"Volem ser la veu d’un col·lectiu que no ve a robar, sinó a dur cultura"

Parlem amb Mohamed Soulimane, director i fundador de l’Orquestra Àrab de Barcelona, en acabar el taller que ha impartit a alumnes de 3r de primària de l’escola Parc de les Aigües de Figueres. Explica que, de tallers, en fa habitualment, però que mai els fa igual: "Per a mi, ser músic és tenir la sort de ser un transmissor de l’energia que veu la gent a l’espai, passa pel meu estat d’ànim, es barreja tot i surt en forma de música. Per això mai ha de ser el mateix perquè, si no, no serem músics, sinó treballadors de la música". Als nens els parla de música i valors: "Perquè sou grans persones, sou grans músics".

Durant el taller a l'escola Parc de les Aigües ha explicat als nens que vostè va néixer en un poble pobre del nord del Marroc i que amb una llauna d’oli i un mànec d’escombra es feu el primer violí.

Sí, vaig néixer en una regió abandonada per temes polítics on no hi havia oportunitats, no per ser músic, sinó per ser qualsevol cosa. Quan vaig acabar el batxillerat, ni vaig intentar dir-li al pare: m’agradaria continuar fent música i no aniré a la Universitat. No m’ho vaig poder plantejar, perquè si ja era impossible aconseguir una feina normal, de músic encara era més impossible. Així, vaig arribar a Barcelona amb una beca per acabar el graduat superior en enginyeria electrònica a Bèlgica. I aquesta parada que havia de ser de dues setmanes, s’ha convertit en quasi trenta anys aquí.

Què el va dur a quedar-se?

Vaig arribar el setembre, per les festes de la Mercè, vaig estar a plaça Catalunya i vaig veure un escenari enorme que jo, al Marroc, només el veia a la televisió. Vaig preguntar-me quan jo tocaria allà. Ho vaig fer tres anys després, perquè soc molt tossut i, quan se’m fica una cosa al cap, intento aconseguir-ho. Així ha estat la meva vida. Vaig aconseguir coses en un temps molt curt, coses que s’han complicat molt i encara me’n queden per aconseguir. És la vida.

Un d’aquests èxits ha estat l’Orquestra Àrab de Barcelona.

Als inicis, vaig estar col·laborant amb molta gent, perquè no hi havia músics marroquins. La immigració marroquina era per anar a Lleida a treballar collint fruita o la construcció. De fet, quan em presentava que era del Marroc i músic, ningú em creia, em van arribar a mirar les mans i tocar-les. Però vaig pensar per què no podia trobar tres o quatre músics marroquins i fer un intent perquè no hi havia res. Vaig pensar que havíem de ser com uns portaveus d’un col·lectiu de persones que no ve aquí per portar problemes o robar carteres a les Rambles, sinó per dur cultura, instruments, coses de les quals podran aprendre molt. Com vaig estar col·laborant amb molta gent per poder introduir la meva música en la música catalana, espanyola, flamenca, jazz o mediterrània, i, quan vaig necessitar-los, ells van ser al meu costat, em van donar tota l’ajuda possible i el projecte que va començar fa vint anys, avui ha visitat cinquanta-sis països i ha fet gires mundials.

Quina classe de música interpreten?

És una música que identifica el grup en si, que és una petita aliança, no de civilitzacions perquè, per mi, només n’hi ha una i és de tots, sinó de cultures diferents que ens uneixen. A mi, els guetos no m’agraden. Els marroquins que venen del Marroc i se’n van a un barri i es fan el gueto i no saben ni aprendre, ja no el català, sinó el castellà... Hi ha persones que fa molts anys que viuen aquí i no saben ni fer una frase. A mi m’agraden les barreges i el grup és el resultat de qui som: catalans d’aquí, de tota la vida, i marroquins que vam néixer al Marroc i aquesta unió per fer música, el so que portem és el resultat de tot aquest treball. Interpretem composicions nostres cent per cent, i temes del repertori tradicional i popular, fins i tot modern, de la part nord de l’Àfrica amb arranjaments nostres.

"A mi m’agraden les barreges i el grup és el resultat de qui som: catalans d’aquí, de tota la vida, i marroquins que vam néixer al Marroc i aquesta unió per fer música, el so que portem és el resultat de tot aquest treball"

Pobles de la Mediterrània sud.

A Europa, quan es parla de la Mediterrània es parla d’Espanya, Itàlia, França, com si la resta no existís. La Mediterrània és un mar molt petit, quasi un llac, que està envoltat de molta cultura i desgraciadament amb tants morts que venen del nord d’Àfrica. Però veiem el costat positiu, aquest nucli cultural és tremend. Això ens uneix.

N’hi ha que no ho volen veure.

En un concert que vam fer a l’Auditori de Barcelona, un periodista va escriure una frase que havia escoltat al costat de la taula on veníem els discos. Una noia li deia a la seva amiga: "Vaig a comprar aquest disc i li regalaré a la meva mare, que segur que li començaran a caure millor els moros". Aquest és l’objectiu de la música. Jo em sento la veu d’aquells emigrants que no la tenen: de l’agricultor que està a Lleida, la dels que estan discriminant i els fan dormir amb els porcs. I no necessàriament ha de ser musulmà, africà o marroquí, no; el que ens uneix a molts és la paraula emigrant.

La pluralitat és enriquiment.

Hi ha molta gent que ens qualifica de pobres emigrants. Jo sempre dic: soc emigrant, però no pobre. Tot al contrari, perquè venir aquí, a un país que tot està en contra teu perquè ets musulmà, àrab, emigrant, africà i marroquí, cinc coses que, només amb una d’elles, ja és suficient perquè la gent t’odiï. Però jo, amb aquestes cinc coses, he aconseguit fer grans coses que molta gent d’aquí no ha pogut fer. I això, per mi, és una força de voluntat que fa que jo sigui emigrant, però no pobre.

El batec unificador de la música