Oques Grasses fan de l’Acústica un cor de 20.000 veus

Figueres va viure aquest dissabte una nit de festa col·lectiva. 20.000 persones van exhaurir les entrades per veure Oques Grasses al festival Acústica, que van convertir el recinte firal en un autèntic cor multitudinari. El grup de Roda de Ter va sortir a escena amb les piles carregades i un repertori dissenyat per fer cantar i ballar des del primer minut.

L’arrencada amb Molta tralla, seguida de Bambi i Petar-ho, va ser una declaració d’intencions. Tres cançons i el públic ja estava en mode festa major. La banda es va trobar còmoda en l’espai massiu i va desplegar un directe enèrgic, d’escenari gran, amb la solvència d’un grup que fa temps que juga en aquesta lliga.

A cada tornada, la resposta del públic era immediata: braços enlaire, cors improvisats i milers de veus entonant unes lletres que molts sabien de memòria. L’ambient dins del recinte va ser el d’una comunió perfecta entre banda i seguidors, amb moments en què semblava que els músics i el públic es retroalimentessin per mantenir el nivell d’energia ben amunt.

El repertori va anar combinant himnes consolidats amb peces més recents, sempre amb aquell punt d’humor i vitalitat que caracteritza Oques Grasses. El directe va tenir moments d’explosió i d’altres més íntims, amb la banda jugant amb les dinàmiques per mantenir enganxada la graderia. Entre cançons, pocs discursos i molta música, amb l’objectiu clar de no deixar caure el ritme de la nit.

Un dels instants més emocionants va arribar amb la cloenda. El concert va acabar amb La gent que estimo, convertida en un himne compartit. El recinte es va omplir de llums de mòbil i abraçades, i la cançó va sonar com una declaració col·lectiva, posant un punt final emotiu.

Més enllà de la llista de cançons, la imatge que queda és la d’un recinte firal transformat en un mar de cossos en moviment. Una massa de vint mil persones que responia al mateix compàs, amb crits, salts i tornades que es confonien amb les del grup. No hi havia gairebé distància entre l’escenari i la graderia: tot plegat es va convertir en una sola veu i un sol batec.

Eufòria col·lectiva

El concert va deixar moments d’eufòria col·lectiva, amb cançons que funcionaven com una descàrrega elèctrica, i instants més íntims en què els llums i els cors feien baixar la intensitat per tornar a enfilar-la de seguida. Aquesta capacitat de moure el públic de dalt a baix va ser el que va acabar definint la nit.

Figueres va sumar-se així a la llista de places que han vist com Oques Grasses aconsegueixen convertir un concert en una experiència comunitària. I ho va fer en gran format, amb una de les cites de pagament més multitudinàries que s’han viscut en els últims temps a les comarques gironines. No va ser només un concert d’un grup popular, sinó la constatació que hi ha bandes capaces d’arrossegar vint mil persones i fer-les cantar com si fossin una sola. El recinte firal va vibrar tant que potser avui encara ressonen els ecos: no de les oques, sinó de la gent que estimen.

Subscriu-te per seguir llegint