Carles Sarrat: "L'amistat és un dels valors importants a la vida, una forma d'amor particular"

Carles Sarrat (Prada, Conflent, 1949) viu a l’Albera, a tocar el Pertús, a dos quilòmetres de la frontera. Des de la finestra de casa seva, pot veure l’Empordà i de nit la llum de la presó de Figueres. "Soc a França, però la tinc a l’esquena, és una sensació estranya", medita. És nord-català, però canta a la coral de gospel Tramunt.Cor, de Figueres i com a músic, amb el seu trio Xarly Blue, actua sovint a la comarca. El seu lligam amb aquesta terra, no ho amaga, és molt fort.

Veig que, per a vostè, la frontera no es manté.

Exacte, tot i que sempre dic que els nostres dos països estan tan a prop i tan lluny a la vegada.

Per a molta gent és una divisió real, quasi psicològica.

Sovint trobo gent, sobretot de mitjan segle XX fins ara, que es casen d’un costat i d’un altre de la frontera, però després, aquestes famílies, del costat on s’instal·len i tenen fills, abandonen l’altra meitat d’origen. Jo soc de Prada, de la vall del Conflent, i conec unes quantes famílies que ho han fet.  

Això que comenta, apareix al seu llibre Canigó Blues.

El llibre és una història inventada, una ficció, amb personatges inventats, però, evidentment, tot això passa al nostre territori, també a França endins i al Principat endins perquè hi ha la influència de la retirada republicana, que ha fet que molta gent s’hi instal·lés. Al llibre parlo d’aquest nucli que hi havia a Prada, entorn Pau Casals, i l’he integrat dins la meva ficció perquè utilitzo moltes coses viscudes.

Canigó Blues és una ficció, cert, però té aquest component que esmenta, de moments viscuts.

Per mi era una manera de deixar per escrit, d’una forma més permanent, què havia viscut o havia sentit a dir de la família, d’amics, de gent, però no ho volia fer d’una forma autobiogràfica. Doncs, he triat la via de la novel·la, de la narració, una manera de deixar escrit, per sempre, coses de les quals he estat testimoni, en tot cas. 

Va creure que aquest era el millor moment per fer-ho? Veient la seva trajectòria com a periodista, músic, traductor... semblava quasi inevitable. Tot el conduïa aquí.

És exactament això. Jo he escrit molt, però textos periodístics, també per mi o com a músic, he escrit lletres de cançons, que són poemes, en certa manera, però no havia escrit prosa, mai, no era una cosa del meu món. Però, a la vida, avançant en l’edat, amb la desaparició dels avis i després dels pares, m’ha semblat el moment de fer-ho. No em sento escriptor. Soc una persona que ha escrit un llibre, el llibre, el meu llibre. Potser si en faig un segon entraré en aquest món.

"Els avis són els que em van fer despertar a la vida amb una dolçor i serenitat que encara agraeixo"

L’ha dedicat als seus avis. Aquesta figura té un pes molt important a Canigó Blues.

Tinc un afecte increïble pels meus avis. És dur de dir, però més que als meus pares, perquè els avis són els que m’han fet conèixer la vida, m’han despertat a la vida i, sobretot, amb una dolçor i serenitat que els hi agraeixo encara avui.

La novel·la l’ha dividida en tres parts i un epíleg. La primera part la dedica al personatge de l’Helena que també viu una relació molt especial amb els seus avis.

L’Helena soc jo, en certa manera, d’infant, però també l’Alexandre de jove i adult i Jacky qui soc ara, a l’edat madura. Això no ho he fet voluntàriament, però sembla que ha sortit del text. 

A la novel·la es parla de l’exili, d’aquestes persones que se senten desarrelades, però també d’aquells que van marxar abans de la Guerra Civil i es van instal·lar a Prada on el Canigó és una presència contant.

Sempre dic que el Canigó es veu des de molts punts, també des de Perpinyà o Figueres, però des de Prada no és el mateix. Quan ets aquí, per veure el cim has d’aixecar el nas perquè el tens damunt. I em penso que hi ha una part visual, però també una part secreta, unes forces simbòliques o tel·lúriques, fins i tot, que fan del Canigó, des de Prada, una força. Quan has nascut aquí i hi has viscut de petit, això et marca per la vida o, en tot cas, això és el que a mi m’ha passat.

