Elisabet Riera, escriptora: “La paraula Déu ha estat tan denigrada, però cal tornar a creure-hi”

El Simurgh, au llegendària i sagrada de l’imaginari persa, que representa la unió entre el cel i la terra, una llegenda que es repeteix en moltes tradicions, il·lustra la coberta d’Els alats (Males Herbes), o, en la versió en castellà, Los alados (Siruela), nou llibre de l’escriptora i editora i fundadora de WunderKammer, Elisabet Riera (Barcelona, 1973), un assaig argumentatiu i líric que ens capbussa, a través de breus històries, en la representació mística dels ocells feta pels humans al llarg dels temps i com aquests han esdevingut "símbol de la connexió del viatge de la vida cap a l’altre món" i representació de l’ànima.

Llegint Els alats una s'adona aviat que darrere hi ha un cúmul de lectures, observacions i reflexions d’anys.

És un llibre que procedeix de moltes lectures, algunes prèvies fetes per gust personal o relacionades amb l’editorial (WunderKammer), altres més concretes sobre el tema dels alats. La bibliografia que inclou crec que és molt biografia. Amb les lectures que he fet pots veure quins són els meus últims interessos. Així com els primers llibres de l’editorial eren una etapa anterior meva, que ara crec que ja no és tant, el meu ADN lector o editor actualitzat és la bibliografia que he fet servir ara.

En l’origen del món hi ha un ocell. Aquesta idea es repeteix en moltes tradicions i èpoques.

Tots els alats són el pont entre els humans i els déus i és universal i quasi infinit la de referències i usos que hi ha. I sí que són símbols universals, són part de l’essència humana, és un arquetip de tota la humanitat i per això es repeteix. En el fons, els humans sempre hem mirat cap al cel, fins ara, que crec es fa poc. Hi ha la cosa d’admirar el vol, voler imitar-lo, ho hem volgut fer des de sempre. Ha estat molt bonic veure com apareix en tantes tradicions diferents i en temps tan diferents.

Ens remuntem a la prehistòria.

La primera figura humana que van pintar era un xaman vestit d’ocell. El xaman és qui representa la figura de l’alat: el vol, el cant, la indumentària i com va a la recerca de l’ànima perduda d’una persona malalta, per exemple, per retornar-li l’ànima i que recuperi la plenitud. Per a mi, això és real, crec que és el que passa i ho reivindico en el llibre: que hem perdut aquesta ànima, aquest mirar més enllà del món físic. Del xaman hi ha representacions arreu: imitant el cant dels ocells, fent sons relacionats amb les aus per entrar en trànsit...

Cada capítol del llibre l’obre amb una vivència personal començant pels temps de la infantesa quan anava amb el pare a les Rambles a veure els ocells endevins.

Tinc una tendència natural per la fascinació, el màgic, misteriós i inexplicable. Recordo amb carinyo aquests ocellets de les Rambles, però també amb una dosi important de fe per veure què deia del meu destí el paper que escollia. Això enllaça absolutament amb l’ornitomància, un art molt antic en què les aus s’han fet servir com a elements de predicció.

A l’ocell l’anomena Tirèsies, un nom gens atzarós en aquest relat.

No, Tirèsies és un dels grans endevins de la història, era cec i duia un pal amb dues serps enroscades -símbol relacionat amb l’ocell- i el seu art era l’ornitomància. Tirèsies, a més, havia viscut en els dos sexes i, per tant, és la idea que pot entendre tot l’univers perquè ha estat en les dues bandes, aquesta unió de polaritats que simbolitza l’androgin, la serp i l’ocell, el cec que és visionari al mateix temps, qui reuneix totes les polaritats, ho sap tot.

Els alats

Autora: Elisabet Riera

Editorial: Males Herbes

Pàgines: 247

Preu: 19,90 euros

Plató deia que els ocells procedeixen d’homes amb poc pes al cap.

Diu que eren ingenus aquests homes, però no perquè fossin lleugers de cap sinó perquè es pensaven que les coses relatives en el cel es poden copsar amb els ulls dels sentits, quan només es poden entendre amb els de l’ànima irracional. Plató obre aquest camí, que és el del coneixement, no des del món físic sinó d’aquesta ànima irracional que habita al fetge, que és un mirall, l’endevinació pura. És un camí al que m’adscric absolutament contraposat en el que encarna Aristòtil que fa set volums sobre la història de la natura, un sencer sobre l’ornitologia, que obre una altra línia, la del logos, mentre Plató ens obre la porta a la història del mitos, que és el que jo faig en aquest llibre.

A banda de Plató, també parla de Bacon per a qui ni la natura ni els ocells amagaven màgia. Dins aquesta línia cal incloure la teoria de l’evolució de Darwin.

També és una via com necessària, però crec que aquí és el moment clau on prenem un camí mecanicista que és el que estem avui exageradament i ens està duent, o ens ha dut, al col·lapse perquè posa la natura sobre la taula d’autòpsies, l’obre, la dissecciona i fa una concepció quasi mecànica del funcionament. Crec que aquí hem perdut una part i si volem sobreviure com a espècie i com a planeta hem de ser conscients que vam emprendre un camí i ens vam oblidar l’altre. Hi ha un treball fort a fer com a humanitat en recuperar aquesta altra visió del món perquè ja hem vist on ens porta aquesta.

