Revolució i tradició: Dalí i els seus referents protagonitzen una gran exposició a Roma

L’obra de Salvador Dalí es distingeix per combinar allò revolucionari i allò tradicional, una dualitat que protagonitza una gran exposició a Roma que commemora els cent anys de la seva primera mostra individual per explorar les seves influències, com Velázquez, Rafael, Vermeer o Picasso.

"Feia molts anys que no s’organitzava una exposició de Dalí a Roma, però, a més, va ser el 1954 quan Dalí, a Itàlia, va tenir la seva primera retrospectiva", explica a EFE l’assessora acadèmica Victoria Noel-Johnson durant la presentació de la mostra Dalí. Revolució i Tradicióal Palazzo Cipolla de la capital italiana.

La mostra reuneix fins a l’1 de febrer més de 60 obres de l’artista, a més de material fotogràfic i audiovisual, que recorren la trajectòria creativa de Dalí, des dels anys de la seva adhesió a les avantguardes europees fins al diàleg personal amb altres referents de la història de l’art.

Se celebra cent anys després que l’artista empordanès realitzés la seva primera exposició individual, el novembre de 1925, a les Galeries Dalmau de Barcelona, quan només tenia 21 anys.

La seva relació amb Picasso

El recorregut es divideix en quatre seccions, cadascuna dedicada als grans mestres que el van inspirar, i en dues parts principals: la primera evoca la seva revolució, quan s’enfronta a les avantguardes i a Picasso, i la segona, el seu retorn a la tradició. "Mostra com Dalí buscava desesperadament la seva pròpia veu artística als anys vint i com aquella trobada amb Picasso, el 1926, va canviar alguna cosa dins seu: va adquirir la confiança necessària per desenvolupar el seu propi llenguatge", destaca Noel-Johnson.

El visitant podrà aprofundir en la relació ambivalent entre el geni empordanès i el malagueny, que culmina amb la visió del cèlebre Picasso i jo (1951), quan Dalí va dir: "Picasso és espanyol; jo també. Picasso és un geni; jo també. Picasso és conegut a tots els països del món; jo també. Picasso és comunista; jo tampoc".

La segona secció se centra en el moment en què Dalí estudia els clàssics. A finals dels anys trenta, va expressar obertament el seu desig de "convertir-se en un clàssic" i reconeixia com els seus grans models Velázquez, Vermeer i Rafael, als quals es dediquen diverses seccions. "Perquè ell és un revolucionari, però totes les seves obres tenen una base molt sòlida i estan profundament arrelades a la gran tradició de l’art", subratlla.

Així es reflecteix en una altra de les peces, una llista de deu consells que Dalí donaria a aquells que decideixin ser artistes, entre els quals destaca: "Abans de res, aprèn a pintar com els grans mestres. Quan ho aconsegueixis, seràs capaç de pintar com vulguis i seràs respectat per això".

Notes sobre els artistes

Un altre dels documents inclosos és la Taula comparativa de valors, en què compara, a través de diferents paràmetres com la tècnica, la inspiració o el disseny, les habilitats d’altres pintors cèlebres com Manet, el mateix Picasso o altres com Ingres.

En aquell quadrant, per exemple, atorga un zero en la majoria de criteris a Piet Mondrian i William-Adolphe Bouguereau; les qualificacions més altes a Vermeer i Velázquez; i a si mateix, una puntuació desigual.

Segons Noel-Johnson, la capital italiana era "el lloc ideal" per a la mostra, perquè va ser allà on Dalí, poc després que Picasso presentés la seva exposició el 1953, va sentir la necessitat de superar-lo.

Les peces procedeixen de la Fundació Gala-Salvador Dalí, així com de prestigioses institucions internacionals com el Museu Nacional Centre d’Art Reina Sofia, el Museu Nacional Thyssen-Bornemisza, el Museu Picasso de Barcelona i la Galeria dels Uffizi de Florència.