Quan la fotògrafa Cristina Nuñez (Figueres, 1962) va saber on exposaria, per primer cop, a Figueres, no ho podia creure. L’edifici que acull la sala l’Escorxador és el que veia, de petita, quan mirava per la finestra de casa. Són records efímers que conserva gràcies a la germana gran, morta fa pocs mesos, perquè ella només tenia un any quan van marxar a Barcelona. Això fa que l’exposició So What, que dissabte va inaugurar i on presenta una selecció de fotografies, vídeos i textos que recorren la seva trajectòria, la senti com un viatge d’anada i tornada al lloc on tot va començar perquè l’art de Cristina Nuñez beu de la memòria, de la vivència, de l’emoció sentida a flor de pell, sense tabús, amb absoluta llibertat, sigui mostrant el seu dolor, la ràbia, la pena, la frustració o la depressió, emocions que sovint s’amaguen. Ella, però, les pren i les transforma en quelcom positiu, dins un procés d’autoconeixement, conscient que el seu particular viatge a l’infern és el que l’ha convertit en artista, però també en una eina al servei dels altres, d’aquells que, quan contemplen la seva obra, s’hi senten interpel·lats, talment com si es miressin en un mirall capaç de mostrar-los l’ànima, però també "el foc interior transformador i creatiu que amaguen sota múltiples capes".
"Vull que tothom pugui utilitzar les meves obres, que siguin directes, d’ésser humà a ésser humà", explicava l’artista hores abans de la inauguració al costat dels dos comissaris, Krystyna Dul i Paul di Felice; de la regidora de Cultura, Mariona Seguranyes, i el director del Museu de l’Empordà, Eduard Bech. Cristina Nuñez recordava que ella no ha estudiat fotografia en una acadèmia, tampoc ha après la tècnica ni ha cercat el virtuosisme, que afirma que no li interessa, sinó que s’ha empeltat d’aquest art com ho feien els creadors del Renaixement, al costat del mestre, en el taller del seu primer marit, un fotògraf italià de prestigi que tenia estudi a Milà. A ell el va conèixer a Barcelona, en un moment d’extrema fragilitat, quan ella havia caigut en el consum d’heroïna, del qual va sobreviure, i puntualment en la prostitució. Sense entendre-ho aleshores, Nuñez va començar a fer-se autoretrats rebel·lant-se contra el passat feixista de la seva família, contra els rols assignats com a dona, contra un sentiment d’inferioritat davant l’èxit de les seves germanes. "Em sentia com una merda i no sabia com relacionar-me amb els altres, era una persona massa emocional i sentia que no pertanyia a aquest món". La fotografia va ser l’eina que va trobar per construir la seva identitat i que, posant-se ella sempre en el centre, "responia a les meves necessitats emocionals de treure enfora, descontextualitzant el dolor i concentrant-se només en l’emoció". A partir del 2004, Nuñez convidaria a altres persones al seu estudi per fer sessions d’autoretrat -avui n’ha fet més de quatre mil tres-centes arreu del món i el 4 d’abril n’inicia una de multilingüe en línia-, tallers com el que va impartir divendres passat al Museu de l’Empordà partint d’un mètode que ella mateixa ha desenvolupat. També ha creat una app educativa gratuïta, EMoSEE, amb el suport del Ministeri d’Educació de Luxemburg, per conèixer millor les nostres emocions a través de l’autoretrat.
L'exposició, que s'acompanya de l'edició d'un catàleg de gran qualitat, una conferència de la conservadora Roser Cambray, el 15 de maig, i visites comentades, es tanca amb un vídeo que confronta passat i present: imatges de l'arxiu familiar on es veu a la fotògrafa d'infant a Figueres amb les seves germanes i la casa on vivia i Cristina Nuñez retornant, el desembre passat, a la ciutat, sota la mirada del seu nebot, Nico, que és cineasta: "Volia crear una peça especialment per aquesta mostra, no volia que tot fos produït fora del país". Així, després de recórrer el seu procés vital, es conclou amb aquesta connexió, una mena de fil vermell que uneix els dos extrems de la seva existència.
L'exposició So What es pot visitar gratuïtament fins al 29 de juny.
