Max Rutgers, mestre artesà de la fusta: “Un bon artesà treballa amb el cor”

"La fusta sempre ha acompanyat a la humanitat. Fer construccions amb fusta és, segur, dels primers oficis perquè igual que els altres animals hem hagut de protegir-nos de les inclemències del temps", explica Max Rutgers, mestre artesà de la fusta format a França, però establert a Pedret i Marzà on té el seu taller des del 2007. Enamorat d’aquest material des de petit, és autor de construccions amb fusta de gran personalitat i complexitat com la reforma del restaurant Antaviana de Figueres, el claustre de Santa Maria de Pedralbes, la restauració de les bigues i caps de la casa modernista Burés o la cúpula de l’espai Àgora del Mas Marroch que, malauradament, va patir un incendi la setmana passada. "Sovint els reptes a superar no són tant els tècnics. Són la il·lusió i les ganes les que fan superar-te", reflexiona Rutgers qui diu que d’allò que se sent més orgullós és "d’haver fet tots aquests treballs en un territori on l’ofici està molt poc present i haver-ho fet amb molts joves" en formació a l’equip.

Max Rutgers (1978) es defineix a si mateix com un artesà: "La diferència respecte a un empresari o industrial resideix en com tu veus les coses i la manera com les fas. Sigui una obra petita o gran sempre la miro amb la mateixa estima i li dono la mateixa cura". Nascut a Holanda, va viure la infantesa a França on va créixer. Rutgers sempre diu que, de petit, va caure dins el món de la fusta sense saber-ho. "Un amic del pare em va regalar amb sis o set anys una navalla suïssa i vaig començar a fer cabanes i arcs i fletxes, però mai havia sentit parlar dels oficis de la fusta com la fusteria de mobles o de construcció", explica. Amb onze anys va visitar un hotel on va coincidir amb un escultor que treballava una peça de grans dimensions amb pedra i, al mateix temps, feia una demostració per a infants a la qual Rutgers es va sumar. "Les meves primeres vacances sense els pares, amb dotze anys, van ser a casa d’aquest artista per fer escultura", rememora. Als quinze, tot i que els estudis no li anaven del tot malament, "passava el temps mirant per la finestra i només pensava que havia de fer alguna cosa diferent". Gràcies a l’orientació educativa va descobrir l’ofici de picapedrer i es va dirigir a Les Compagnons du Tour de France, un sistema de formació que acompanya a joves i adults per aprendre un ofici combinant formació i pràctiques itinerants. Durant la visita al centre, va veure les maquetes d’estructures de fusta i el van impressionar tant que va voler dominar aquell art.

Algunes de les creacions del mestre artesà de la fusta Max Rutgers

Veure Galeria

"Com més domines un ofici, més t’agrada, i si vas passant reptes i vas a més, és més divertit", admet. "Hi ha adolescents que a classe estan avorrits, tenen ganes de moure’s, de relacionar-se i no estar asseguts. Alguns potser són molt acadèmics, però la majoria, no", diu Rutgers. Aquest era el seu cas i la formació en alternança, i no la tradicional, li va ser molt positiva: quinze dies fent classe en formació i sis o set setmanes duent-ho a la pràctica al taller. "Confrontat a l’ofici real t’adones també del coneixement que et falta i quan anava a classe ho feia amb la curiositat de descobrir el que veia en el taller. Era una manera de fer un pas més, cosa que no tenen els aprenents que sempre estan en un taller i s’acaben encasellant en una posició". Cada nit, a més, després del taller, feien dues hores de dibuix tècnic i els dissabtes pràctiques. Després de dos anys d’aprenentatge, els quatre següents va fer itinerància per diferents ciutats franceses i l’illa de La Reunión, a l’oceà Índic. Eren estades de sis mesos. "Cada vegada que canvies de ciutat, canvies d’empresa, amb models diferents, de regió i d’estil d’arquitectura".

