"Nosaltres som fills de Roma i els romans són, en part, grecs"

Eloi Creus Sabater és doctor en filologia clàssica per la Universitat de Barcelona (2021) i traductor literari de l’italià, el llatí i el grec. Ha publicat la primera traducció catalana d’una obra de Menandre, 'El malcarat' (Adesiara, 2020) i té en premsa una edició de l’obra de Safo (Proa, 2022), l’obra poètica de Sandro Penna ('Poesies', Edicions de 1984, 2023) i 'Les comèdies alades' d’Aristòfanes (Els núvols, La Pau i Els ocells), que apareixeran també a Edicions de 1984, després de rebre el Premi Vidal Alcover 2019. També va guanyar el Premi Barcelona per 'Les comèdies de dones' d’Aristòfanes (Lisístrata, Les dones a l’assemblea i Les tesmofòries). Eloi Creus ha treballat com a corrector per a la Fundació Bernat Metge, com a editor de taula per a Fragmenta (2021-2022) i com a crític literari especialitzat en traducció a 'La Lectora'. Ara comissaria la setena Vila del Llibre de l'Escala, que es fa del 14 al 16 de març.

L'hel·lenista figuerenc Eusebi Ayensa diu que Grècia és l’origen de tot, un far que il·luminava Europa. Roma també ho ha estat o ho és?

Sí, són definicions complementàries. Grècia, podríem dir, que és on comença tot. Potser matisaria que a Occident. Tota la nostra cultura no seria grega si no fos perquè els romans van conquerir Grècia i es van empeltar de tots els coneixements, cultura, literatura i art grecs. El que van fer, quan van conquerir mig món conegut, va ser exportar aquesta cultura. I no només exportar-la sinó ampliar-la i adaptar-la al seu propi caràcter afegint collita pròpia. Ho van fer amb gairebé tot. Amb el que potser són originals els romans és amb el Dret i amb les capacitats tècniques, l’arquitectura, però quan es posen a escriure, quan descobreixen la literatura és partint de la grega, però anant més enllà. Avui, que la majoria parlem llengües romàniques, ho fem gràcies als romans. Per tant, nosaltres som fills de Roma i els romans són, en part, grecs. Per això podem dir que som una cultura grecoromana, dues cares d’una mateixa moneda.

Un llegat que arriba fins avui.

Això es veu molt bé al jaciment d’Empúries, amb la ciutat grega i romana, dues ciutats diferents i, a l’hora, una mateixa.

La paraula clàssic, a voltes, crea certa aprensió.

Els clàssics ho són perquè encara ens serveixen per entendre’ns a nosaltres mateixos, tant com espècie com a societat. Hi ha hagut aquesta tendència de fer els clàssics per a uns pocs, per a un elitisme mal entès, a parer meu, però això està canviant, fins i tot, amb les traduccions. Avui dia la gent hi té un accés molt fàcil i l’únic que els falta és una petita empenta. A la Vila del Llibre esperem fer que la gent sigui una mica tastaolletes i conegui una part de la cultura romana i, per extensió, grecoromana.

La presència de la cultura clàssica en l’actual és evident.

En tot. Una cosa tan avorrida, a parer meu, com el Dret és plenament romà; parlem un llatí diferent, però al capdavall és llatí; la religió judeocristiana, que és la de la nostra tradició encara que sigui d’origen semític, s’expandeix per Europa en llatí; tota la imatgeria i gran part dels models pictòrics, escultòrics i literaris parteixen, o ho han fet en algun moment, de Grècia i Roma. Si hi ha alguna cosa important en l’art és la tradició i la nostra és grecoromana, per un cantó, i judeocristiana, per l’altre.

Quin pes té la cultura catalana en la Itàlia actual?

