Àngel Burgas, escriptor: “De la sordidesa de la vida en pot sortir art, bellesa”

Era l’any 2004 quan Àngel Burgas (Figueres, 1965) va rebre el segon Premi Ramon Vinyes de teatre per Una peça de Jenny Hollan, una obra que feia anys que tenia escrita. Tot i publicar-se i malgrat diferents intents de dur-la a escena, no ha estat fins ara, vint anys després d’aquell reconeixement que, de la mà de La Funcional Teatre, ha estat possible. L'estrena es fa aquest divendres 10 d'octubre al Casino Menestral Figuerenc.

Una peça de Jenny Hollan suma molts interessos seus.

Sí, sobretot el món de l’art, tot i que parlar tan exclusivament d’aquest tema no ho havia fet mai a les novel·les. Tot això ve d’un conte, Exhibition, del llibre Adeu, amb el qual vaig voler tocar el tema de l’art contemporani, com es feia, la figura de les dones artistes, les performances, les instal·lacions... coses que ja hi eren aleshores, però eren força desconegudes pel gran públic que, de fet, no n’ha de per què saber d’aquestes coses. Hi ha, d’alguna manera, una visió divulgativa o pedagògica i Josep Maria Cortada (director del muntatge) ho ha fet encara més evident.

També incideix molt en el paper de les dones creadores.

Sí, perquè m’havia fixat que, les que m’agradaven a mi en aquella època i que encara ho fan, eren dones que treballaven molt amb la seva pròpia vida, que de les mateixes experiències a la vida real en feien peces artístiques: accions, instal·lacions...

Això ho recollia el conte?

Sí, tot era igual, però vaig notar que en el conte no podia expressar tot el que volia i vaig plantejar-me passar-ho a teatre. En el conte parlava, sobretot, d’una peça important de la trajectòria final de Jenny Hollan i, en canvi, l’obra de teatre em donava peu a agafar el personatge de molt abans, els seus orígens, la relació amb el seu poble, amb els comissaris d’exposicions, amb altres artistes, aspecte que en el conte no hi cabien. Tot el procés d’on venia la Jenny.

És un personatge complex.

Un personatge que, d’entrada, no cau massa bé o, com a mínim, l’espectador dubtarà de si li agrada o no, si té empatia amb ella o no. Penso que l’any 2004 encara hauria estat molt més estrany identificar-nos amb ella o amb la seva sensibilitat, en canvi, ara és una mica diferent, la gent està més acostumada a l’exhibició pública, les xarxes socials, el dia a dia a l’Instagram, estem més acostumats a entrar en la intimitat d’algú altre.

Ella vampiritza la seva intimitat d’una manera exagerada.

La seva i la dels altres. Aquest és el tema: fins a quin punt ho pot fer o no. Si és per ella, segurament sí, però quan afecta els altres...

És una dona amb una personalitat molt forta i se la podrà veure en diferents etapes.

Sí i amb la relació que té amb els altres, els seus amants, els seus treballadors, els galeristes...

Què cerca Jenny Hollan?

El seu objectiu a la vida és fer art o convertir-se en una obra d’art. Ni la malaltia la farà més petita sinó que la durà a fer la gran obra final que és preciosa, molt poètica i sensible i tendre. L’art és això: d’una vivència, d’una experiència en pot sortir una cosa bella. I potser critiquem aquest personatge i no l’acabem d’entendre o el menystenim perquè ens espanta, però, al final, fa bellesa. El que s’intenta també és explicar tota la sordidesa de la vida que pot envoltar aquesta cosa tan preciosa que és l’art.

El públic entendrà què fa?

Crec que pot ser jutjada, valorada, menystinguda a vegades, però crea bellesa.

Que hagin passat vint anys per estrenar-se, li ha fet bé a l’obra?

Jo crec que sí, aquesta espera que ha tingut Jenny Hollan en existir en vida potser li ha fet un favor. Ara se’n pot treure més profit.

També ha vist com creix al costat de la companyia.

Sí, he vingut des de les primeres lectures i a alguns assaigs, no tant com hauria volgut, però surto molt emocionat perquè allò que només era text, cada cop és més vida. M’agrada molt veure-ho.