Núria Esponellà: "La ment és una eina i ha de ser la nostra aliada, no la nostra enemiga"

Núria Esponellà se sent tranquil·la per dins. Després d’haver estat diagnosticada de càncer de mama, d’haver seguit les pautes dels metges, però també la seva veu interior, valora que tot aquest procés ha estat, i és, «un gran aprenentatge». Per ajudar a altres persones, per compartir el camí que ha fet, en que la natura i la meditació, entre altres teràpies, l’han connectat amb l’inconscient, ha publicat Amb els pits a l’aire (Columna), un llibre extremadament personal, no exempt d’imatges líriques i, fins i tot, d’humor, on el lector acompanya a l’autora pas a pas. Aquest dissabte 18 d’octubre, a les sis de la tarda, té previst presentar el llibre a Palol Sabaldòria, a Vilafant, el 22 d'octubre, a la biblioteca de Figueres, i el 5 de novembre, a la Sala El Sindicat de Cabanes.

Què li ha suposat escriure aquest llibre?

Ha estat un pas més cap a la meva llibertat, en el sentit de poder-me mostrar sense cap mena de por tal com soc. No cal disfressar res a darrere cap personatge, cosa que tampoc he intentat fer. És un despullar-me, però que no és dolorós, al contrari. A més, ha estat catàrtic perquè m’ajuda a anar transitant el meu procés. És el resultat també de tots uns moments molt difícils de vida. Encara que no tinc l’alta i la cosa continua, m’ha ajudat a ordenar, a posar nom a les coses que m’han passat, a entendre-les millor i a explicar-ho i explicitar-ho. En aquest procés de despullament, he entès que estava bé donar-lo als altres. Al principi tenia els meus dubtes perquè era una mica delicat, però si pot ser útil, està bé. Tot el món intern que tenim les persones és molt gran i l’expliquem poc.

L’ha subtitulat «Redescobrir la vida». Ha estat això ben bé això?

Jo ja anava per aquest camí d’apreciar les petites coses de fa molts anys. Potser ara el que estic fent més és procurar viure l’ara i l’aquí, que em costa molt, com a tothom, i això implica canviar els hàbits mentals que són fonamentals. La ment només és una eina que tenim, però la tenim malacostumada, fa el què vol i ens va portant pensaments repetitius contínuament i que no solen ser agradables, més aviat negatius. La por, que és normal que hi sigui, és un pensament, no és res físic, ni tampoc és una emoció fins que no s’ha manifestat el pensament. Però si tu comences a enganxar-t’hi fa una reacció física en les emocions i et quedes atrapat dins la por. Això he après a gestionar-ho. De dies no em costa gaire: anant a la natura, descarregant, pregant d’agraïment de l’ara i l’aquí, i la meva fe còsmica en la qual no hi ha dogmes. Soc del parer que hauríem d’anar recuperant aquesta espiritualitat que és la que ens dona la base humana perquè nosaltres no som un cos. Per això, el meu llibre té un enfocament holístic, complet del que és la persona.

Però quan li diuen: Té càncer...

Si només penses en el teu cos físic, que també ho has de fer evidentment i és molt important, i et quedes amb els diagnòstics, les proves... entres en un bucle que només et crea més dolor. És prendre una mica de distància d’això completant-ho: què puc fer físicament amb exercici físic, l’alimentació, i emocionalment, gestionar-ho el millor possible, que no és fàcil, i si necessites ajuda, anar a un terapeuta.

Vostè ho va fer.

Sí, de biodescodificació cel·lular que em va anar molt bé. Si només ens limitem a la medicina tradicional, a la qual hem de donar gràcies, jo estic molt agraïda als metges, quedes molt coix perquè falten precisament els altres aspectes. I si el camp emocional, que influeix molt en el sistema nerviós, no està equilibrat estàs malament, la qual cosa incrementes el risc. Jo he volgut explicar la meva experiència en relació amb aquestes teràpies complementàries, no en vull dir alternatives perquè no ho són i perquè els posen unes etiquetes terribles, que no cal perquè això és una valoració de la ment. L’estat anímic i emocional no es pot valorar amb la ment.

