“Una decisió equivocada em va portar el millor de la vida, la meva filla”

Fa quinze anys, a Costa Rica, després d’un temps ingressat a l’hospital, el periodista Ernest Callís (1956), pensant que podia morir, va decidir escriure una carta a la seva filla, que aleshores tenia quatre anys, per explicar-li els seus orígens a Cuba, perquè la seva mare no havia estat mai al seu costat. Volia respondre preguntes que, més endavant, es faria. Aquell text el va guardar en un calaix fins que fa dos anys li va deixar llegir. Ernest Callís no pensava publicar-ho, però ella el va animar a buscar editor. Així neix Ella (Cal·lígraf), un relat fresc, sincer i proper d’una paternitat inesperada i en solitari amb el qual l’autor mostra, sense amagar res, la veritat de tot allò que va viure.

Quan va escriure aquest text, inicialment, no era per ser publicat.

Em semblava que era massa personal i, per altra banda, em feia una mica de vergonya que la gent sabés que ximple vaig ser en un moment determinat de la meva vida. També em feia molta por que la meva filla ho llegís, que em deixés d’estimar o que fes una lectura diferent de la que jo faig de la història, però quan ho va llegir, va tornar entusiasmada. Em va dir que ho havia de publicar, va insistir molt i que allò que pensés la gent que no ens coneixia li era absolutament igual. Ella, que ha crescut al meu costat i m’ha vist sempre escriure, em va recordar que mai tindria una història tan forta i tan única que només és meva i que no havia d’inventar. El llibre, a ella, li ha donat molta consistència a la seva vida. Saber la veritat et treu del cap pors, dubtes, mals pensaments, saps què ets.

La seva filla el va alliberar per fer el pas.

Em va treure de sobre la càrrega que feia anys que portava. Però no només em preocupava que la seva història quedés publicada sinó que soc conscient que vaig tenir un mal moment a la vida, que vaig cometre decisions equivocades, però que, a vegades, gràcies a aquestes tenim els millors premis que, d’altra manera, no trobaríem. A mi, aquesta equivocació em va portar el millor de la meva vida: la meva filla.

Ella no és una novel·la, però té un ritme narratiu que enganxa molt.

Això és que ja tinc ofici (riu). L’any 1975 ja treballava de periodista a Tele/eXpres. He estat a El País molts anys, ABC, Catalunya Ràdio... Des de jove que em dedico a escriure i el periodisme dona molt d’ofici.

El text és valent i el mostra en moments de molta fragilitat.

A la vida t’has de mullar una mica. Vaig conèixer molt bé la Cuba de l’època i va ser molt dur.

Ella

Autor: Ernest Callís

Editorial: Cal·lígraf

Pàgines: 120

Preu: 18 euros

Es va sentir utilitzat?

Totalment. La història comença que estic buscant una sortida a la meva vida perquè he tingut una davallada i, després de molts anys professionals, he tancat l’empresa i no sé per on tirar. I vaig a Cuba i cometo la ximpleria clàssica d’un home de quaranta anys que creu que una cubana de vint-i-un s’enamorarà d’ell. Al llarg de dos anys, amb la mare de la meva filla vam coincidir tres vegades. No va ser una relació llarga. Anava a Cuba, m’enduia feines d’escriptura, anava a conèixer el país i quan anava al sud li trucava i estàvem junts uns dies. Volia provar si podia funcionar una relació amb ella. Sexualment, ens anava bé, o a mi m’ho semblava, i em vaig creant aquesta il·lusió fins que un dia me n’adono, veient una fotografia dels dos junts, que m’he convertit en protagonista de l’escena prototípica del madur europeu que està amb una joveneta cubana. Em vaig despertar del somni i vaig veure que estava fent el que mai he suportat. És quan decideixo trencar la relació i marxo a Guatemala. Fins aquest punt crec que jo l’utilitzava d’una forma inconscient, no malintencionada, però reconec que em vaig aprofitar de la situació d’una noia jove que sortint amb un turista em treia diners, li comprava roba...

Quan canvia aquesta sensació?

Quan, per no perdre’m, em convenç que està embarassada de mi, essent mentida, i jo m’ho crec. A partir d’aleshores crec que és ella la que m’utilitza a mi. O així ho veig jo.

Però posa per davant el benestar de la nena.

