"A Catalunya tenim la creativitat de qüestionar-nos, altres no ho fan"

El 26 d’octubre del 2023 obria portes el Museu de l’Art Prohibit, a Barcelona, un museu que ha despertat un interès creixent i inesperat dins l’àmbit internacional. La seva directora, Rosa Rodrigo, confirma que se n’ha parlat a més de seixanta mitjans de comunicació de tot el món, als cinc continents. Allò, però que més la satisfà és veure "sortir a la gent contenta". Aquest dimecres 12 de febrer, Rosa Rodrigo junt amb Carles Guerra, director artístic del mateix museu, parlaran sobre censura en l'art dins el nou cicle 'Històries de l'Art' del Museu de l'Empordà. El cicle s'allarga tot el mes de febrer.

Diu que el Museu de l’Art Prohibit és únic. Això significa que no n’hi ha cap altre al món?

Sembla rotund dir això, però és real. Quan va ser el llançament del museu ho vam notar per la repercussió tan enorme que va haver-hi als mitjans internacionals. Jo havia treballat abans al Museu Reina Sofia de Madrid i havíem tingut exposicions molt importants i interessants, fins i tot, la renovació dues vegades de la col·lecció, però mai havia obtingut aquest ressò.

Què ho va motivar?

Crec per com és el museu, aquesta característica que el fa únic al món: que puguis traçar un relat, parlar d’unes obres que són, moltes d’elles, icòniques, per a l’art contemporani, però, a més, li afegeixes aquesta capa amb la qual expliques com intervé el tema de la censura, prohibició i, fins i tot, atacs físics a les mateixes obres. Tot això fa únic la visita i l’experiència en el museu.

Com han viscut aquest primer any de vida?

Ha servit per explicar el museu, que la gent entengui el relat, que no és simple ni fàcil.

Que aquest museu estigui a Barcelona és simptomàtic?

Aquesta és una col·lecció molt jove que ha fet en set anys Tatxo Benet (empresari i periodista). A Catalunya tenim una manera d’interessar-nos pels temes, de repensar coses que, potser, en altres llocs no s’ha fet, encara que sigui necessari. Quan vaig aterrar en el projecte, vaig voler buscar altres llocs o institucions que estiguessin fent el mateix amb la voluntat d’establir xarxa, que és molt important, encara que no fos d’arts plàstiques, però no vam trobar. Potser alguna iniciativa petita als Estats Units. Crec que nosaltres tenim aquesta creativitat de fer o de qüestionar-nos que altres societats o cultures no fan o no han fet.

L’art i la censura sempre han anat paral·leles?

Òbviament, de sempre, i no només en arts plàstiques sinó en totes les disciplines. És la pulsió d’apartar si no m’interessa. Els artistes, en general, tenen una visió diferent, miren la societat d’una altra manera. Utilitzen cànons que, probablement i la major part de vegades, s’avancen a la societat. Són incòmodes. I la censura ha estat sempre. On hi ha poder, hi ha censura. Tant quan era el poder polític monàrquic, amb l’Església, el poder econòmic...

Els artistes sovint volen defugir-la i acaben autocensurant-se.

I ho reconeixen. I ara hi ha una censura que encara fa més temor, que ni tan sols saps que s’està exercint: les noves tecnologies i la intel·ligència artificial ja, d’alguna manera, capen capes d’informació, et porten per un camí, et limiten, i això també és censura perquè no tens la informació completa. A més del museu també fem activitats gratuïtes per ampliar el focus i debatre en altres disciplines com la música, la literatura, el teatre, i institucions i problemàtiques del sector cultural, en general. Per exemple, el dia 26 parlarà Joan Fontcuberta justament de la IA i la censura.

El museu exposa obres censurades, fins i tot, agredides.

Probablement, l’obra que ha estat més vegades agredida és Piss Christ (1987) d’Andrés Serrano i és ben curiós perquè aquesta mateixa obra estèticament i formalment és meravellosa i és la portada del catàleg de les millors fotografies del segle XXI. Però Serrano és un fotògraf molt polèmic amb els temes que tracta i en un moment de la seva trajectòria treballava amb fluids -semen, orina- i introduïa, en recipients, objectes, com el discòbol i un crist crucificat. Hi ha persones que se senten ofeses en veure-la. De fet, ha estat tres vegades apartada de l’exposició i agredida, una a Nova York i Austràlia, apartada a Avinyó i Lucca. La censura és incòmoda i quan alguna cosa et sobta, la pulsió és apartar-la de l’exhibició.

També tenen obra de Picasso. Ell també ha estat censurat.

