El tresor de Frederic Rahola, sis-centes plaques de vidre, es custodia a Cadaqués

La Casa Ijalba, la llar de l’investigador i col·leccionista Joan Manuel Tajadura (1948), preserva la memòria de Cadaqués, de la seva gent. Ancorada en un racó costerut de nom deliciós (el carrer de les Flors) amb unes vistes úniques i privilegiades d’un dels municipis més coneguts del món, Tajadura obre les portes generosament a tothom qui sent curiositat per la història del poble que ell tant estima. Joan Manuel Tajadura porta tota la vida fent recerca en arxius d’arreu de l’Estat, recopilant, tenint cua de la memòria de Cadaqués. Casa seva, doncs, és un museu ple d’històries que s’exhibeixen en vitrines, armaris i calaixos. Dins d’un moble peculiar, conserva, des de fa tres anys, part d’un llegat de gran valor: unes sis-centes plaques de vidre inèdites, cent setanta de les quals estan dedicades a Cadaqués. Formen part del fons de l’economista, polític i periodista Frederic Rahola i Trèmols (1858-1919). Les plaques són un tresor que captura, en negatiu, moments únics que van marcar l’evolució del poble com la construcció i inauguració de la carretera que Rahola va ajudar a promoure, així com l’arribada del telèfon, el telègraf i la llum elèctrica, que van trencar segles d’aïllament. També testimonia els viatges que va fer arreu d’Espanya i l’estranger. Algunes d’aquestes imatges, que Tajadura ha positivat una per una, formaran part d’un llibre que es publicarà l’any vinent.

Aquestes fotografies, diu Joan Manuel Tajadura, no les devia fer directament Rahola sinó que "duria un fotògraf en els seus viatges" per Europa i Sud-amèrica on va anar el 1903 com a "responsable de les relacions comercials entre Espanya i Sud-amèrica". Les imatges li servien per il·lustrar alguns dels llibres, com Sangre nueva (1905), o els nombrosos articles i estudis que va publicar. Frederic Rahola també va ajudar, explica Tajadura, "que s’unís Madrid i la Jonquera amb unes carreteres en condicions". Era l’any 1907 i ostentava el càrrec de diputat per Igualada amb la Lliga Regionalista. Del 1910 al 1918 va ser senador per la circumscripció de Girona, on fou portaveu del grup parlamentari de la Lliga.

Tot aquest llegat de Frederic Rahola, que inclou també documentació diversa i altres objectes com el maletí de metge de Víctor Rahola, germà de Frederic, el preserva Tajadura després de rebre’l de mans de la seva padrina, que era neboda del polític. El mateix Tajadura es va criar a la casa que Frederic Rahola tenia a Barcelona, "la meva segona llar". La casa on viu Tajadura a Cadaqués era de la seva àvia i després de la mare. Aquí va arribar quan tenia només tres anys, després que els seus pares se separessin i la mare decidís tornar des de Barcelona al poble.

Joan Manuel Tajadura va començar a treballar quan tenia catorze anys. "La meva universitat va ser quan anava en el camió de les escombraries: la quantitat de llibres que la gent llançava, els bons els agafava, me’ls llegia i després me’ls venia per paper per comprar-ne d’altres", rememora. Va llegir fins a l’extenuació i així es va formar. "He tingut grans amics, de fora, que estudiaven carrera. Jo escoltava el que anaven estudiant i aprenia", comenta. La seva manera de ser metòdica i exigent li deu, en part, a la mare qui li feia repetir els deures "fins que fossin presentables". A favor seu tenia una memòria fotogràfica: podia llegir qualsevol llibre i l’endemà saber-s’ho de dalt a baix. "Volia ser arqueòleg, però no va poder ser", explica. Les matemàtiques li encanten i els plànols de les maquetes dels vaixells que construeix, molts d’ells enfonsats a les aigües de Cadaqués, els fa tots ell. No utilitza ni calculadores ni ordinadors, tot és a base de paper i llapis i càlcul mental. "No fallo ni una operació". Per les seves investigacions ha visitat i ha aprofundit en un munt d’arxius. A ell també l’han visitat, a casa seva, molts mitjans de comunicació. Aquest mateix estiu una televisió alemanya i l’any passat la RAI italiana. També ha aparegut en programes als Estats Units, Canadà i Espanya.

