Xavier Algans, pianista de jazz: "He tocat amb músics que quasi pagaries per fer-ho, és molt enriquidor"

Tot i haver nascut a Figueres, el pianista Xavier Algans Mas (1966) només ha actuat un sol cop a casa: al Festival de Jazz de Figueres fa quinze anys. Fer-ho ara, dins el mateix Festival de Jazz i al Casino Menestral, on va començar a formar-se de ben petit, ho viu, assegura, com un moment especial. El concert serà aquest dijous 12 de juny, a les vuit del vespre, i vindrà precedida per una benvinguda a càrrec de Joan Gay qui parlarà de Camil·la Lloret, qui fou professora de Xavier Algans.

Sembla que ningú és profeta a la seva terra. 

Jo, gens, és dels llocs que he tocat menys. Vaig marxar acabat el COU per estudiar música a Barcelona i he fet força vida musical a Terrassa, molt bon lloc per tocar jazz. A la Jazz Cava de Terrassa, potser, és on he tocat més i on ho han fet tots els grans mestres del jazz. 

Ara torna on tot va començar. 

Sí, al Casino, a l’escola de la senyora Camil·la Lloret, a mitjans dels setanta. Jo tenia set anys. La meva mare, Margarita Mas, m’hi va apuntar perquè elles tenien molt tracte i també feia classes d’algunes parts teòriques, no d’instrument. Camil·la Lloret era de la vella escola, la pedagogia aleshores era molt diferent. Ella era dura, molt exigent, però també molt interessant. Em va ensenyar moltes coses. Era una gran lectora a vista: sense preparar-t’ho molt a casa, agafar la partitura i un, dos, tres i ja veig què està passant i toco. Amb això era una autèntica mestra, era boníssima. És una de les coses que vaig intentar aprendre d’ella i n’estic content i orgullós perquè és una eina que et facilita molt la vida professional. 

Camil·la Lloret, pionera de la pedagogia musical a Figueres

Què el va dur a dedicar-s’hi? 

Ho vaig descobrir d’adolescent i als 17 anys li vaig dir a la meva mare que acabaria el COU i faria la selectivitat, però que volia fer música. De fet, vaig fer el primer any de filologia i ho vaig deixar, centrant-me en el que realment m’interessava.

Així marxa a Barcelona. 

L’escola de Figueres era filial del Liceu i m’hi vaig apuntar. Vaig tenir la sort de rebre classes d’Anna Maria Cardona, una gran professora de piano que em va acabar d’ensenyar el que no havia après per edat i maduresa. Ella em va ensenyar moltes coses i molt importants, en el camp de la música clàssica. Després, com que ja em tirava la música moderna i el jazz, em vaig apuntar al Taller de Músics, una escola de referència als anys 80. Vaig tenir, de nou, molta sort amb el professorat i vaig aprendre molt.

Què l’atreia del jazz? 

Que és una música que et permet ser creatiu, tot i que totes ho fan, però a mi m’interessava tocar les notes que em venien de gust i el jazz m’ho permetia. D’adolescent ja escoltava música afroamericana a casa (Stevie Wonder, James Brown o Aretha Franklin). Cert que m’agradava tot, però si havia de comprar un disc, a Can Caussa o Discos Quim, em comprava música afroamericana i, per tant, és el que em va venir de gust tocar i cada cop més.

El 2001 entra com a pianista a la Big Band Jazz Terrassa.

Hi vaig estar deu anys i va ser una experiència increïble. Era la Big Band resident del Jazz Cava, en aquells temps i ara ja no existeix. Em van oferir tocar de pianista. Era una cosa molt específica, que no havia fet mai, perquè no és el mateix tocar amb un trio o un quartet que fer-ho en una banda de disset. Vaig haver d’aprendre quin era el meu rol allà dins, però va ser molt important perquè Jazz Terrassa organitza el festival de cada any i allà, si es donava l’ocasió, tenien producció i convidaven músics de renom. Vaig tenir l’oportunitat de tocar amb gent que quasi pagaries per fer-ho. Era com una classe magistral més enllà del concert. Molt enriquidor.  

Músics com? Ens faci enveja. 

Els dos saxofonistes tenors titulars de la gran època de la Big Band Count Basie, Frank Wess i Frank Foster. O amb Slide Hampton, un trombonista històric. Eren grans del jazz que els coneixien aquí, a Tòquio, Berlín i a Moscou. I venien a Terrassa perquè Terrassa té aquesta força. Era molt interessant assajar amb ells, veure com treballaven, com plantejaven, com et parlaven.

Això va durar fins al 2010.

Sí, aquesta Big Band es va desfer perquè un espònsor privat que posava una quantitat no massa alta es va retirar i la banda, automàticament, es va acabar. Les institucions públiques van dir que estaven al límit, que no podien augmentar l’aportació, i el projecte es va desfer i ningú va plorar ni una llàgrima.

I després?

El 98% dels músics de jazz de Catalunya no vivim només de tocar, combinem docència i concerts. Potser als anys 90 hi havia més possibilitats de tocar i menys músics. Ara, per sort, hi ha tres escoles superiors a Barcelona formant músics de tots els estils i cada any surt una remesa nova de joves ben preparats, molt professionals, però amb molts problemes per sortir a tocar i ensenyar tots els seus projectes. Jo soc pianista a l’Institut del Teatre, una feina que m’encanta, molt creativa i els meus alumnes són ballarins i actors.

Però ha tocat en grups.

Tots els músics de jazz toquem amb quatre o cinc formacions. Un dels importants a la meva vida va ser Afro Blue, un grup que ha durat 25 anys i just ara s’ha dissolt perquè vam veure que la vida del projecte s’ha complert. També col·laboro amb cantants com Susana Sheiman, sempre en el món del jazz.

A Figueres actuarà sol?

Sí, i és un repte bastant maco i bastant fort perquè no tinc el costum de tocar sol. Va ser una proposta del festival i vaig dir que sí, amb valentia i certa inconsciència (riu) perquè no és el més habitual en jazz. Aquesta és una música molt col·laborativa i veuràs pocs concerts d’un intèrpret sol. Hi ha discos mítics de pianistes sols, però més aviat ens agrada tocar dos, perquè en el jazz hi ha una part controlada, però també hi ha molta llibertat: en funció del que proposa el company, com jo escolto allò i busco el meu espai sonor. És aquest diàleg el que ens motiva. Per Figueres he triat repertori dels anys 20 i 30, l’època daurada del jazz clàssic, temes que m’agraden molt i que s’han convertit en clàssics com Duke Ellington, George Gershwin o Hoagy Carmichael. Alguns sonaran com foren concebuts i d’altres n’he fet una mica d’arranjament per dur-los al meu territori.