Jo tinc la il·lusió de ser pare, m’ho he cregut i estic els nou mesos de l’embaràs convençut, pensant que trobarem la manera de ser una parella separada, de bon rotllo, però això s’acaba quan descobreixo que no és meva. Dins meu em dic que si evidencio que no és meva la perdré. Jo m’havia enamorat de la idea, perquè ella acabava de néixer i encara no havia tingut la relació més pròxima. Vaig pensar que podia tenir pitjors conseqüències dir que m’havia adonat que no era el pare a fer-me el ximple. Ho vaig fer fins que la situació es va fer insostenible, quan veig que tot és una faula per treure’m diners, tenir-me enganyat i que res del que anem parlant és complirà.

"Em feia molta por que la meva filla llegís aquest text, que em deixés d’estimar o fes una lectura diferent a la meva"

Se li plantegen conflictes.

Sí, si deixar la filla o no, però ja aleshores hi tenia molta relació, havia tingut cura d’ella molt temps, teníem complicitat. Al final prenc una decisió i no saps mai si és bona o dolenta, però no podia continuar d’aquella manera. El títol de la versió original en castellà era Hice cuanto supe, volent dir que no sé si vaig fer el correcte o el que vaig saber. Jo em vaig focalitzar en defensar la nena i ella m’ho agraeix molt. Quan et trobes amb l’embolic que em vaig trobar jo, les decisions que fas no són a llarg termini sinó sobre la marxa, en les coses més immediates. Com quan arribava allà i trobava a la meva filla plena d’infeccions a les engonals i els metges deien que l’únic que passava era que no li canviaven els bolquers.

La situació a Cuba no és fàcil o almenys quan vostè hi va viure.

No tothom ho passa tan malament, però tenen l’hàbit de viure al dia i pillar el que troben. El turisme s’ha convertit en la font d’ingrés de tothom, tant del govern quan va una empresa espanyola a invertir allà i li fot els diners descaradament, com dels cubans i les cubanes que van perseguint als particulars pels carrers.

"Saber la veritat et treu del cap pors, dubtes, mals pensaments"

Vostè escriu, principalment, llibres per encàrrec, però va començar com a periodista.

Vaig començar als anys 70 al Tele/eXpres. Després de la mili vaig anar de corresponsal per l’agència catalana d’informació a Londres. A la tornada durant dos anys em va costar reintroduir-me en el món laboral i vaig sobreviure escrivint ficcions de terror, misteri, polítiques per dominicals, i pornogràfiques per la revista Penthouse, aquestes amb pseudònim. Això fins que vaig entrar, primer a Ràdio Gramenet, després a El País, Ràdio Associació i Catalunya Ràdio. Després em vaig casar i vaig deixar el periodisme una temporada per dedicar-me semiprofessionalment a córrer carreres de cavalls en competicions hípiques de resistència. Va ser quan vaig escriure el meu primer llibre, La resistencia ecuestre (1994). Fins i tot, l’emir de Quatar el tenia i em va convidar a córrer allà. En acabat vaig entrar a l’ABC que acabava d’obrir oficines a Barcelona. Més tard vaig obrir un gabinet de premsa meu oferint serveis de premsa a empreses químiques, sobretot. Quan vaig anar tancant aquest negoci és el punt en el qual comença el llibre Ella.

Després de Cuba s’instal·la a Catalunya amb la seva filla?

Sí, a Breda, al Montseny, durant dos anys en una masia meva. Tenia quasi cinquanta anys i era molt dur viure allà amb una nena de nou mesos. Al final la vaig vendre, vaig comprar diferents coses i com podia viure, més o menys, dels lloguers vaig decidir viure els anys de la infància de la meva filla en un lloc tranquil. Vam anar a Costa Rica, a Puerto Viejo, una espècie de Formentera amb gent bohèmia de tot el món. Va tenir una infància com la que jo recordo de petit.

Allà ja escrivia?

Sí, havia estat la meva passió i quan vam tornar aquí vaig compaginar feines amb l’escriptura. Vaig publicar uns llibres de viatges sobre Cuba i Guatemala, vaig guanyar el premi de novel·la rural de Còrdoba... Ara estic jubilat i continuo escrivint.

Ella planteja el repte que suposa pujar un fill tot sol.

A Costa Rica vaig trobar un grup solidari de mares que, des del primer moment, em van emparar. La seva infància va ser fantàstica. Tenir un nen sol, a vegades, és duríssim, sobretot l’adolescència perquè els fills monoparentals tendeixen a culpar al progenitor per no haver-los donat una família normal. Hi ha aquests retrets i l’únic que pots fer és esperar que passi.