Àlex Rigola: "'Lluna plena' és una història d'amor que a tots ens agradaria viure"

'Lluna plena' és un muntatge dirigit i adaptat per Àlex Rigola que neix del llibre homónim de l'escriptora japonesa, resident a Canadà, Aki Shimazaki. 'Lluna plena' ens parla d’una parella gran que viu en una residència. La dona pateix Alzheimer, però la malaltia, que no és el centre d'aquesta història, esdevindrà una eina per recontruir una història d’amor. Els actors que donen vida a aquesta peça teatral són Andreu Benito, Lluïsa Castell, Miranda Gas i Pep Munné.

Què té d’especial 'Lluna plena' que hagi rebut el premi Butaca a millor espectacle de petit format 2024? 

Que és un espectacle molt tendre, segurament la cosa més tendra que jo hauré fet mai. Em va venir de gust fer-la perquè en aquests moments en què tot sembla una mica dur, una història d’amor com aquesta, en el fons tan naïf, a tots ens agradaria viure-la. És una història de redempció, de persones que s’han equivocat, però que no es donen per vençudes, de com intenten arreglar-ho.  

Què ens explica l’autora, Aki Shimazaki? 

La història d’un home que no ho ha fet bé amb la seva parella tota la vida i que, quan justament ella ja quasi no el recorda com la seva parella, en lloc de deixar-ho estar, el que fa és donar-ho tot, tornar a enamorar-la. I, per tant, d’alguna manera, en aquests moments difícils, històries d’aquestes ens arriben molt. Hi ha un context de vellesa i malaltia, però no és aquesta la temàtica, és, de nou, l’ésser humà. La malaltia és un mitjà per parlar de nosaltres, però finalment el tema, principalment, en tots els espectacles és l’ésser humà, només canvia el context en el qual el poses, què el fa dubtar o canviar, què li provoca crisis. I això pot ser una malaltia en un cas, un desamor en un altre o un espai de feina en tensió. I, amb 'Lluna plena' t’adones que, en situacions crítiques, que bé ho fan o aprenen a fer-ho algunes persones o com de bé decideixen acabar. És una entrega d’amor fins al final.

Què el va conduir fins a l’obra d’aquesta escriptora japonesa, establerta al Canadà? 

Vaig ser jo, remenant en una llibreria, que vaig començar a llegir-lo i ja no vaig poder parar. No el vaig acabar allà, però gairebé perquè és una novel·la curta d’una autora que acostuma a escriure novel·les en grups de tres o cinc, en el sentit que els personatges estan interrelacionats, és a dir, que els protagonistes d’una novel·la poden ser personatges secundaris d’una altra. En aquest cas, és una saga familiar i està centrada en els pares. Una parella que, a la seva edat, ha entrat a viure a una residència perquè ella té un principi d’alzheimer. A partir d’aquí coneixerem la seva vida fent tota una sèrie de flashbacks. És una narració molt senzilla, amb quatre actors boníssims -Andreu Benito, Lluïsa Castell, Miranda Gas i Pep Munné- que et condueixen per una història que és tendresa absoluta.

"Amb 'Lluna plena' t’adones que, en situacions crítiques, que bé ho fan o aprenen a fer-ho algunes persones o com de bé decideixen acabar. És una entrega d’amor fins al final"

Ho va veure ràpidament que es podia teatralitzar el text? 

Hi ha narracions que, sense abandonar el format de narració, són tan agradables, aquesta escriptura japonesa que és tan senzilla. Però vaig pensar que, en els moments que vivim, en aquest món tan dur i tecnològic, aquest exercici tan senzill estaria bé, quasi com els haikus, aquests poemes curts, com petites anades d’aire que et deixen petites idees que et poden omplir tantíssim.

La posada en escena també està pensada seguint aquest criteri?

Si, hi ha un gran pruner japonès en el centre de l’escenari, però els múltiples llocs per on passen es mostren sense necessitat de construir-los. Són quatre actors que interpreten el personatge, però, al mateix temps, et narren la història.

Com ha estat dirigir a aquests quatre reconeguts actors?

Ha estat molt fàcil. Com més bons són, més fàcil és. Amb Miranda Gas i Andreu Benito he treballat moltes vegades, però amb Lluïsa Castell i Pep Munné, no, i ha estat fantàstic.

'Lluna plena' es va estrenar a Heartbreak Hotel, la sala que vostè va inaugurar a finals del 2023 a Barcelona.

Va ser una de les propostes de la primera temporada i tornarà a la sala quan acabi la gira, el mes de maig, perquè va tenir molt d’èxit, tant d’ocupació com de crítica. 

Parlant de Heartbreak Hotel, com està funcionant?

És una sala de només setanta-dues cadires nascuda amb una certa voluntat que el públic sempre pugui gaudir de l’acting dels actors a una distància curta, la que ens agrada més com a teatre. Amb 'Lluna plena', evidentment anem a espais més grans, sabem que aquesta història ho aguanta molt bé, però la sala neix amb aquesta voluntat, un espai de molta proximitat. Fa un parell d’anys buscàvem un local, que vam trobar finalment. Li vam fer tota una reforma per ser sala privada i tenim tanta programació nostra com d’altres directors i companyies convidades. Està centrada en l’actor i la paraula, un format molt pur, molt essencial, no sé si dir-ne clàssic. Mai tenim escenografies massa ampul·loses, és per gaudir dels actors, sobretot. La idea és treballar molt amb un primer pla cinematogràfic: veus la cara, els ulls de l’actor, el tens al costat i et toca d’una manera molt potent.

Quins nous projectes té entre mans Àlex Rigola en aquests moments?

Estic preparant un espectacle gros per un teatre públic per la temporada vinent i una òpera grossa per un altre gran espai. A banda de dirigir una sala que, en ser petita, comporta moltes hores de feina, amb un personal molt reduït. No és tan artístic, però no deixa de ser apassionant. Espais petits i mitjans com aquest a Barcelona n’hi podrien haver tants com es volgués perquè et dona una proximitat que fa que la qualitat augmenti molt. 

Àlex Rigola porta als escenaris la recerca exhaustiva de Javier Cercas sobre el 23F