La Funcional Teatre porta a escena la figura de Jenny Hollan, una artista transgressora i controvertida

Jenny Hollan va ser una artista referent de l’art conceptual als anys vuitanta que va destacar per nodrir-se de l’existència personal i vivències amb aquells que l’envoltaven per a crear art. Allò esdevindria "l’objectiu de la seva vida" i la duria a construir una darrera obra mestra a partir del seu dolor i patiment. Aquesta aproximació biogràfica, presentada a través de les explicacions de la guia d’una exposició antològica que se li dedica un cop morta i de salts a escenes del seu passat, és la història fictícia que travessa Una peça de Jenny Hollan, una obra de teatre de l’escriptor figuerenc Àngel Burgas, escrita i premiada fa més de dues dècades, però mai duta a escena per la complexitat que implicava. Això ha estat així fins ara quan els actors de La Funcional Teatre han acceptat el desafiament. L’estrena serà just aquest divendres 10 d’octubre, novament al Casino Menestral Figuerenc, i es representarà també els dies 11, 12, 17, 18, 19, 24, 25 i 26 d’octubre, a les vuit del vespre tots els divendres i dissabte, i a les sis de la tarda, els diumenges.

Una de les dificultats que havien frenat tots aquests anys l’estrena d’Una peça de Jenny Hollan, si es volia ser fidel al text original d’Àngel Burgas, és el número de personatges que requereix dalt l’escenari. En la posada en escena que proposa la companyia figuerenca, els actors s’han reduït a dotze aplicant el recurs que aquests doblin, tripliquin i quadrupliquin, en algun cas, els papers. "S’hauria pogut fer un muntatge amb la gent que hi ha a La Funcional, tot i que hauria estat més difícil de manejar, però la idea inicial era fer un grup més petit, apostar per una mica de transformisme i crec que li va a favor a l’espectacle", valora el director del muntatge, Josep Maria Cortada. En aquest joc també entren Clàudia Cobos, Sara Bartolomé i Núria Rodon, les tres actrius que representen, en tres etapes de la vida, a la protagonista, Jenny Hollan, una idea proposada pel director, molt ben acollida per l’autor del text, i que, entre altres, permet desenvolupar el tema "del pas del temps", un dels eixos bàsics de l’obra. Un pas del temps que es mostra en l’evolució de la personalitat de l’artista, una dona de caràcter difícil amb la qual pocs espectadors empatitzaran, d’entrada, que potser se’ls farà distant, desagradable, fins i tot, però que, com reconeix Josep Maria Cortada, al final del camí "l’entens més perquè és més humana tot i mantenir la seva duresa i caràcter".

Sara Bartolomé, que es posa a la pell de la Jenny Hollan quan viu el moment més àlgid de la seva carrera recreant escenes d’alt voltatge, confessa que és "un personatge que m’ha costat de fer perquè és molt diferent de mi, molt dura per com tracta als altres, per com parla, però m’ha agradat molt fer-la perquè em permet unir art i teatre que són les meves passions". Per la seva part, Núria Rodon, qui interpreta la darrera etapa de la Jenny, quan ja està malalta, ha de fer el paper "d’una dona, que tot i ser vulnerable, no deixa veure aquesta vulnerabilitat". Ho fa "carregant-la d’una duresa i fredor" que a estones la sobrepassa. "La Jenny manté una actitud corporal diferent a la meva i aquesta fredor i duresa em costa, però aquí estic i ho faig amb molt de gust tot i que hi ha moments que no són fàcils, però res ho és", confessa. Malgrat la densitat del paper, ambdues actrius ho veuen "com un aprenentatge". 

Construir la pròpia imatge

Una peça de Jenny Hollan posa sobre la taula qüestions ben actuals. D’una banda, la construcció de la pròpia imatge, tan en voga avui dia perquè "tothom, a través de les eines que té, intenta donar una imatge de si mateix, la que més li interessa. Parlem de com ens fem visibles i cadascú ho fa de manera diferent", explica Cortada, una opció que, en el cas de Jenny Hollan, es duu a l’extrem.

L’altre gran tema que introdueix Àngel Burgas, en un format quasi pedagògic, gira entorn l’art contemporani i quin paper hi juga en la vida de les persones. El director del muntatge creu que aquest és el moment ideal per plantejar-lo a l’espectador, ja que "el món de l’art i de l’art contemporani, més concretament, és molt més mainstream (corrent dominant) que no fa vint anys quan era molt residual". També és interessant com Burgas centra la mirada en les figures femenines. Per construir Jenny Hollan, l’autor es va inspirar en creadores de gran personalitat i fortalesa com l’artista sèrbia Marina Abramović, l’escultora francesa Louise Bourgeois o l’escriptora nord-americana Susan Sontag, "totes elles artistes necessàries", reconeix. Dones, afegeix Cortada, que "ara són mediàtiques, tant o més que un actor de cinema".

A través del personatge fictici de Jenny Hollan, doncs, Àngel Burgas planteja "què hi ha de veritat i de mentida, de sentit o viscut o de viscut per aparentar o per ensenyar". Això porta a obrir la porta a un debat ètic, assenyala Cortada, "on posem el límit, com el valorem o jutgem, si és lícit fer el que fa". Com a curiositat, en cap moment de l’obra es podrà veure una obra conclosa de Hollan, tot i que "s’expliquen i es comenten".

La primera llavor

Que La Funcional Teatre hagi acabat tirant endavant aquest projecte no és casualitat. L’any 2000, la companyia acabava de representar Dansa d’agost de Briel Friel i va ser aleshores quan Àngel Burgas els va proposar aquest text. Els actors van fer una lectura col·lectiva en què l’actriu Helena Cusí interpretava el paper de Jenny Hollan. En aquell moment, però "vaig notar que l’obra no es va entendre", comenta Burgas. Que no la representessin, diu, "no va ser una decepció, però em van fer entendre que no era el moment". Josep Maria Cortada reconeix que, per a la companyia, "era una cosa pendent". I així potser s’hauria quedat si Magda Bosch, actriu i coordinadora del club de lectura Llegir el Teatre de la Biblioteca de Figueres, no li hagués suggerit que en fes una nova lectura. La va encertar. Segurament també han jugat a favor que, en tots aquests anys, el grup ha consolidat una trajectòria i una experiència, sobretot amb l’ús de determinades eines, com els recursos audiovisuals que en aquesta representació tenen una gran força i que potencien l’aire cinematogràfic que desprèn l’obra i facilita els canvis d’escena i d’època. "Ajuda a donar més capes a l’obra en si", conclou Cortada.