El futur del fons Tajadura

Avui dia una de les seves incerteses és veure què fer amb tot el material adquirit al llarg d’una vida de recerca. Inicialment, la idea és que el preservi el seu fill. Tot i això, Tajadura ha viscut moments molt decebedors davant la indiferència d’algunes institucions. En aquest sentit, alguns estudis els ha arribat a llançar a les escombraries, entre ells la història dels carrers de Cadaqués des de l’any 1377 i la història dels comerços locals. En certa manera segueix la màxima del seu avi que, quan va deixar de ser pescador, li va dir a la seva filla: "Nena, la barca no vull que es mori a la platja. La farem estellar i, a poc a poc, la faré cremar. El mateix que he disfrutat pescant, ara disfruti escalfant-me". Tajadura, però reconeix que l’actual equip de govern de l’Ajuntament de Cadaqués "té ganes de fer coses" i ell se sent més valorat. Així, l’estiu passat van incentivar visites comentades a la casa Ijalba i Tajadura ha impartit diferents conferències. Aquest passat dissabte, per Tots Sants, va parlar sobre el cementiri de Cadaqués a l’ermita de Sant Baldiri i el 30 de desembre ho farà sobre la pesta i Sant Sebastià.

Joan Manuel Tajadura conserva tota mena d’objectes a casa. Té caixes i caixes en diferents estances que, confessa, no sap ni què hi guarda i que, un dia o altre, haurà d’obrir i descobrir. La seva activitat és intensa, no perd ni una estona. S’aixeca a les cinc del matí i ja es posa a treballar. "No soc una persona de bars", argumenta. A banda de la recerca, crea extraordinàries i fidedignes maquetes de vaixells històrics, algunes de les quals ha exhibit en exposicions. També fa làmpades, taules o animals amb fusta reciclada.

La gorra de Trapero signada pel major

Recórrer aquesta casa d’escales estretes és un viatge pels múltiples i diversos interessos del col·leccionista, però també per la vida quotidiana de Cadaqués. En un racó de l’escala, Joan Manuel Tajadura ens mostra els tres fusells amb els quals l’equip de Pep Amengual van guanyar el campionat del món de pesca submarina, però també una sèrie d’exemplars amb els quals resseguir l’evolució d’una garota: d’ençà que neixen fins que es fan grosses, dissecant-les amb pues. També conserva una sèrie d’eines d’un mestre d’aixa en un estat perfecte; dues teules de la construcció de l’església de Cadaqués; un munt de nacres que ell mateix ha recollit, un cop mortes, per diferents platges del poble aprofitant quan hi ha temporal de mar; càmeres que duien els avions durant la Segona Guerra Mundial o els primers llums de gas d’acetilè de l’antic far de cala Nans. Tampoc poden faltar moltes de les maquetes de vaixells que construeix en el seu taller amb vistes fantàstiques a les cases blanques típiques de Cadaqués i el mar de fons. En aquests moments en prepara una d’una barca pel seu net de sis anys.

Dins una vitrina, sota uns objectes que també formen part del fons Frederic Rahola, en destaca un pel qual Joan Manuel Tajadura sent gran estima: la gorra del major Josep Lluís Trapero, actual director general del cos de Mossos d’Esquadra, signada acompanyada d’una fotografia on se’ls veu junts en el despatx. La pregunta és de manual: I com el va conèixer? "Jo conec a molta gent", assegura l’investigador amb un mig somriure. Cada racó de la casa Ijalba en dona fe.

Subscriu-te per seguir llegint