Daniel López del Rincón: "L'art és fonamental, un laboratori d'imaginaris, d'alternatives possibles a la realitat que hem heretat"

El doctor en Història de l'Art, investigador principal del projecte TEIDE, dirigeix amb Marta Piñol el grup d’investigació TIEMPHA a la Universitat de Barcelona, Daniel López del Rincón, inicia aquest dimarts 7 d'octubre al Museu de l’Empordà de Figueres un nou curs dins el cicle Històries de l’Art per mostrar com l’art genera nous imaginaris per afrontar la crisi ecològica.

No és habitual parlar, d’una manera unificada, d’art i crisi ambiental.

A vegades, la història de l’art o l’art està molt desconnectat de la realitat i, com a espectadors, no pensem que pugui estar atenta als reptes que tenim com a societat i, realment, és molt interessant veure com hi ha moltíssims artistes que s’estan preocupant pel que li passa al planeta i a la natura. Però la història de l’art ha estat sempre preocupada per la natura: des de la pintura de paisatge, l’art rupestre... L’art i la natura han estat sempre molt a prop i fer un curs com aquest és interessant perquè la tasca de l’historiador de l’art no es quedi només en el passat sinó que puguem resseguir fins al present quan hi ha molts artistes i historiadors que s’estan preocupant per aquesta relació.

És codirector del grup TIEMPHA a la Universitat de Barcelona. Exactament, quina tasca realitzen? Què investiguen?

Som un grup de recerca amb seu al departament d’Història de l’Art de la UB, però articulem investigadors de molts tipus: historiadors de l’art, científics, biòlegs, gent que ve del món de la literatura, de les ciències ambientals, i els demanem projectes i iniciatives que tinguin a veure amb pensar el temps d’una altra manera des de la història de l’art, però també com pensem el futur, si és una cosa que ens preocupa com a societat i de quines maneres ens l’imaginem, la relació amb el passat i la responsabilitat.

Què pot oferir l’art a la ciència?

Una de les narratives més hegemòniques és que l’art ha servit per representar problemàtiques científiques, per il·lustrar, com si fos un exemple, però realment l’art pot aportar molt més, com ara un vessant crític, social. Com és habitual, la ciència busca innovacions científiques, solucions a problemes concrets, però a vegades no es pregunta, perquè no necessàriament és la seva feina, quines implicacions tenen, per exemple, els organismes modificats genèticament, els transgènics, a la societat, en la reformulació a l’individu o l’impacte al medi ambient. I l’art, molts cops, serveix per fer aquestes preguntes que la ciència no s’està fent, però que són importants. De fet, hi ha molts artistes que treballen en aquest àmbit, el del BioArt o l’art ciència, que venen del món de la ciència perquè s’adonen que la recerca científica arriba fins a un cert punt i l’art els hi permet plantejar projectes col·laboratius, socials, de ciència ciutadana que poden aportar coses que la ciència no pot. L’art pot aportar una perspectiva social, crítica de la ciència.

"La postnatura no és ni bona ni dolenta, però està plena d'oportunitats"

Es parla de postnaturalesa, però què designa aquest concepte?

Postnaturalesa sembla una cosa molt nova o temible la idea que estem en un moment en què la natura està transformada, però això és una realitat. La postnatura no és més que dir que la natura, avui, està interrelacionada amb qüestions humanes, no és distingible la natura del que és artificial o del que és humà. És una realitat de la qual ens hem de fer càrrec. L’exemple més clar és que avui ja hi ha un debat assumit que vivim a l’Antropocè, entès com aquesta era geològica en què l’anthropos (l’èsser humà) és el principal causant dels canvis al planeta, que l’acció humana està generant extinció d’espècies, l’acidificació dels oceans, emissions de CO₂, escalfament global, és a dir, que com a humans ja fa temps que som responsables d’allò que li passa a la natura. Parlar de postnatura no és fer-ho d’una utopia a la qual aspirem, de fer una natura artificial, sinó assumir que ja vivim en una natura tocada pel fet humà. Pensar la postnaturalesa és una manera de fer-nos càrrec de quina manera ens volem relacionar amb ella. De fet, estem rodejats de postnaturalesa: des dels aliments que mengem que estan tractats artificialment, organismes modificats genèticament, vacunes... La postnatura no és ni bona ni dolenta, a vegades té dimensions que són molt perjudicials, però també està plena d’oportunitats, de col·laboració de la natura i els éssers humans. Pensar la postnatura és una manera de pensar en aquestes interrelacions entre allò humà i allò natural i fer-nos càrrec d’elles.

