El despertar de la 'Lux': Rosalía lidera el nou catolicisme pop

"Rosalía aconseguirà el que no ha aconseguit la meva àvia en la seva vida: que vagi a l'Església". Fa més d'una setmana que usuaris anònims fan broma -o no, veurem- en les xarxes socials després d'aquesta caòtica aparició mariana que va fer una celestial Rosalía, de blanc impol·lut i aurèola sagrada tintada a la cocorota, per anunciar el llançament del seu quart disc, l'il·luminat 'Lux', a la madrilenya plaça de Callao, convertida en un Times Square de butxaca.

L'artista catalana és l'última d'una sèrie d'autors espanyols que han abraçat la iconografia catòlica i regat de fe i espiritualitat les seves propostes culturals, si la veritat és que la seva obra ha estat sempre esquitxada de tot això. Va anticipar això Rosalía en la seva primera entrevista sobre el nou projecte, en el pòdcast ‘Ràdio Noia’ (Ràdio Primavera Sound), quan va compartir la seva necessitat de viatjar cap al místic com a resposta a la frustració pel terrenal. "Jo tinc un desig que sé que aquest món no pot satisfer. He passat tota la vida amb aquesta sensació de buidor, de sentir que aquest món no podrà omplir aquest buit", va comentar la de Sant Esteve Sesrovires, de 33 anys.

Treballs plagats de verges, creus, monges i “cançons que se'm fiquen per dins”, com deia el personatge de Macarena García en la pel·lícula ‘La llamada’, adaptació del musical també creat el 2013 pels Javis (Javier Calvo i Javier Ambrossi) sobre una adolescent a la qual se li apareix ni més ni menys que Déu. Aquesta mateixa obra es va convertir en fenomen i va anar deixant petites les sales de teatre; va passar al cinema i aquest "musical sobre la fe, l'amistat, el primer amor, l'electro-llatí i Whitney Houston que et portarà directe al cel", segons anunciava el Teatre Lara de Madrid en la seva programació, es va adjudicar reconeixements, premis i públic.

La pel·lícula es va estrenar el 2017, mateix any en què Rosalía va publicar el seu àlbum de debut, ‘Los Angeles’, al costat de Raül Refree. En aquells dies, a Espanya es declarava catòlica –practicants i no practicants- un 70% de la població, segons els diferents baròmetres del Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS) publicats. Els estudis dels anys successius mostren com el percentatge de creients va anar disminuint fins a caure a un mínim històric en la penúltima onada de 2023: 51%. Pel mig, van créixer fenòmens com Rigoberta Bandini, amb un cançoner carregat de mística, qui en la seva primera entrevista amb aquest diari el 2020 deia: "Quan vaig començar a escriure em vaig fer un mantra que diu: 'he vingut a connectar a la gent amb Déu a través de la meva música'. Déu és el que tu vulguis. I, d'alguna manera, s'està complint". El seu últim treball es titula ‘Jesucrista Superstar’ (2025). També Els Javis van tornar a explotar la fe en aquesta absurda i fanàtica història familiar, aquesta vegada en forma de sèrie, que narrava ‘La Mesías’ (2023). Un altre fenomen pop beneït.

La sensació general ara, potser marcada per aquesta onada de catolicisme pop, és que existeix un repunt de la fe enfront dels temps convulsos que vivim. I el refugi de l'espiritualitat és molt gran i cridaner en temps de deriva autoritària, crisis que s'amunteguen i futur borrós. "La fe és molt lliure i dúctil i s'adapta movent-se en diferents canals, contextos, cultures i suports. La fe mou muntanyes i l'espiritualitat emergeix en productes culturals perquè la cultura té també aquesta dimensió transcendent. És un repòs natural davant temps convulsos", reflexiona Míriam Díez, directora de l'Observatori Blanquerna de Comunicació, Religió i Cultura. A la seva manera, una cosa així deia l'àvia de Rosalía en un àudio en el qual es dirigia a la seva neta inclosa en la cançó ‘G3 N15’, el tema més casolà de 'Motomami' (2022): "M'agrada pensar que, en moments difícils, sempre ajuda moltíssim tenir una referència a Déu. Sempre és la família en primer lloc, i… No en primer lloc, diria que, en primer lloc, sempre és Déu i després la família".

