Aleix Pons, narrador amb imatges d'un món fascinant

Quan Aleix Pons mira enrere, cap a la seva infantesa, es veu a si mateix dibuixant, envoltat de papers i llapis. "Des de petit tenia clar que em dedicaria a la il·lustració, va ser com natural, no m’ho vaig haver de pensar gens", reconeix. A casa va trobar tot el suport potser perquè la mare és professora d’art. D’estudiar Belles Arts a la Universitat de Barcelona, en l’especialitat de disseny, va passar a fer-ho a Anglaterra, a la University of Central Lancashire, gràcies a una beca Erasmus, i, més tard, va travessar l’oceà Atlàntic per establir-se dos anys a Nova York i fer un màster d’il·lustració a la School of Visual Arts. Ja de nou a Barcelona, els primers anys treballa molt per publicitat i, més tard, s’allunya d’aquest món "massa angoixant" per decantar-se pel treball amb editorials i capçaleres com el New York Times, Penguin Ramdon House -ha il·lustrat l'edició especial del 20è aniversari de La Hermandad de la Sábana Santa de Julia Navarro- o Cambridge University Press, la més antiga del món encara en actiu. Finalista als World Illustration Awards i als Premis Junceda, recentment ha guanyat el concurs de còmic i novel·la gràfica Llamps i Tintes! 2025 de la Diputació de Girona amb el projecte Virtuts sintètiques.

Aleix Pons viu a l’Armentera. Les seves arrels són alt-empordaneses. El seu besavi era carter a l’Escala i la seva àvia va néixer en aquest poble mariner. Al casar-se, però va marxar a Barcelona on ja naixeria la seva mare. Els estius, doncs, era inevitable passar-los a l’Escala i, un temps més tard, a l’Armentera on fa uns nou anys l’il·lustrador es va acabar establint. El fet de ser freelance li permet treballar des d’aquí amb facilitat. A més, reconeix que és un racó de món molt ben connectat, amb un paisatge molt variat i molta "activitat i barreja de gent que fan coses molt interessants".

Fidel a la vessant artesana de l'ofici

L’artista es manté fidel als seus orígens fent bona part del procés creatiu a mà, amb aquarel·la i pintura, tot i que no renuncia a l’ús d’eines tecnològiques. "El primer esbós sempre és a llapis, m’agrada fer els primers traços sobre paper. Després ja faig l’esbós més elaborat amb ordinador buscant referències, imprimint-lo en gran i retreballant a mà amb aquarel·la o colors, per tornar-lo a escanejar... sembla molt laboriós, però quan ho tens molt per mà és ràpid", confirma tot afegint que la composició de les pàgines la conclou amb ordinador fent retocs de color. En aquest sentit, Pons no pateix en excés davant la irrupció de la IA perquè, diu, "encara veig molta diferència; el dibuix fet a mà és una altra cosa, té una espontaneïtat...".

El procés creatiu que aplica habitualment és també com treballa ara Virtuts sintètiques, un projecte que va començar a imaginar durant la pandèmia quan va participar "per entretenir-se", en un challenge que va tenir molt èxit. Es tractava de reproduir, amb coses que es tenien per casa, obres d’art conegudes. En el seu cas, va optar per un retrat de l’escriptor Frederic Pujulà i Vallès de Segundo Matilla, del 1913, que hi ha al fons del Museu Nacional d’Art de Catalunya. Allò el va dur a investigar sobre el personatge i a llegir Homes artificials (1912) considerada la primera novel·la de ciència-ficció en català. El llibre evoca "la figura del científic que vol salvar el món creant un superhome en forma d’humanoides amb moltes capacitats, però que mai arriben a ser humans perquè no han tingut experiències, no han viscut, no han interactuat amb gent, no tenen empatia, una mica com la IA que té moltes capacitats, però no deixa de ser una cosa que no serà mai humana". Paral·lelament, Pons també va llegir La niña gorda de Santiago Rusiñol, del 1917, que centra la mirada en l’esperit decadentista i grotesc dels circs i les fires on "s’exposaven persones públicament, gent rara i rebutjada" per la societat.

Allò que li va interessar a Pons de les obres de Pujulà i Rusiñol, ambdues amb finals tràgics, és que, tot i ser escrites fa més de cent anys, ja parlaven "d’una societat molt malalta, deshumanitzada, amb avenços tecnològics molt importants i gent vivint desorientada". Com ho feia el film Pobres criatures de Yorgos Lanthimos emmarcada en un temps passat, però amb la tecnologia desbordada. Pons també va apropar-se al llibre Barcelona Freak Show d’Enric H. March dedicat a la història de les barraques de fira i els espectacles ambulants. Amb tots aquests inputs, la seva ment va començar a construir una història nova, que és la guanyadora de la cinquena edició de Llamps i Tintes!, col·lecció en la qual ja s’han publicat El Bròfec, Somnis entre la boira i La cuirassa. Aquesta tardor apareixerà l’últim volum, el premi de l’edició 2024, Foc creuat de Marc Vicens.

Amb la idea de trencar la visió un pèl masclista de Rusiñol i Pujulà, Aleix Pons ha apostat perquè a Virtuts sintètiques el pes del relat el portin personatges femenins, dues germanes, Alma i Elma, exsiameses separades per un metge excèntric que les converteix en les seves deixebles. Quan a ell l’empresonen, elles seran les que engegaran el projecte de crear quatre humanoides. A l’hora d’escollir l’estil, l’il·lustrador ha optat per "treballar a mà, amb aquarel·les, fent un dibuix molt clar i figuratiu". L’estètica, però s’emmarca dins el gènere steampunk que evoca la revolució industrial del segle XIX. En aquest moment del procés, Aleix Pons ja té un esquema molt elaborat i està realitzant un esbós general del projecte tot i que li falta plasmar la distribució per pàgines i vinyetes. No amaga que guanyar el concurs el va "sorprendre", ja que pensava "que no agradaria, que era una història massa friqui o rara". Reconeix que el projecte li fa "molta il·lusió perquè és una obra totalment meva i valoro molt que em publiquin una cosa tan personal". Caldrà esperar, però fins a l’any vinent per admirar-ne el resultat.