Quan es detecta la preocupació dels artistes per la crisi ecològica?

Si haguéssim d’anar a la prehistòria de l’art i la consciència climàtica ens podríem remuntar als impressionistes, és a dir, al segle XIX, París, una ciutat industrial plena de xemeneies, locomotores que fan fum, que comencen a contaminar a un nivell global i el que ja comencem a veure en els paisatges impressionistes és que els horitzons, molts cops, darrere la natura, els jardins, els boscos, trobem una xemeneia fumejant. Crec que allà els artistes s’estan adonant que la locomotora de la industrialització i la contaminació ja ha arribat, però no penso que ells tinguessin una consciència ecològica crítica. Seria al segle XX, a partir dels anys 60 i 70, amb els moviments Land Art o Earth Art, l’art que intervé a la terra, quan comença a aparèixer molt clarament aquesta consciència, que el planeta, la natura es veu afectada per l’acció humana i que s’ha de fer alguna cosa, no només denunciar sinó intervenir críticament.

Es parla d’una sensibilitat apocalíptica, però què vol dir?

Vivim en un món apocalíptic en el sentit que pensem molt en la fi del món i d’una manera molt concreta. Les nostres pel·lícules, sèries i llibres estan plenes d’històries que imaginen la fi del món, catàstrofes, volcans, tsunamis, desastres ambientals. Aquest és el pensament apocalíptic. Jo, en canvi, penso en una frase de Frederic Jameson que diu que a la nostra societat ens és més fàcil imaginar-nos la fi del món que la fi del capitalisme. El gran projecte de l’art i el que tenim com a societat és imaginar altres sistemes, maneres d’habitar el món que no portin al col·lapse. A mi m’agrada pensar el terme contra-apocalipsis o pràctiques que, en comptes d’imaginar una fi del món, es responsabilitzin del món que tenim i mirin d’evitar-lo d’una manera més responsable.

"Sovint la imaginació s'associa a la fugida, a la irresponsabilitat, a anar-se'n del món en el qual vivim, però és el contrari"

L’art pot jugar un gran paper.

Totalment, l’art és el creador per excel·lència dels imaginaris que té a veure amb imaginar. En un món en què hem heretat maneres hegemòniques de relacionar-nos que clarament són la causa del problema, la imaginació és una eina molt política, però només ella ens permetrà crear, imaginar maneres alternatives a la realitat que hem heretat. Sovint la imaginació s’associa a la fugida, a la irresponsabilitat, a anar-se’n del món en el qual vivim, però és el contrari perquè imagina alternatives per implementar-les i poder interpel·lar la realitat i pensar-la d’una altra manera. L’art és fonamental, és un laboratori d’imaginaris, d’alternatives possibles.

El 2017 va comissariar l’exposició Postnaturaleza i allà s’exhibia una obra de Dalí.

Hi havia una imatge de Dalí en un homenatge a Severo Ochoa: un dibuix sobre l’àcid ribonucleic. Dalí és un dels precedents en l’aproximació que fa l’art a la biotecnologia, és un pioner del BioArt perquè incorpora molt aviat la iconografia de l’ADN i de l’àcid ribonucleic.

"Molts cops pensem que l’ésser humà és allò que no té a veure amb la natura i la natura allò que està fora de l’ésser humà"

El BioArt sembla molt nou.

