La mirada existencial i humanística d'Andres Bühlmann fa visible l'invisible

El fotògraf Andres Bühlmann (Suïssa, 1954) no es veu a si mateix com un artista. "No tinc prou a dir, jo; de tant en tant tinc necessitat, ho faig i ja està, però no em crema, com a altres", s’explica. Tot i això, dins la seva mirada hi ha voluntat creadora. Els treballs que fa, i que exposa en compta gotes, desprenen un fort component humanístic. Bühlmann s’allunya "de l’espectacle, el dramatisme, la perfecció" per apropar-se al batec de l’existència discreta. Cada imatge desvela un pensament, una idea, una observació íntima del món. Carrer Itàlia, l’exposició que dissabte passat va inaugurar a l’espai Can Viola de Maçanet de Cabrenys, la seva primera individual a l’Empordà, és bona prova d’això.

Andres Bühlmann tenia quaranta anys quan va instal·lar-se a l’Empordà d’on ja se sent part. "Jo faig vida en català i soc un més, soc d’aquí", afirma. Eren els anys 80 quan ell i un amic van conèixer la zona i van trobar en el pantà de Darnius un bon lloc per pescar i fer amics. Al cap de dos o tres anys, Bühlmann ja s’hi havia establert i casat. Actualment, viu a Sant Pere Pescador on comparteix vida i feina amb la també artista Elena Font Rodà. A l’Empordà, Bühlmann va dedicar-se professionalment a la fotografia -tenia un estudi a Figueres i va fer laboratori en blanc i negre per a altres fotògrafs-, tot i que, explica, en els seus inicis, a Suïssa, va fer de tot, no sap si per necessitat o per atzar. Va començar estudiant química i treballant a Basilea. Allà també va fer joies i va tenir una botiga i, després va fer de pagès per, finalment, estudiar fotografia a Zúric, a l’Hochschule Fur Gestaltung, un centre molt enfocat cap a l’art. Entrar-hi no era fàcil. Després de passar unes proves, va ser seleccionat entre les tres-centes persones que hi optaven aquell any. "Per casualitat vaig ser un dels cinc", diu amb absoluta humilitat. Allà va estudiar quatre anys i recorda aquella etapa com a "molt important". No era, diu, una formació corrent: "No et deien com havies de fer les coses, tu ho havies de descobrir, cercar el teu camí, la teva manera d’expressar-te". Vist en perspectiva, assegura que era "un molt bon mètode d’estudi, tot i que també aprenies moltes coses després". Va ser en aquell temps, quan va començar a exposar els seus treballs per diferents racons d’Àustria i Suïssa. També a Catalunya. Fa deu anys, per exemple, va mostrar a la Fundació Valvi, a Girona, retrats de persones de tot Europa que anaven a la platja de Sant Pere Pescador. També branques que havien arribat de forma natural al mateix lloc. Persones i branques empeses pel destí fins aquell espai.

A Maçanet de Cabrenys, Andres Bühlmann presenta una sèrie de retrats d’arbres, amb dos moviments temporals, sota un color difús, que connecten passat i present. Així, per una banda, fa onze anys Bühlmann va fotografiar més d’un centenar d’arbres que hi havia, i que encara hi ha, a la via que va de Vila-sacra a Roses. Arbres sense massa atributs que els fessin destacar. Malgrat ser entitats vives tenien una existència quasi invisible. "Hi són, però ningú els mira", assenyala Bühlmann qui els va fotografiar un per un, com una entitat independent, en un pla contra el cel mostrant "cada arbre com una escultura", una visió cenyida a la seva estructura única en la qual ell, després d’observar-los llargament, hi copsa "un caràcter". Aquella feina, però va restar en un calaix fins fa uns pocs mesos, quan va tornar a visitar el lloc i va repetir l’acció amb "aquells mateixos arbres, el mateix temps" contrastant una evolució desigual.

Per altra part, pensant ja en l’exposició, Andres Bühlmann va cercar un nou racó amb arbres que compartissin "un fons net". El va trobar al carrer Itàlia, una via que connecta Figueres i Vilatenim, un pas molt transitat per cotxes menys per persones que caminen. El moment escollit, la primavera. Allà va fotografiar quaranta-nou arbres, novament molt ignorats, seguint la mateixa metodologia. Va repetir l’acció una setmana més tard.

Un joc de contemplació

Rere l’elecció d’aquests arbres, que l’espectador pot comparar i cercar els canvis, com si fos un joc, hi ha una intencionalitat clara: "Donar visibilitat o valor a qui no en té". També, diu Bühlmann, són arbres que pots anar a veure in situ, "comprovar que hi són". "Si comences a mirar, pots descobrir moltes coses, sensibilitzar-te mirant", assegura convençut.