A l’última etapa de la seva vida, va fer la Suite 347, i una part parla de Raphael i la Fornarina amb gravats explícits de la relació entre l’artista i l’amant, amb el Papa que estava rere la cortina mirant-ho. Una part de la societat va considerar que eren uns gravats molt atrevits, els apartaven, posaven una cortina, els treien de l’exhibició normal. Picasso ha fet obres més dures, però...

Sobre tot això parlarà en el curs al Museu de l’Empordà?

Ens ho hem dividit amb Carles Guerra, director artístic del museu, qui parlarà més de la censura i els treballs de curadoria, i jo més del museu, museografia, l’edifici, la col·lecció, així com la temàtica de la censura en el museu. Per nosaltres, pel museu, és molt important l'obra i els artistes, és fonamental, però l'altre element és que necessitem visitants actius perquè quan veuen l'obra tenen la lectura artística, però han d'entendre, analitzar i pensar l'altra capa. Ho posem relativament fàcil, de la manera formal, introduim el motiu de la censura, la problemàtica que ha tingut l'obra i després, en una app gratuïta, poden investigar en documents més concrets el devenir d'aquesta obra.

Com és la censura ara?

S’ha diversificat i això la fa més perillosa. El que té de meravellós és la resposta de la societat. Quan la censura s’exerceix d’una manera molt líquida que ni te n’assabentes, és més complicada. Estem en aquest moment i es generen molts moviments pro censura i en contra.

Quins reptes es marca el Museu de l’Art Prohibit a mitjà termini?

L’objectiu és anar completant el que ja tenim, documentar-nos cada vegada millor, i ampliar. És un museu que neix d’una iniciativa privada, amb una llibertat absoluta, i ja ens han demanat itineràncies, que és molt difícil que passi. Ni un any portem i ja ens ho han demanat. La primera, de fet, la farem al Centre d’Art Contemporani d’Andorra, del 22 de maig al 20 de setembre. Hi portarem una part de la col·lecció que no tenim a sala, però és fascinant això perquè cada vegada que ho fas has de construir el relat de la censura en totes aquestes obres. També estem en converses amb un operador francès, un altre italià.

De totes les peces de la col·lecció, quina la sorprèn més?

És difícil respondre perquè pràcticament són interessants totes. Per exemple tenim l'obra 'La civilización occidental y cristiana' (2018) de Léon Ferrari que des que va néixer, el 1965 (original), en tots els llocs que ha anat, a tots han sortit controvèrsies brutals i molt virulentes. Tenim Zoulikha Bouabdellah amb la seva instal·lació Silence Rouge et Bleu (2014). Aquest és un bon exemple d'autocensura. Ella és una artista franco-algeriana-russa que va treballar una instal·lació de catifes de pregària i, justament, a Clichy (França), tres dies abans de la inauguració dins una mostra d’artistes femenines de diversos orígens, l'alcalde li va demanar a ella i al comissari que l'apartés perquè associacions musulmanes li advertien que hi hauria problemàtiques perquè era una obra molt obscena respecte a la visió musulmana. Era una obra que trencava molts codis. Aleshores, l'artista va decidir retirar la instal·lació. Més tard, se'n va penedir, però el context era complicat, just tres setmanes després dels atemptats de Charlie Hebdo.

És extraordinari el que fa aflorar una obra d'art, les contradiccions de l'èsser humà.

Òbviament i la gent t'ho diu. El límit te'l poses tu mateix. Tots en tenim. Els codis culturals són importants. Nosaltres tenim part dels originals de la sèrie X Portfolio, una obra d'un artista meravellós, el fotògraf Robert Mapplethorpe. Ha estat una obra molt censurada perquè són fotografies de sexe molt explícit i dures. Va ser censurat a alguns punts dels Estats Units, li va costar la plaça al director d'Oporto. Una amiga meva coreana que fa molts anys que viu a Barcelona em va comentar que ella no podria dur la família a veure-la.

I els codis canvien amb el pas del temps. El que abans no era censurable, ara ho és.

Natalia Lach-Lachowicz és una artista conceptual dels anys 70. Ha estat a sales de la Tate, al Moma amb l'obra 'Consumer Art' (1972-1975) i plasma una dona empoderada aquells anys, irònicament se'n riu de la situació de la dona als mitjans de comunicació i arranca l'obra amb una banana. Aquesta obra s'exposava al Muzeum Narodowe w Warszawie, de Varsòvia, i no havia tingut cap problema fins que, l’any 2019, una societat molt més conservadora va criticar-la per obscena i el director la va retirar. Però la gent va fer una campanya brutal de resposta que es deia Banana Gate i la gent sortia als carrers amb bananes al cap per reivindicar la seva restitució en el museu. Una peça dels anys 70 no tenia cap problema d'exhibició aleshores, ara sí. Depèn molt dels codis culturals i socials.