Per què escriu el llibre?

Intento explicar la meva experiència per si a algú li pot servir, no pretenc donar lliçons absolutament a ningú, però almenys que consti que aquestes teràpies a mi m’han anat molt bé: l’acupuntura, el ioga, la meditació que és clau, fins i tot, proposaria que s’ensenyés a les escoles, però seria molt més important que segons quins continguts. Jo ho vaig fer en la meva etapa de professora a l’institut Frederic Martí de Palafrugell i a totes les classes. Evidentment, donava els continguts, però fèiem una estona de meditació i, sobretot, a les darreres hores, quan ja no poden més, i, aleshores, les lectures i la comprensió lectora sortien molt millor. No és una cosa tampoc a menystenir. La meditació et dona aquesta capacitat de poder prendre una mica de distància del drama, que costa, per mi no és fàcil.

"Amb aquest llibre intento explicar la meva experiència per si a algú li pot servir, no pretenc donar lliçons absolutament a ningú"

Quan li donen el diagnòstic, el càncer és, d'entrada, un xoc. En el llibre escriu, però, que no volia conformar-se només amb sobreviure.

Hi ha un moment de rendició total en el meu procés, que no vol dir resignació sinó que, comportant-te activament i fent tot el que cal, et lliures al que hagi de ser, a la vida. He de passar per aquí i si no acaba bé, doncs, jo ja sé que no som un cos, som consciència, aniré a un altre lloc on ja faré el meu camí. Sempre tinc aquesta idea de la qual ja en parlen el doctor Sans Segarra o neurocientífics com Nazareth Castellanos: la consciència més enllà de la ment, del cos i les emocions. Doncs, bé, jo m’hauria estalviat aquesta malaltia conscientment si hagués pogut, però si hi he de passar em rendeixo, l’accepto i miro què puc aprendre d’ella, què té de positiu.

I què té?

Agrair molt més el moment present, buscar estar en pau.

Hi ha un moment que s’adona que la malaltia té una vinculació amb un conflicte emocional.

Jo ja intuïa perquè havia passat una època molt dura, cinc anys intensíssims d’acompanyar persones, d’estar al peu del canó i vaig haver de resoldre una sèrie de coses familiars molt doloroses i em va costar molt. Per això vaig demanar fer-me una mamografia perquè, amb la pandèmia, havia perdut algun control rutinari. La teràpia de biodescodificació cel·lular també ho va confirmar. Jo sé el detonant de la meva malaltia: és un estrès emocional. Parlant amb altres dones i homes que han passat càncer molts creuen saber també d’on els ve.

Llavors aflora la culpabilitat.

No ens n’hem de sentir, no ho hem pogut evitar. Jo tenia tot un kit d’urgència i no vaig poder. Faig meditació des dels trenta anys, no ho vaig poder gestionar, a vegades no es pot i no passa res perquè la vida és un joc d’encerts i errors. Estem aprenent i en l’aprenentatge hi ha errors i aquests et fan rectificar i millorar, si els vols veure. Jo estic en aquest punt. Què puc millorar en la meva vida? No pensar tant, no donar voltes a les coses i confiar. A vegades és més no fer que fer massa.

Diu que el que provoca dolor és identificar-se amb les emocions.

T’identifiques amb el pensament que allò no anirà bé i immediatament hi ha una reacció emocional de por, d’angoixa, de malestar i si no estàs atent a poder-te’n distanciar, que això només és una part de tu, se’t menja l’emoció i no pots sortir. No som capaços de prendre distància del drama. A mi em va bé visualitzar-me i miro de no escoltar el pensament, respiro en profunditat, vaig a la natura, intento posar el focus en la salut, en les coses que puc fer avui, tot allò que m’omple.