"Hem tingut la falsa creença que podem explicar tots els misteris a través de la ciència i no es pot"

Seria agradable que aquests mites formessin part de nosaltres.

Encara en formen perquè, en realitat, fa molt poc que pensem d’una altra manera. La major part de la nostra existència com a espècie hem fet servir un altre tipus de coneixement sobre el món. És aquest món intermedi o Imaginal, que li diuen els islàmics, el pont entre el món dels sentits i el de les vides més abstractes, la connexió entre els dos, on habiten tots els éssers alats, però també profetes, visionaris, poetes, somnis... I crec que li hem de donar més prioritat en aquest món que ha estat absolutament denigrat, necessita un equilibri urgent. Entenc que avui dia és difícil poder creure en algunes coses, però són part del nostre ADN. Part del nostre cor està construït d’històries, llegendes, creences, fe, del món de la imaginació i del que hem anat fabulant, d’una narrativa determinada que no podem oblidar perquè sinó ens porta a veure la natura de forma mecànica, no animada i li faltem el respecte absolutament.

Vostè explica que abans la gent s’enterrava amb els seus animals.

S’entenia que eren sagrats, més que els humans. Era la jerarquia inversa a la que tenim ara, que sembla que nosaltres estem per sobre la natura i que la volem dominar, domesticar, posar al nostre servei i ara monetaritzar i explotar. La natura és infinitament més sàvia que nosaltres i necessitem una cura d’humilitat gegant, posem-nos nosaltres al seu servei.

"Part del nostre cor està construït d’històries, llegendes, creences, fe, del món de la imaginació i del que hem anat fabulant, d’una narrativa determinada que no podem oblidar perquè sinó ens porta a veure la natura de forma mecànica, no animada i li faltem el respecte absolutament"

L’anhel humà hauria de ser reintegrar-se al seu origen diví.

Per mi sí, però els últims segles la paraula Déu ha estat tan denigrada que, fins i tot, fa vergonya dir-la a vegades. Però si pensem en la vida cíclicament, que tot el que mort reneix, que hi ha una força darrere d’això que està fent que funcioni sol i nosaltres no intervenim, cal estar al servei d’aquesta força, que pots dir-li força, Déu, origen, font, però és indispensable. Crec que hem de tornar a creure en Déu.

I apropar-nos als misteris que amaguen aquests mites.

Misteris que hem tingut la falsa creença que els podem explicar tots a través de la ciència i no es pot i és bo que sigui així perquè hi ha una part nostra que ha de ser de fe i entrega al que hi ha, que vol dir, posar-se per sota i no per sobre. Aquest ha estat el nostre error com a espècie.

Aquells que ens han precedit sentien respecte pels mites.

Un respecte i un entendre. Al llibre menciono sovint el llenguatge dels ocells del que ja parlaven els sufís i el rei Salomó entenia, com surt a l’Alcorà. Això només vol dir comprendre aquest patró invisible que hi ha a la natura, que no podem veure amb els nostres ulls ni podem controlar, però podem seguir i ens hi podem harmonitzar.

"Aquest llibre és l’intent de recuperar l’ànima individual i col·lectiva"

Dista molt amb el poc respecte que es té als alats avui dia.

I que hem fet malbé tot el seu espai aeri. Fins ara no existia ni la paraula ni la disciplina aerosfera, tot era biosfera, tot era terra, la part del cel l’hem oblidada, fins i tot, ecològicament no hem tingut en compte que hi ha una aerosfera que hem envaït amb avions, amb llum artificial, amb cables, amb ones.

El llibre aprofundeix molt en aquesta unió indestriable ocell i ànima. De fet, totes les cultures ho han tingut present.

La quantitat de vegades que s’ha representat l’ànima com un ocell o com una papallona, en tot cas, com un ésser alat, és constant des dels egipcis, que tenen invocacions per com convertir-se, un cop morts, en ocell i sortir del cos. Mercuri-Hermes, que és el déu grec amb sis ales, és el missatger i intermediari per excel·lència entre l’Olimp i els homes, però també el que condueix les ànimes cap a l’inframon, és un ésser amb ales. La relació entre les ales i l’ànima ha estat sempre i és un altre símbol constant. En aquest ocellet Tirèsies amb el que dialogo tota la meva vida crec que, al final, és també la representació de la meva ànima, com jo estic parlant tota l’estona amb la meva ànima i com, en les diferents etapes de la vida, t’hi relaciones de manera diferent, fins i tot, amb períodes sencers que te n’oblides. Fins que te n’adones quan la perds i després és l’intent de recuperar-la. Aquest llibre és això: l’intent de recuperar l’ànima individual i col·lectiva. Per mi ha sigut, clarament, dir: necessito tornar-la a escoltar i ja només vull viure des d’aquí, que viure des de l’ànima sigui el prioritari a la meva vida.