Se’n parla molt des de fa uns anys, però és, de fet, bastant antic. Dalí comença a parlar de l’ADN als anys 50 i el 1957 ja té pintures. Però el 1936 ja hi ha una exposició al Moma de Nova York que exposa plantes modificades genèticament.

Dalí encarna a la perfecció la connexió art i ciència.

Quan arriba l’ADN, ell ja porta prop de trenta anys interessat en la física qüàntica, en la teoria de la incertesa,… i la manera d’aproximar-se a la ciència és molt surrealista, però té molt sentit perquè gairebé tracta la ciència com una religió, en el sentit que la ciència mira de donar respostes a les grans preguntes que tenim com a societat. El que troba a l’ADN és la resposta a la seva gran preocupació sobre l’eternitat. Quan ell pinta els rellotges que es fonen, el que mira de suggerir és de quina manera el temps sigui també flexible i etern. El que troba a l’ADN és que és una mol·lècula física que passa d’unes generacions a unes altres i així, tot i que nosaltres com individus morim, l’ADN té la capacitat de transmetre’s i sobreviure al temps. Ell troba la resposta a l’eternitat.

Vostè duu a terme una tasca divulgadora molt intensa arreu. Cal conscienciar?

Sí, com a investigadors de la Universitat i, sobretot, una Universitat pública tenim l’obligació. Com a historiadors de l’art que ens interessa el nostre món i que estem preocupats pel que passa, hem de dur el que pensem a contextos que molts cops són més rellevants, fins i tot, que aquells dels especialistes. Per això, per a mi, són importants els tallers, els cursos a molts nivells, però també les exposicions a diferents centres, és fonamental. També les relacions amb altres països, que jo he pogut cultivar molt, en el meu cas sobretot amb Sud-amèrica, Mèxic, Argentina, on m’he relacionat amb investigadors d’allà que estan pensant en les mateixes problemàtiques, es fan les mateixes preguntes que nosaltres, però responent des de marcs diferents, aquest diàleg global és important.

"La crisi ecològica posa molt en evidència els privilegis d’unes classes per sobre de les altres"

És una crisi ecològica que ens afecta com a espècie.

Cert, a tots globalment com a planeta, però també posa molt en evidència els privilegis d’unes classes per sobre de les altres perquè, en general, en aquesta crisi ecològica el que trobem és que uns humans són més responsables que altres i normalment els països que són els principals responsables del canvi climàtic no són els que ho pateixen i els que ho fan són molts cops els que són menys responsables en termes d’emissions. Per tant crec que és interessant pensar-ho en termes globals per veure quines asimetries hi ha, quins privilegis i com podem pensar tot això.

Deixar de pensar que la natura ha d’estar al nostre servei sino nosaltres al seu.

Exacte, i potser diria més: entendre que nosaltres som part de la natura que, sovint, aquest és el problema, que pensem que l’ésser humà és allò que no té a veure amb la natura i la natura allò que està fora de l’ésser humà. Aquesta dicotomia és la que fa que considerem que la natura és una cosa disponible, al servei del jo humà i nosaltres com estem fora de la natura d’alguna manera en som propietaris i podem actuar irresponsablement des de fora. Tots som habitants del planeta, humans, no humans, part d’aquest continu que és la natura. En aquest sentit, sí que cal un projecte de baixar l’ésser humà del pedestal en el que ell mateix s’ha posat d’una manera absolutament incoherent amb el que és la natura.

I com fer-ho?

Podem recórrer a totes aquestes eines que tenim que molts cops no estan en el futur, en les innovacions tecnològiques, sinó en el passat, en la saviesa que hi ha als mites, a la màgia, a les bruixes que no deixen de ser científiques que han estat perseguides per una qüestió de gènere, però que eren les dipositàries de sabers que ens connectaven amb la natura i promovien maneres de relacionar-se amb la natura i obtenir beneficis d’ella però sense entrar en conflicte. Tornar a l’ànima de la natura i del que compartim amb ella.