Luis Navarro, l'artista a qui Picasso va empènyer a continuar creant

Arriba puntual a la cita. Hem quedat a la sala d’exposicions de la Ciutadella de Roses on, fins al 3 d’agost, s’exhibeix, dins el cicle Mirades pròpies, una retrospectiva de la seva obra, una producció llarga i prolífica, ja que Luis Navarro (Barcelona, 1935) ha pintat des de la infància i mai ho ha deixat, tal com li va aconsellar amb vehemència el seu "amic" Pablo Picasso després de mostrar-li algunes de les seves creacions. Ho va fer, sorprenentment, en la solitud dels lavabos d’un aubergue de Mougins, a tocar Canes, on Navarro treballava i que Picasso freqüentava, i d’amagat de la seva dona, Jacqueline. "Però per què no m’ho havies dit abans?", li preguntà Picasso sorprès admirant els olis, dibuixos i gravats que havia col·locat sobre el bidet, el lavabo i la tassa del vàter. De tot plegat, Picasso va agafar un petit gravat i se’l va endur a la taula i allà va fer un dibuix al revers que Navarro encara preserva tot i les traces del cafè que es va vessar aquell dia. "Tu has trobat el més difícil d’un pintor", li va dir Picasso, "que reconeguin la teva pintura sense llegir la signatura". 

El món pictòric de Luis Navarro és "un univers poblat d’éssers antropomorfs, sense rostre, que es lliguen i es deslliguen, que s’alliberen i que es mouen frenèticament per reclamar el seu propi espai", tal com el defineix l’historiador de l’art i comissari de la retrospectiva, Toni Martínez. Però aquest món no va néixer d’un dia per altre. El seu estil va evolucionar molt des dels primers temps de formació quan aprenia l’art més clàssic. Tot va canviar quan "vaig deixar en llibertat el pensament" i així continua: "Estic pintant i la mà se me’n va i la segueixo. No puc copiar res a ningú, ni a la natura, ha de sortir del meu cap". És quan va aflorar "un món que no existeix" proper als somnis i en el qual la figura femenina i els seus atributs nodridors són centrals. També molts elements lligats a la vida com els ous que ens remeten al líquid seminal i a la vida, sempre allunyant-se d’una mirada ofensiva, omplint la tela de color i un peculiar sentit de l’humor que equilibra el dolor de l’existència.  

La pintura, el gravat, el dibuix i l’escultura sempre han acompanyat a Luis Navarro. Tot i que no haver estat mai la seva principal ocupació -fins als 80 anys ha treballat com a músic i cantant en importants restaurants i clubs de la Costa d’Atzur i ha conegut grans personalitats- la seva obra s’ha exposat pel món: París (el 2005 se li va fer una gran retrospectiva a la Grande Arche de la Défense amb més de quatre-centes obres), Madrid, Nova York, Londres i Osaka. També ha rebut els màxims reconeixements, que ara reposen en una vitrina a la Ciutadella, com el premi de la galeria Uffizi de Florència o el de Diputé de la République de Montmartre. "Amb la pintura no he guanyat molt perquè no he volgut, m’han ofert molts diners, però com ja em guanyava la vida amb la música no em calia, preferia tenir els quadres sota el llit". Malgrat tot sí ha venut obra perquè "els clients em forçaven". Mirant enrere, diu entre somriures, encara se sorprèn de coses extraordinàries que li han passat com ara quan l’Ajuntament de Canes va exposar obra seva, en la que apareixen "culs i pits", en una capella del segle XIV.  

L’exili amb cinc anys

Si el destí està escrit en algun lloc, Luis Navarro no el podia ni intuir quan era menut. Explica que va néixer a Barcelona l’any abans de l’esclat de la Guerra Civil Espanyola. El pare es va exiliar a França per perill a represàlies i la seva mare el va seguir el 1940 enduent-se’l només a ell. Luis Navarro encara recorda aquell penós periple passant a peu la frontera sense diners, menjant el que trobaven. "La mare em va donar un cistell de vímet i el va omplir de pedres perquè la tramuntana no se m’endugués". Van trobar al pare, exiliat obligat pels francesos a fer treballs forçats a la mina, i van restar al seu costat un temps fins que un gendarme va alertar la mare i el fill que marxessin perquè, sense papers, l’endemà els durien a un camp de concentració. Durant la fugida en tren, als pas del revisor, com que ell no tenia bitllet, una dona jueva el va amagar sota les faldilles. "Em va salvar la vida", assegura colpit encara tants anys després.

Mare i fill s’instal·laren a Tudela on ella havia nascut. "Vam passar molta fam. Per poder menjar havíem de demanar", rememora. La pobresa i un desafortunat accident va obligar la mare a deixar al fill a la casa de la Misericòrdia on va estudiar amb les monges fins als catorze anys. Paral·lelament, també va fer estudis de Belles Arts i música. Fora de l’escola, Navarro es va buscar la vida fent de tot, com traginar maletes dels viatgers de l’estació de tren o portant papers a la casa del notari. L’atzar va fer que un dia aquell notari, veient la bona cal·ligrafia del jove Navarro, li donés feina: "Era un home molt gran i estava ben sord, però va ser qui em va ajudar a entrar als jesuïtes per continuar estudiant, Dret, i mai vaig pagar un cèntim, sempre em va ajudar, va ser com un pare". Malgrat tot, amb la perspectiva que el futur seria restar tancat en un despatx, va deixar-ho tot, va apostar per la música i la pintura i va retornar a la seva Barcelona natal. Allà va treballar de paleta i va continuar pintant fins que va anar al servei militar a Tarragona on va desplegar i seduir amb el seu art musical.

Després de la mili, Navarro va marxar a França on va retrobar al seu pare. Més tard, es va establir a Niça on va començar a treballar, després de superar moltes proves mèdiques, com a paleta. Posteriorment, ja va arribar un contracte en una sala com a músic i cantant tocant la guitarra i interpretant peces espanyoles, sud-americanes i franceses. A Niça també va ser on va exposar per primer cop. Des de fa dos anys, l’artista, a punt de fer els noranta, i la seva dona viuen a Roses en una casa que van comprar l’any 1987. El pintor sempre va voler tornar i ara la parella ha decidit que l’Empordà serà l’últim recer.