"Hauríem d’anar recuperant aquesta espiritualitat que ens dona la base humana"

Ens hem tornat massa racionals?

Tenim la part frontal molt desenvolupada i, en canvi, ja hauríem de tenir més la part occipital. No tanta ment. Ens hem convertit en uns éssers limitats a la ment, absolutament racionals. La ment és una eina i ens ajuda a resoldre problemes, però ha de ser la nostra aliada, no la nostra enemiga. I si et limites només a la ment, deixes de veure tota la complexitat de l’ésser humà i aquest sentit de transcendència tan important que els hi hem negat als joves, que necessiten creure que són part d’un tot.

L’home ha anat desconnectat de tot això.

I de la natura. I ara només falta la intel·ligència artificial que, penso, ben aplicada pot ser magnífica, però si no hi ha aquesta base d’arrelament a la natura serà un niu de problemes mentals. El més important que jo intento ara és estar amb mi, estar en el meu centre, perquè hi ha tantes coses per descentrar-nos, tenim un excés informatiu de negativitat. El que em calma més és dir-me que jo soc consciència, la consciència està aquí i hi serà sempre, i és en cada un de nosaltres. I si no te n’adones, de seguida t’arrossega el món exterior.

Diu en el llibre que la salut comença en el món intern.

Quan dic això em refereixo al fet que hem de ser més observador d’aquest món intern, no fugir de les emocions, que en si mateixes no són perilloses, sinó acompanyar-les i entendre que només són una part de nosaltres, que no som això. La meva malaltia m'ha fet adonar més d’això i estar més atenta.

Vostè parla, sobretot, d’acceptar, però què porta aquesta acceptació?

La pau interior, sempre que no s’entengui com una rendició perquè aquesta porta a la frustració. És una acceptació conscient i activa.

Amb els pits a l'aire

Autora: Núria Esponellà

Editorial: Columna

Pàgines: 192

Preu: 17,90 euros

És acceptar el dolor, però també el que ve després, la nova imatge que li torna el mirall?

És acceptar la vulnerabilitat, que costa molt perquè les dones estem acostumades a anar davant de tot, a tenir cura de tothom, una funció que tenim perquè l’hem heretat, per la societat o perquè la portem a dins, però ara potser ens toca cuidar-nos i prioritzar-nos que, en el dia a dia, ens n’oblidem.

"Acceptar porta la pau interior, sempre que no s’entengui com una rendició perquè aquesta porta a la frustració"

Al llibre parla d’un cert desemparament per part del sistema mèdic.

El sistema mèdic, del qual no tinc cap queixa i que estic molt contenta dels metges, té una mancança: no hi ha prou informació, en aquest cas, pel càncer de mama i no hi ha cap seguiment de tipus emocional, que jo sàpiga, perquè potser m’he perdut alguna cosa. Les psicooncòlogues les he trobat a l’Oncolliga o al Grup Iris, en fundacions i associacions que no formen part del sistema i que fan un paper molt actiu i molt positiu d’acompanyament. I faltaria informació perquè moltes dones s’ho deuen perdre i és molt important. Jo he tingut sort d’una amiga infermera a la qual li he pogut fer consultes i també a altres dones que han passat per això. Del dia a dia, de la preparació, del que són els tractaments o del post és molt important per a les pacients, no només en el càncer de mama sinó en tota mena de càncer. Llavors, si no, has de recórrer a ajuda externa, però això també val diners.

I són moments realment difícils.

En aquests moments tan límits sempre he tingut la sensació que no estic sola, que estic acompanyada. Això és crucial, tenir aquesta consciència que no estic aquí per casualitat, que no és casual que em passin aquestes coses. Puc aprendre d’això, això és la conseqüència del que he viscut, puc aprendre per no repetir-ho en la part que em toca perquè no hi hagi aquest caldo de cultiu, que a les cèl·lules els hi passi això. Si tu estàs pensant en positiu, elles també ho reben perquè són vives.