Si a Grècia els és més fàcil entendre que és una nació sense estat perquè durant molts anys van estar sotmesos a l’imperi otomà, en el cas d’Itàlia, en canvi, són un estat molt modern, una mica aguantant-se amb pinces perquè, encara que ells no ho definirien mai així, hi ha molts pobles o nacions a dins el mateix estat, han volgut ser una mena de França. Les minories nacionals, les llengües minoritzades són enteses, pràcticament, com dialectes, una cosa absolutament secundària. Entendre l’excepcionalitat del cas català a Itàlia és més difícil. Tot i que cal dir que l’Institut Ramon Llull ofereix places de professors de català a moltes universitats i durant la meva etapa a Bologna vaig veure desfilar uns quants escriptors catalans perquè la seva obra havia estat traduïda a l’italià. Últimament, hem tingut a Anna Pazos, Irene Solà...

La 7a Vila del Llibre de l'Escala proposa un viatge literari a l’antiga Roma i la Itàlia actual

Com ha volgut plantejar aquesta setena Vila del Llibre?

Volia que hi hagués actes per a tots els públics, que ho fessin els especialistes, des de professors, traductors o historiadors, però pensats per a tothom i, sobretot, que es veiés un recorregut natural de l’aportació d’Itàlia a la cultura del món o, almenys, a la cultura d’Europa. Perquè, si hi ha una diferència fonamental amb Grècia, és que Grècia té una continuïtat fins a la caiguda de l’imperi romà d’Orient, segle XV, però sobretot a l’Europa oriental. En canvi, Itàlia és un influx brutal d’influència cultural, científica i religiosa des de l’antiga Roma fins avui, especialment a l’edat mitjana i el Renaixement. Això no es podia obviar: Roma és el focus, però els italians durant molts segles, i fins avui, ens han donat molt més.

"Molta gent, jo per començar, va entendre la sintaxi de veritat quan vaig fer llatí. És una manera excel·lent de conèixer millor la teva pròpia llengua"

Què el va dur a vostè a apropar-se al món clàssic?

Gràcies a una professora de llatí que vaig tenir a batxillerat i que em va agradar molt. També, a casa, el món clàssic era una font per explicar contes. De petit llegíem les històries d’Hèrcules, d’Aquil·les i Ulisses, i sense que ningú fos filòleg clàssic, hi havia gust per l’antiguitat. Jo volia fer història o llatí i va pesar més el llatí, potser perquè, des de petit, m’ha fascinat sempre tot el tema grecoromà.

Això no passa sovint.

Les assignatures de grec i llatí són de les més engrescadores que es poden fer avui a batxillerat. Que els joves les abandonin hi ha una part de culpa en els pares. A mi mateix, de jove, quan vaig dir que volia fer l’Humanístic, tenia professors que em deien que jo, que tenia bones notes, no ho fes, que no servia per a res. Si a casa no tinguessin clar que les Humanitats són importants i jo no fos tan tossut, potser m’hauria deixat influir. Enguany, a la Universitat, de les millors alumnes que tinc, quatre o cinc venen del batxillerat científic. Elles s’han atrevit a fer el pas, però molta gent estic convençut que no el fa. I això és culpa de la societat, dels pares i els professors de no valorar les Humanitats com el que són, el que diferencia, en gran part, als humans de la resta d’animals.

És una pena que tots els joves que fan batxillerat no puguin aprendre grec i llatí.

D’això en podríem aprendre dels italians. En la seva secundària, facis la via humanística o científica, fan quatre hores a la setmana de llatí i quatre de matemàtiques. Això és una cosa que hauríem d’importar i seria un guany increïble pel país. Sabent una mica de llatí, no cal ser un especialista, totes les llengües romàniques t’entren molt fàcilment. Ara no sé si es fa gaire sintaxi a secundària i batxillerat, perquè tendim a infantilitzar molt als alumnes. Abans era una pedra a la sabata, la sintaxi, i molta gent, jo per començar, va entendre-la de veritat quan vaig fer llatí. És una manera excel·lent de conèixer millor la teva pròpia llengua.