"Si quan escrius realment t'estàs traient del teu pou interior, és normal que apareguen les teues obsessions"

Els llibres de l'escriptor valencià Manuel Baixauli (Sueca, 1963) són universos laberíntics que conviden al lector a ser explorats. També els que imagina a la seva darrera novel·la Cavall, atleta, ocell (Edicions del Periscopi) escrita en valencià, la seva llengua, amb la qual va guanyar el 8è premi Òmnium a la millor novel·la de l’any 2024. En ella, l'autor fa un elogi a la creativitat, l'enginy, l'amor i la generositat. «M’agrada la literatura que no ho explica tot, que deixa molts espais oberts, interpretables i cada un faci una lectura», va assegurar l’escriptor just iniciar aquesta entrevista a la Societat d’Agullana divendres passat.

Agullana no és un espai desconegut per a vostè. Aquí ja havia presentat fa uns anys Ignot, un llibre que va ser un gran èxit.

Sí, set edicions i això que és un llibre difícil, laberíntic. Em va sorprendre molt.

S’ha dit que Cavall, atleta, ocell és més fàcil de llegir, però...

El meu món és complex.

Llegint-lo he pensat com és de sorprenent que l’univers d’un autor pugui atraure a tants altres universos.

A mi també perquè sempre pense: són neures meves, això interessarà algú? I després te trobes que tots tenim moltes coses en comú, més de les que pensem.

Vostè és pintor i escriptor. A dia d'avui, amb quina faceta s’identifica més?

Jo comenci sent només pintor i vaig començar a escriure als trenta i ja era pintor, havia exposat a l’estranger, però a partir de cert moment escric més que pinta. I vaig passar de ser un pintor que escriu a un escriptor que pinta, el que soc ara: pinta poc i escric més.

Els dos llenguatges casen bé?

Al principi eren dos camins paral·lels, però s’han anat barrejant i la meua pintura s’ha contaminat de textos, de frases i la meua literatura d’imatges. Encara que en aquest llibre les vaig eliminar a última hora, hi havia imatges, però vaig pensar que no són imprescindibles i jo soc molt minimalista. Si una cosa no és imprescindible, fora. No sé si vaig fer bé o no, però...

Ha explicat en moltes ocasions que revisa molt els textos.

No tinc molta facilitat. La meua primera versió no és bona perquè la faig molt a cegues, no me faig un guió, vaig escrivint i no sé mai què passarà dues pàgines més endavant perquè sinó no m’ho passe bé. Si jo sé com acaba, el viatge no m’interessa. Haig d’estar trobant-me coses i això és bonic, que te passen coses escrivint. A la primera versió a vegades hi ha incoherències, s’enreda una mica massa i això gràcies a les revisions va prenent coherència, va clarificant-se. Són necessàries.

Li costa dir: fins aquí?

Sí, sempre faig més de deu versions, però jo m’ho passe molt bé reescrivint. Quan m’ho passe mal és a la primera versió, això que no saps on vas, i ara com continue... te poses i acabes fent un camí, però quan ja ho tens escrit, que és a partir del material fet, començar a treballar-lo m’ho passe molt bé perquè se m’ocorren idees noves, ramificacions i això és el que m’agrada.

"Quan un llibre està publicat és quan me plantege què he volgut contar"

La història el persegueix durant molt temps?

Quan comences una novel·la és una obsessió i la duc sempre damunt. Inclús quan no estàs treballant se t’ocorren coses. A vegades és el subconscient el que et dona les idees de com continuar. Per això, abans de començar un projecte nou, t’ho penses molt si val la pena o no perquè són quatre o cinc anys de compromís. I si no surt bé...

I això també pot passar.

És molt fràgil tot i sempre tens la sensació de partir de zero. No és realment així perquè jo sé que vaig a poder editar, que al principi no em passava, sé que tinc una mica d’ofici perquè ja ho he fet vàries vegades, però sempre tens la por de fracassar i la por que no surta bé la història, que siga una novel·la fallida. Encara no m’ha passat, però sempre pot passar i veus altres escriptors que han estat dalt de tot i després cauen. Fa una mica de respecte.

En un dels fragments del llibre podem llegir: «Començar de manera brillant té aquest perill, tot pot anar en pendent».

És perillós repetir-se, no arriscar-te a fer una cosa nova perquè et dius: «Ja sé fer això, sé que funciona i torna a fer-ho». No, has de canviar. És arriscat, però divertit.

I s’ho ha passat bé?