Des de la caiguda de creients de 2023, el percentatge s'ha mantingut per damunt sempre del 54% i, en l'últim baròmetre del CIS, el d'octubre d'enguany, va escalar fins al 56%. A l'espera de dades, de tornada a les conjectures, ja que, precisament, aquest passat dimecres el president de la Conferència Episcopal Espanyola (CEE), Luis Argüello, va assegurar en unes jornades celebrades a Salamanca que percep “un renovat interès juvenil per l'espiritual” en ser preguntat per ‘Lux’.

La Verge i les “ciutadanes celestials”

Des d'una altra òptica històricament explotada, adoptant la iconografia religiosa per transgredir, la cantant Zahara es va vestir de Verge, amb una cigarreta en la boca, per a la portada del seu àlbum ‘Puta’ (2021). Alguna cosa semblant al que ja va fer, per exemple, Madonna –sí, precisament, la Verge- el 1989 amb la pecadora ‘Like a prayer’. A Zahara li va costar ser perseguida per la ultradreta a Espanya. Ara alguns, en el gran debat iniciat pels 'senyals' primaris de 'Lux', han lamentat, potser prematurament, que Rosalía no utilitzi tot aquest imaginari per a la disrupció i apunti cap a una altra direcció. "La fe, com a provocació i com a esperança, és un recurs molt utilitzat pels artistes: a vegades és un impuls interior propi, altres vegades és una picada d'ullet a la societat en la qual viuen. En altres ocasions, és pur escàndol", defensa Díez, també investigadora principal del grup de recerca STREAM de la Facultat de Comunicació i Relacions Internacionals Blanquerna Ramon Llull. El que resulta evident, sentència Díez, és que els símbols religiosos continuen significant alguna cosa. "Si no fos així, no provocarien cap reacció, i seria el mateix veure a Rosalía amb un rosari que veure-la amb qualsevol penjoll".

L'artista catalana es presenta en la portada de ‘Lux’, que es publicarà el 7 de novembre, com una monja, a qui ella va definir com a "ciutadanes celestials" en l'esmentada entrevista a ‘Ràdio Noia’. Per un parell de setmanes el llançament del seu àlbum no coincideix amb l'estrena en cinemes de la pel·lícula guanyadora de la Concha d'Or del Festival de Sant Sebastià, ‘Los domingos’. Un revelador i oportú film que explica la història d'una jove formada en un col·legi religiós que vol ser, oh sorpresa, monja de clausura i les tensions que això crea en la seva família. "És una nena vulnerable, que ha crescut sense mare i que no obté del seu pare el suport que necessita. En situacions com la seva, l'amor de Déu es presenta com una cosa absoluta, que és segur i que no falla. Quina nena o adolescent no voldrà una cosa així? Però cal preguntar-se si això és veritable fe", plantejava en conversa amb aquest diari la seva directora, Aladua Ruiz de Azúa.

D'altra banda, en els últims anys un pòdcast ha emergit com a fenomen amb el Barroc i, sorpresa!, les monges com a objecte d'estudi, Las Hijas de Felipe, de les doctorades en Literatura barroca en la Universitat de Brown (els EUA) Ana Garriga i Carmen Urbita. I de la ràdio íntima al furor literari: el seu llibre -fins i tot sense escriure- va causar una expectació inaudita a la Fira de Frankfurt de 2023 i veurà la 'lux' a Espanya el 21 de gener amb el títol ‘Instrucción de novicias' i editat per Blackie*Books. L'editorial barcelonina, per cert, va publicar aquest mes en la seva col·lecció de ‘Clásicos liberados’ "el llibre més influent de la cultura occidental". Endevinen? Sí, ‘Evangelio’.

Però, per què ara aquesta fascinació per les monges? "Les monges són figures contraculturals avui. No tan sols les religioses de vida activa, que són admirables (infermeres, educadores socials, missioneres...), sinó les monges, les contemplatives, les de clausura. Fer-se monja és avui una provocació davant d'un món que viu en la matèria, i menys en l'esperit", il·lumina Díez.

Subscriu-te per seguir llegint