La gran història d'humanitat que s'amagava rere el destí tràgic del figuerenc Enric Moner

Unai Eguia, professor de dibuix en una ikastola del País Basc, mai hauria pensat que una recerca que va iniciar per "atzar" durant la pandèmia i després de llegir L’impostor de Javier Cercas s’hagi pogut convertir en una història que ha retornat la pau a moltes famílies que encara avui, vuitanta anys després, patien en silenci la desaparició dels seus familiars, tots ells deportats als camps de concentració nazis. Una d’elles, la del figuerenc Enric Moner (1900-1945) exiliat a França, membre de la Resistència que amagava refugiats i que va ser assassinat pel règim nazi i incinerat de nit i en secret al crematori civil de Praga el 9 d’abril de 1945. Les seves restes, com les de dues mil víctimes més, principalment txecs, van ser salvades gràcies a l’heroïcitat de František Suchý, responsable del crematori, i el seu fill, qui "enganyant a guardes de la Gestapo i jugant-se la vida, van aconseguir amagar les urnes fins al final de la guerra". Aquesta història increïble i desconeguda, que ha tret a la llum aquesta investigació, es recull en el documental Popel (Cendres) dirigit per Oier Plaza, un treball que emociona des del minut zero tant per l’horror com per la humanitat que traspua. Després de passar pel festival de San Sebastià, París, Madrid i Berlín, aquest dimecres a les vuit del vespre es presenta al Catcinemes de Figueres amb la presència d’Unai Eguia i Oier Plaza. L’acte, que serà l'estrena a Catalunya del documental, l’organitza l’associació Triangle Blau, l’ Ajuntament i cineclub Diòptria.

El fil narratiu de Popel (Cendres) és el procés de recerca engegat per Unai Eguia i de com aquest va confluir amb la d’altres familiars de víctimes que feia dècades que recollien documentació sense avançar, com el cas d’Antón Gandarias qui cercava el destí del seu oncle, Anjel Lekuona, també capturat pels nazis després de fugir a França. Sobre ell, la família conservava una carta enviada per un supervivent, i amagada durant dècades, que resultar clau, ja que certificava que el cos d’Anjel havia estat incinerat a Praga. Des d’aleshores, Eguia emprèn una recerca insistent per trobar els familiars, alguns d’ells a partir d’un sol cognom com a única pista. Tot el porta a descobrir que a la presó de Praga havien assassinat, amb el mètode de la guillotina, prop de dos mil txecs resistents antinazis i després incinerats en secret al crematori. "Vaig preguntar-me si potser haurien dut allà als deportats espanyols i efectivament va ser així", explica Eguia qui, de František Suchý (1899 - 1984) en destaca "la determinació" que va tenir. "František pensava que els anaven a matar, a ell i a la seva família. Un dia els va dir a la Gestapo que els forns s’havien espatllat i que estaven inutilitzats i ja no van dur més cossos a incinerar. Crec que així van salvar la vida".

Les urnes dels espanyols

Acabada la guerra, František va passar a net les llistes clandestines que feien ell i el seu fill "i va intentar entregar les cendres a les persones que reclamaven". En el cas dels francesos es van poder repatriar les urnes, "però ningú es va fer càrrec dels espanyols i allà es van quedar". Eguia reconeix que pels mateixos txecs ha estat una sorpresa perquè "no esperaven que també s’hagués incinerat a presos deportats i menys que estiguessin en urnes separades. Aquesta història, però no deixa de sorprendre a Unai Eguia qui fa un parell de setmanes va saber d'una família que havia rebut l'urna d'un deportat francès l'any 1948, però fins que ell no els va explicar amb certituds documentals, no creien totalment que aquelles cendres fossin del seu familiar. "Encara viu una filla d'aquest home i està molt agraïda de saber que el contingut de l'urna que va enterrar a la tomba familiar eren les cendres del seu pare", admet l'investigador posant en evidència que "avui dia el llegat de Frantisek encara és viu". També la recerca que es narra a Popel. Tant que el director Oier Plaza ha fet una pàgina web pel documental (popelashes.eus) amb un apartat on la gent pot verificar si entre les vuitanta-cinc urnes amb cendres de persones de diferents nacionalitats, que encara queden per entregar o verificar al Memorial de Strašnice, hi ha la del seu familiar. 

El director Oier Plaza, que va entrar en el projecte quan la investigació ja estava força avançada, explica que el seu treball ha estat el d’ordenar la recerca i posar-la en imatges. Partia només de documents i algunes fotografies i li ha calgut "construir molta imatge perquè l’espectador pugui sentir el que patien aquelles persones". Un del recurs, per plasmar el viatge dramàtic fins a Praga, ha estat l’animació que "s’assembla molt a les cendres, que es fan i es desfan". Oier Plaza ha defugit, en aquest treball, el dramatisme i ha volgut "ser fidel al que han viscut els familiars i respectuós amb les seves emocions; són exercicis de memòria necessaris per tancar ferides".

En el seu cas, Unai Eguia creu que són ferides que "estan cauteritzades, però no ben segellades ni en pau". Per ajudar, acaba d’escriure i autoeditar el llibre Y los campos se quedaron sin flores, que també presentarà a Figueres aquest mateix dimecres, a les set de la tarda, amb l’historiador Jordi Jiménez, on ficciona la recerca. Que aquesta ha estat molt necessària li ho va certificar la filla del deportat mallorquí Rafael Moya (1904-1945) en dir-li: "Heu omplert el buit de tota la meva vida". Així també ho va sentir la família d’Enric Moner qui va assistir amb ells, el passat 14 d’abril, a un acte de record a Praga que va aplegar un centenar de persones, una xarxa que continua en contacte. "Hem creat una xarxa de gent i famílies que volen saber més i que volen mantenir el contacte, que es necessiten. Aquesta solidaritat i fraternitat és el que m'ha dut a mi a fer tot el que estic fent", reflexiona.