Sí, sempre m’ho passe bé, però una novel·la també servix per exorcitzar pors. L’origen d’una novel·la sempre és irracional, no saps mai què vols contar, almenys jo. Sé que hi ha escriptors que ho tenen ja tot planificat i saben molt bé què volen dir, però en el meu cas sempre és una cosa molt vague, molt boirós i sempre irracional i quan acabe el llibre és quan me plantege què he volgut contar. És més, m’ho plantege quan ja està publicat perquè és quan hem de fer la presentació, la roda de premsa, em preguntaran coses del llibre i he de saber què contestar. Tot el procés és molt a cegues. És després quan analitzes, racionalitzes perquè ho faig poc quan estic escrivint. Una cosa és que la història siga coherent, però de vegades és molt surrealista.

Així, s’ha d’explicar vostè el llibre.

Sí, a mi no m’agrada explicar els llibres, són una cosa irracional i hi ha moltes coses que no sé perquè estan ahí. Per exemple, em pregunten perquè he convertit els camps d’arròs de Sueca en cafè. No sé, és una intuïció, com quan estàs pintant un quadre. Sempre hi haurà qui farà una interpretació simbòlica, però jo no funcione així.

A Cavall, atleta, ocell inclou un munt de referències de creadors de móns molt enigmàtics. També són obsessions seves?

Sempre, si tu quan escrius eres sincer, si realment t’estàs traient del teu pou interior és normal que apareguen les teues obsessions. En cada llibre són unes, però sempre n’hi ha de permanents, és inevitable, cada persona té un fons.

La història d'aquesta novel·la pivota entre dos personatges, un pare i un fill, Alapont i Aristides. Alapont és un home solitari, però també un artista, un creador.

És un personatge que enganya perquè pareix una ànima de cànter, una persona ingènua o innocent, però realment és un revolucionari. En el món actual una persona que s’obsessiona a fer les coses bé, es troba molt a faltar eixa mentalitat. Ell va a la contra d’una societat molt deixada.

Alapont és molt generós amb el seu fill.

Sí, perquè és una persona que estima i quan algú estima és generós. No t’importa desprendre-ho tot quan estimes molt a algú.

Estima només amb l’esperança que Aristides trobi el bon camí perquè ha tingut més d'una temptació.

Quasi tots els pares tenim eixa sensació. Sí que ens agrada que hi haja un retorn, però el retorn mai és simètric, sempre és descompensat. A vegades ho és molt i tots els que hem tingut fills adolescents ho notem: tu poses molt i reps poc, però mentre veges que el que tu poses té una utilitat, ja val la pena.

Emmarca la història en uns escenaris molt sorprenents.

Soc molt d’atmosferes, m’agrade molt, hi disfrute, per això el paisatge mig imaginari partix del paisatge del meu poble, però el transforme pel meu món interior i es va omplint de cafè i aigua per tots els costats. I al final crea un paisatge que és un lloc on jo em sent a gust. Ja sé que no és un paisatge idíl·lic, és sòrdid, però és com el meu món subterrani interior. Jo em sent a gust, al punt que, de vegades, quan em costa dormir, soc prou insomne, m’imagine que estic dins aquests paisatges i que passege per allà i me relaxe, m’adorm.

Com aquesta casa que es desplaça al gust del propietari.

He llegit que a Alemanya estan traslladant un poble d’un lloc a un altre perquè hi ha un problema amb una presa. Ostres (riu) l’Orofilia és visionària.

Tant ella com Màrius Montoriol són personatges que ja havien aparegut en llibres anteriors.

Sí, Orofília a La cinquena planta i Montoriol a L’home manuscrit. Recuperar-los no estava previst, ha passat i això dona unes idees que enllacen amb altres. També són personatges que els estime i, per tant, em dona gust recuperar-los.

"Si sé com com acaba la novel·la, el viatge no m'interessa. És bonic que te passen coses escrivint"

Els acompanya, en aquesta ocasió, un escultor japonès que crea escultures pel jardí de la casa que es mou.

També s’inspira en coses que conec: és una barreja de mentalitat japonesa, perfeccionista, però estilísticament em recorda un escultor del meu poble que va patir l’exili i que estava molt influit per Maillol, Josep Clarà, aquesta escultura figurativa mediterraneista, classicista.

Tots tenen en comú que degusten fer les coses a un ritme lent.

Jo soc una mica així, també, m’agrada el cinema japonès, Ozu, Tarkoski, pel·lícules que la gent diu que són lentes, a mi m’encanten si estan ben fetes. A mi m’agrada l’art i l’art és una cosa que s’ha d’apreciar amb lentitud per valorar-la. La velocitat i l’art estan renyits.

Cal dir que no hi ha acció trepidant.

Sempre dic que per contar una història no cal que hi haja assassinats, ni violacions, ni raptes, ni molta acció. A mi m’agrada escriure històries on l’acció és interior perquè pense que el més important que ens passa a les persones ens passa dins del cap. La meva vida si la mires des de fora és insulsa, molt rutinària, no em passen grans coses, grans aventures, des del punt de vista físic, però mentalment tinc una vida rica perquè llig molt, veig molt de cinema, faig treballar la imaginació sempre que puc. I les històries que conte són una mica així, a penes passen coses espectaculars, però no fa falta.