Del Marroc a Dunkerque i del Carib a Roses

Després d’aquell període, Rutgers encara va restar tres anys més per ocupar-se dels joves i l’any 2003 ja va volar sol treballant un any al Marroc i després a Dunkerque d’on va enfilar camí cap al Carib on va quedar-se tres anys. Va ser aleshores quan va arribar a l’Empordà. El seu pare ja vivia a Roses i la seva germana hi gestionava un bar. Com estava embarassada, Rutgers es va quedar per ajudar. Aquí va conèixer la seva dona, van marxar un temps més al Carib, però van tornar per enyorança. A l’Empordà, però l’artesà no trobava feina en la construcció de fusta: "El meu ofici no existia aquí i la crisi de la construcció, el 2007, tampoc va ajudar". Així va néixer Max Madera amb la voluntat de crear el seu propi espai fent pèrgoles de disseny personalitzades per cases del golf de Navata. El primer gran projecte va ser la reforma integral de l’edifici que acull el restaurant Antaviana de Figueres, que signava l’arquitecta Rosa Cullel, de Figueres amb despatx a Sant Cugat del Vallès, i que va ser nominat als premis d’arquitectura de les comarques gironines del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC).

Mas Marroch, un pas endavant

Mas Marroch, dels germans Roca, va suposar, fa deu anys, el gran salt per a Max Rutgers, l’inici d’un munt de col·laboracions "molt interessants" amb l’arquitecte Oriol Roselló, de Bangolo Arquitectura, "el primer que va integrar en els seus treballs estructures de fusta que abans no utilitzava". D’ell també valora l’aposta ferma per treballar amb artesans. "Molts arquitectes no confien del tot en els artesans, però ell comparteix dubtes, escolta i ens té confiança", agraeix Rutgers. Una feina, la dels artesans, que sovint resta molt invisible. "Això, en altres àmbits no passa. És com si en el futbol només coneguessis el nom de l’equip i del president i no el dels jugadors. És una falta de reconeixement, però entra dins la línia de la poca consideració que se’ls té als oficis manuals" als quals, sovint, se’ls infravalora, se’ls buida de càrrega intel·lectual, un error segons Rutgers perquè "sense un bon intel·lecte no fas res amb les mans, aquestes es queden cegues". 

Afegeix que "en molts treballs d’artesania o d’art necessites ambdues qualitats; per ser un bon artesà no només fa falta un bon cap i unes mans hàbils, també treballar amb el cor, amb amor, això és vital". Max Rutgers lamenta la deficitària formació que hi ha a Espanya. "El nivell no és bo. A mi mai m’han demanat si soc fuster o pastisser. No demanen un diploma sinó que estiguis al dia de la seguretat social, que paguis els impostos, que tinguis tots els cursos que t’obliguen a fer i que no t’aporten res en formació, només els diners que costen", admet. Ell sí que vol contribuir i pel seu taller ja han passat, en aquests divuit anys, setanta-cinc joves, la meitat dels quals procedents de la formació professional d’arreu del país i França. Molts han continuat amb l’ofici. "Els dono la confiança, els animo i si s’equivoquen ho repeteixen. No importa el temps, importa que quedi bé i no els diners. Treballem per fer-ho bé, però també que els aporti i ho gaudeixin. És insuflar-los la passió per l’ofici, que vegin que poden viure d’això".

"Sense un bon intel·lecte no fas res amb les mans, aquestes es queden cegues"

Arquitectura sostenible

Ara, molta construcció sostenible es fa amb fusta i va en creixement. Max Rutgers, com a artesà de la fusta, està a favor que així sigui, però al mateix temps adverteix que està entrant molt fort la industrialització de la fusta. "Perquè sigui més homogènia s’acaben fent panells de fusta, contralaminats, aglomerats, CLT perquè sigui més fàcil industrialitzar-la". En el seu taller té parets d’entramat de fusta fetes de manera artesanal, seguint la tradició, però és conscient que els conceptes s’han industrialitzat molt i la seva manera de fer no és competitiva.

Max Rutgers sempre treballa amb fusta natural, sense tractar, sense acabats. "Una fusta que de manera natural aguanta l’exterior, ho farà sempre perquè és la seva fisiologia original", comenta. En els seus inicis va començar treballant a mà "per arribar a entendre la fusta". Així "estàs més a prop del material i entens com funciona". "Els fusters sentim la fusta, la respectem", conclou.

Subscriu-te per seguir llegint