Hi ha un personatge, en Norbert, amic dels altres tres, que necessita que algú de fora li faci veure la força d’aquesta muntanya.

Els catalans tenim molt aquest caràcter de la muntanya, de la mar també, però és una tradició el món excursionista. Nosaltres, al Conflent i al Vallespir, sentim aquesta atracció per la muntanya i pel que representa de potència, força, coses secretes.

En algun moment es parla de la seva presència protectora.

També, la muntanya no ens fa por, al contrari. A un parisenc, potser li faria por aquesta massa, però no a nosaltres, són els nostres Déus laics.

A la novel·la construeix un triangle escènic important: Prada-Perpinyà-París.

A vegades no volguts perquè aquesta integració a l’Estat francès no sempre pot ser positiva. Hi ha aquesta situació a mitges de pertànyer a un país culturalment i econòmicament potent i, d’altra banda, no tot ha estat conservat i preservat de la catalanitat que ha passat a ser una mica especial.

"Quan jo era petit, a Prada, tothom parlava català, i ara, en poques desenes d’anys, s’ha perdut"

Un dels efectes es copsa en la llengua. Al llibre també es reflecteix això, com les generacions més joves han perdut el català, que ha quedat dins l’àmbit familiar.

El que és molt estrany és que el Tractat dels Pirineus ens ha separat l’any 1659, però encara fa seixanta anys, fins a la Segona Guerra Mundial, tothom parlava en català. Malgrat la separació de la mare pàtria i ser integrat en un Estat una mica estrany i estranger, va resistir durant tres segles i mig sense esforç, de manera natural. Quan jo era petit tothom parlava català al carrer, a Prada, i ara s’ha perdut en aquestes acceleracions tremendes, amb la modernitat, els mitjans de comunicació, l’arribada de nouvinguts i en poques desenes d’anys tot això bascula, potser com ara teniu vosaltres a Catalunya. Si no preneu mesures, serà una mica igual. Potser durarà dos-cents anys, però si no es resisteix és inevitable.

La llengua és la identitat d’un poble, un llegat que cal preservar.

Sí, i nosaltres som molt pocs a la Catalunya Nord en percentatge a tota la població. Hi ha una petita part de nord-catalans amb els quals mai he tractat en francès, però és molt marginal, alguns milers, potser deu mil que encara resistim davant mig milió, però no es nota. Cal anar als pobles per veure que el català es manté una mica.

Al llibre recull paraules de la seva terra com espertinar que vol dir berenar.

Jo escric en català estàndard, però hi poso localismes de la Catalunya Nord. El cas d’espertinar, acaba de ser acceptat per l’Institut d’Estudis Catalans com a varietat dialectal. Curiosament, hi ha paraules catalanes que s’han afrancesat i s’utilitzen parlant en francès com esmorzar que diuen esmorzer.

Un dels temes de Canigó Blues és l’amistat i com aquesta et pot dur a fer grans actes d’amor.

És el tema transversal de la història, sí. Per mi és un dels dos o tres valors importants a la vida. L’amistat és una forma d’amor particular. A més, indirectament, he volgut tractar l’amistat home-dona, l’amistat que hi ha entre Norbert i Helena, perquè sempre m’ha interessat plantejar-me si és possible, si existeix, si és purament una dèria, si pot ser sincerament... Són parts de les meves elucubracions.

Escriure serveix, doncs, per aprofundir.

A més, el personatge s’autocrea. Inventes una persona, però al llarg del relat s’enriqueix, canvia i no ho havies previst a l’inici, a poc a poc, s’imposa a tu i m’ha agradat molt escriure en primera persona, sobretot com una dona, m’ha interessat molt, una experiència molt positiva. 

Òmnium Catalunya Nord li va concedir el premi d’Honor la Nit de Sant Jordi 2025. Inesperat?

No hi comptava gens. Quan vaig començar aquesta història, pensava escriure el meu llibre i ara no em sento encara un escriptor, però potser sí que em comença a fer pessigolles el fet de continuar, d’escriure’n un altre. Agraeixo a l’editorial Cal·lígraf que m’hagi fet confiança. Nosaltres, els nord-catalans sovint som una mica uns extraterrestres quan som al Principat, i ells m’han fet tota la confiança i això potencia el lligam que tinc amb Figueres.