És el que ens connecta.

És la vida real, l’altre és molt efectista, molt quètxup. I això s’ha de fer bé perquè es pugue llegir amb plaer perquè no vas a contar una vida rutinària, cada dia el mateix, i jo intente treballar la llengua, les atmosferes, les imatges. Influeix molt haver sigut artista.

A la novel·la hi ha dues mirades a la paternitat: una de molt protectora i distant que manté Alapont amb Aristides i una altra d’Alapont, en aquest cas molt natural, propera i càlida, amb Radu, un jove a qui ensenya l’ofici de fuster.

En general els fills mai són el que tu esperaries, sempre te sorprenen. El fill real se separa molt del pare i és lògic perquè Alapont és molt d’estar a casa, de no eixir del poble i al fill això l’asfixia i és normal que vullga veure món, fer una vida diferent del seu pare que és molt limitat. Però després apareix Radu que és com el fill que ell esperava haver tingut i se’l troba, això pot passar. És un personatge que jo me l’aprecie molt i se n’ha parlat poc, de Radu, però és important.

Radu és qui rep el llegat del coneixement.

Sí, i no estava previst la seva aparició, va passar. Tot i que el fill també busca la saviesa per un altre camí, però primer hi ha una separació.

Sovint ha dit que intenta que els seus llibres siguin una obra d’art. Poques vegades, però es parla dels llibres com a obres d’art, sinó es tracta de llibres objecte.

Per mi, la literatura que m’interessa és la que és una obra d’art. A banda que un llibre et pot fer aprendre coses, informar d’un moment històric, però el que el convertix en literatura és aquella part que el convertix en una obra d’art.Va més pel camí de les emocions que de la raó. Quan un llibre m’ha agradat és quan he tingut la sensació d’haver tingut una vivència, he viscut una cosa que no havia viscut abans gràcies a algú que me l’ha transmesa. Això és el que jo busque com a lector i el que m’agradaria transmetre com a escriptor. És com una partitura, cada lector la interpreta diferent. Crec que has de deixar sempre espais oberts, ombres, per a que lector puga apropiar-se la història i fer-la seua. A vegades em sorprenen clubs de lectura interpretacions que fan i que enriquixen el llibre, el fan millor, han afegit alguna cosa que jo no havia previst.

A Cavall, atleta, ocell fa un elogi de la creativitat i l’enginy resumit en un artefacte que crea el pare per protegir al fill. Un artefacte que el lector no se sap ben bé com és ni perquè serveix exactament.

La gràcia estava en no explicar-ho molt i que cadascú se l’imaginés a la seva manera.

Vostè és un escriptor que escriu en valencià, una llengua que no viu el seu millor moment.

Hem viscut etapes molt dures. Va estar vint anys manant el PP i ara torna a manar i ha passat el que ha passat amb la DANA i la veritat és que és molt trist, però és el que passa quan un país no sols està colonitzat sinó que està alienat i la gent no té una consciència nacional ni que som diferents. Això costa molt perquè tot el poder dels mitjans ho tenen els altres, és molt difícil recuperar consciència. La majoria de gent li costa llegir en la seua llengua perquè no hi ha diaris en català, la televisió l’estan eliminant a poc a poc, estan posant coses en castellà en l’única que havien creat en català. Però això no va a fer que alguns insistim.

"El que passa a València amb la llengua és el que passa quan un país no sols està colonitzat sinó que està alienat i la gent no té una consciència nacional ni que som diferents"

En una enquesta recent realitzada per la Conselleria d'Educació valenciana va guanyar, per un petit marge, que la llengua valenciana sigui la vehicular a l'escola.

I ha guanyat inclús en llocs castellanoparlants. Vull dir que hi ha gent que és conscient que conéixer dues llengües és millor que una, però hi ha un espanyolisme molt bel·ligerant i la part catalana, que abans érem majoria, ara ja no sé com serem, no és bel·ligerant, és passiva, està alienada, està espanyolitzada i això és molt difícil revertir-ho, però, tot i això, soc optimista i crec que a la llarga millorarà.

Els atacs a les llengües semblen incomprensibles en ple segle XXI.

Allà hi ha odi lingüístic i els catalans són el dimoni. És molt semblant al que passava amb els jueus a Alemanya i altres llocs, tenien la culpa de tot i era mentida.

Vostè és un autor del País Valencià, però ha fet tota la seva trajectòria a Catalunya. Al Principat, però coneixem pocs autors valencians.

Això és una falla del centralisme de Barcelona, que mira poc fora de la capital, ja no només el País Valencià sinó Lleida o l’Ebre, però crec que és una llàstima perquè hi ha un mercat potencial, hi ha molt de catalanoparlant que encara no llegeix en català perquè no se’ls ha creat l’hàbit.