La primera i gran guia turística per rellançar la Costa Brava

"La vida de l’Escala i de tota aquesta comarca ha tingut en l’època contemporània un gran pintor en el pla literari: la senyoreta Caterina Albert, coneguda als papers per Víctor Català, és una il·lustre filla d’aquesta població, la qual ha descrit, tant en el seu aspecte terrestre com marítim, amb una fidelitat que sense deixar de reconèixer el seu mèrit intrínsec resulta, per al meu gust, excessivament fotogràfica (...). 

No obstant això, hi ha anys de tot. Quan la sardina o l’anxova s’atura en el golf i es deixa agafar el temps és bo i hi ha mercat. L’Escala es converteix en un punt molt vivaç. És l’abundància de gavines a la platja i el moviment de la cuina de Ca la Neus (el 1945 era Casa Nieves i així ho recull Pla, i el llibre de Montse Castaño es titula Ca la Nieves. Un llegat de records) allò que indica, principalment, que hom guanya diners. Llavors -si més no en el meu temps- era agradable menjar una porció o dues -o tres- abundantment regada amb el vi rosat d’Arquímedes i cantar a cor suavitats musicals. Aquí es recorda, com en els temps del mannà, els anys tan pròxims -que semblen tan remots- que els francesos venien a comprar peix a la platja. El maquereau au vin blanc... Quina delícia inoblidable! Jo comprenc si més no l’orgull que se sent aquí per la platja, tan inhospitalària, d’altra banda, des de tants de punts de vista. A cap port de costa no es pot veure un conjunt de barques tan belles, tan sòlides, tan fines com aquí. Aquí hi ha una vella tradició de mestres d’aixa i un dels que fa alguns anys tenia la palma de l’ofici era el famós Badoret (A Tres guies: Vadoret. A l’originaldel 1941, el diminutiu de Salvador -Bador-, Badoret) tan seriós i simpàtic. Fa cinquanta anys les barques de pesca es construïen llargues i estretes, lleugeres i esmolades. Era l’època de la vela i sobretot la del rem que aconsellava poca fusta i eliminar resistències. Ara amb el motors es construeixen barques amples, de pit gros, de popa burgesa i assegurada. A les cales estretes, encongides i montuoses, les barques estretes hi poden tenir una certa gràcia, aquí, davant aquest paisatge de línies tan llargues, de cel tan dilatat, de mar tan oberta, les formes actuals de les barques semblen més lligades harmònicament amb el paisatge. Recomano als turistes, a l’Escala, aquest simple exercici, anar almenys un cop el dia a la platja a mirar les barques. La contemplació d’una forma tan bella és més divertit que anar al cinema.

Tot el que a l’hivern és, a l’Escala, tristor i encongit avorriment, a l’estiu es converteix en calor i vitalitat. La falta d’arbrat en el paisatge, l’aplanament de les seves línies, l’engolfament del mar, la llum blanca del sol, el color blanquinós dels seus àrids contorns semblen crear un estiu una mica més tropical. Hom està sempre exposat, és clar, a un cop de tramuntana, que a la canícula és d’una sequedat crepitant, i a veure sorgir del golf els cavalls de mar. Però, el juliol, ombretes tocades pels aires assolellats són d’una gran dolçor i les nits en calma semblen tenir una fascinació de vaguetat. 

El cel té una lluminositat borrosa, d’una infinita subtilitat desmaiada. La immobilitat del mar fa sobre una roca, en una anfractuositat, a la sorra de la platja, un soroll insinuat i secret corn una carícia de golafreria insaciable. La seva superfície s’omple de moltes llums fosforescents que viuen un instant i moren en la fugacitat. Els llums urbans cremen cansats i posen sobre les parets de les cases una resplendor macilenta; sobre la llum daurada de les finestres, a les portes en penombra, entren i surten siluetes silencioses. En el sopor nocturn, les llums del paisatge parpellegen; les llums de Roses semblen naufragar a flor d’aigua mentre el far gira donant punxades d’una petita i espavilada puerilitat. Tot sembla absort i immòbil en l’aire suspès de la nit... És en aquest moment que s’ha de veure -a l’instant de l’aparició de la nit estival- la sortida de la platja de l’Escala de les seves cinquanta poderoses teranyines i l’aparició dels seus focs en la mar. És un espectacle impressionant".

Josep Pla promociona molt aquesta obra. L’anuncia abans de fer-la en la seva secció al Destino del seu editor Josep Vergés, "Calendario sin fechas", el 21 de juny del 1941 apareix al costat d’unes fotografies dels soldats de la Wehrmacht al front africà. Arran l’aparició de la segona edició el setmanari Destino (21-VII-1945) li publica una entrevista a l’Sport-Bar de Palafrugell, a pàgina sencera. Pla es despatxa a gust i la cita, llarga, ens permet de veure què en pensa d’aquest obra. Diu a un anònim redactor, potser ell mateix: "La primera edición de la ‘Guía’ fue un verdadero desastre tipográfico, un monstruo de la imprenta. Aquel tiraje lo repudio y para mi es como si no se hubiese producido. Es uno de los libros que contiene más errores de impresión, que ha sido hecho con más abandono y desidia. El papel es inferior, las ilustraciones lamentables, las correcciones inexistentes. Por esto agradezco a estos jóvenes amigos de ‘Destino’ esta justa reparación. No vaya usted a creer que yo dé importancia alguna a la presentación de un libro. Lo que cuenta de un libro es lo que tiene dentro, no su atuendo. Pero hay que mantener un tono mínimo. Esta edición nueva de la ‘Guía’ es perfecta y todo lo que fue entonces dejadez e incuria tendrá ahora el signo del cuidado y del gusto. (...) todo me permite afirmar que será el primer libro turístico normal que se produce en esta península".

L’entrevista, molt llarga, una pàgina a cinc columnes, aprofita per agrair als qui li han passat informació, Quintà, el xofer de Dalí de Figueres, Miquel Mateu de Peralada, Winke de Palamós, etc. Explica com ha refet el text, com l’ha ampliat sobretot la part final que era massa esquemàtica i en queda content de la feina feta. Agraeix que hi hagi una nova edició que li permeti aquesta millora del text.

Acaba dient: "No puedo, desde luego, negarlo, está ‘Guía general y verídica de la Costa Brava’ me interesa. Es quizá por el único libro mío que me siento ligeramente tocado. En realidad es el libro más terminado de todos los que hasta ahora he escrito. Es un libro que tiene un principio y un final geográficos, pero existentes. Es una verdadera pena que yo no haya tenido tiempo de terminar ningún libro. No sé si ya los podré terminar, tantas son las cosas inmediatas que hay que hacer para ir tirando del carro de la vida. En esta ‘Guía’ está una parte de mi infancia y de mi adolescencia, y muchos sueños de la edad madura están también. Además yo quiero este trozo de tierra entrañablemente. (...) Si pudiera hablarle con franqueza, le diría que yo soy un ciudadano del condado de Ampurias, sin conde y sin Ampurias, interesado en el mediterráneo como ambiente del más moderno cosmopolitismo".

A la nota de presentació de la segona edició, tanmateix no diu res, ni entre línies, de la diguem-ne "restauració" que fa del text.