"Beethoven avui compondria 'metal', segur"

Forja, banda catalana de metall publica nou disc, Món oblidat. Van actuar fa dues setmanes a València i ho faran el 8 de febrer a Lyon, abans de celebrar concerts a Bilbao i Madrid. Mireia Puigmal, violinista professional figuerenca amb estudis de música clàssica, és l’alma mater de la banda.

Encara té seguidors la música metàl·lica?

Sempre m’ha tingut. També haig de dir que amb Món oblidat ens volem obrir a un públic ampli. En aquest àlbum hi ha la força del metall, però també hi ha música clàssica, harmonia, jazz, fins i tot funk... És una policromia d’estils per obrir-nos a més públic.

Els puristes se’ls tiraran al damunt.

Això segur, si no és que ja ho han fet (riu). Però ens és igual, nosaltres busquem la nostra pròpia identitat, un segell inconfusible que no sigui còpia d’absolutament res.

Ja és conscient que avui el que agrada als joves és el reggaeton?

Ho sé molt bé. Però si ens donen una oportunitat, quan escoltin això canviaran d’opinió. El reggaeton és un producte molt fàcil, molt poc treballat, d’esforç zero. Amb nosaltres trobaran música de debò.

El bon metall i la bona música clàssica tenen moltíssims punts en comú

Com es passa de la música clàssica al metall?

A casa, de petita, he crescut entre aquests dos mons, i ha sigut una sort. Per mi no són tan distants. El bon metall i la bona música clàssica tenen moltíssims punts en comú.

Em deixa de pedra. O de metall.

I tant. Primer, l’elaboració. La composició del bon metall és molt complexa, igual que la de la música clàssica. 

El metall no és només fer soroll?

Pensar això és un dels grans errors. Hi ha moltes bandes que sí, que tenen quatre temes fets de pressa i corrent, i a fer soroll. Però si analitzes els temes de les grans bandes que han fet història, al·lucines del treball que hi ha.

La profunditat i la força que poden tenir, tant el metall com la clàssica, és idèntica. Són un reflex molt profund de l’ànima del compositor

Hi ha més semblances?

La profunditat i la força que poden tenir, tant el metall com la clàssica, és idèntica. Són un reflex molt profund de l’ànima del compositor. Són dos gèneres enriquidors i amb milions de punts en comú. A casa escoltava Bach, Beethoven o violinistes com Paganini, i també grups com Metallica, Blind Guardian, Aerosmith, Led Zeppelin. Tots m’han marcat.

O sigui que no són músiques enemigues.

Mai! Fins i tot en l’àlbum hi ha Fosques bèsties, un homenatge a Xostakóvitx, un dels meus preferits, un geni que m’ha marcat, el venero com un déu.

Quin músic clàssic considera més 'heavy'?

Xostakóvitx ho és moltíssim. La seva força, la seva profunditat, fins i tot la seva cruesa, semblen pensats per a la música 'metal'.

Cruesa que potser té a veure amb la cruesa de la seva vida...

Del tot. Fins i tot dormia a l’escala i amb la maleta a punt, per si el venia a buscar la policia de Stalin.

Algun altre?

Beethoven també és molt 'metal'. Avui compondria 'metal', segur. Té simfonies amb una profunditat i un sentiment brutals. Wagner és un altre clàssic metàl·lic. N’hi ha un munt.

A casa, de petita, he crescut entre aquests dos mons, i ha sigut una sort

El seu cas no és només estrany per ser violinista clàssica en el món del 'metal'. És que, a més, és una dona...

És un món difícil, per a una dona, ho he viscut. Però no ens enganyem, la música clàssica també és un món molt d’homes. El del metall, ni l’hi explico (riu). Però hi soc amb molt d’orgull! 

S’imposa fer pinta de dona dura, per ser respectada?

Soc com soc, tal com m’ha fet la vida. Estic orgullosa de tenir aquest doble bagatge, és una riquesa que no canviaria per res.

I a més a més, fan 'metal' en català.

Sempre! A la banda som conscients que el català viu moments crus, sobretot entre els joves. Alguna cosa hi té a veure la influència del castellà en el reggaeton, o fins i tot l’anglès en altres àmbits. Per això volem fer un producte fresc, amè, de màxima qualitat i per a un públic molt general. La premissa en fer-lo era màxima excel·lència, per a gaudi de melòmans, però alhora que arribés a la gent.

És una manera de fer arribar al català als joves, millor que les imposicions i sancions?

Totalment. Molta gent ens ha dit que cantant en català no anem enlloc, que és una llengua minoritària, que no ens hi hauríem d’esforçar tant, etc. De tot això en tenim el cap ple. Però nosaltres pensem que el poder d’aquest àlbum transcendeix totes les barreres. Tot el que ens diguin en aquest sentit ens és igual, nosaltres anem a pinyó, a defensar la cultura catalana fermament.

A la banda som conscients que el català viu moments crus, sobretot entre els joves. Alguna cosa hi té a veure la influència del castellà en el reggaeton, o fins i tot l’anglès en altres àmbits

No només la llengua, al disc surten tot de personatges mitològics nostrats.

I ens fa molta il·lusió. Precisament pensem que la mitologia catalana és poc coneguda, i és un món molt màgic i entranyable. Els catalans tenim tendència a importar mites d’altres cultures, com els escandinaus. Que són molt bonics, però a casa en tenim d’altres tan preciosos o més.

No tenim només el caganer?

Ha, ha, ni pensar-ho. Tenim molta riquesa mitològica i ens n’oblidem. Per evitar-ho, som nosaltres aquí (riu). 

Subscriu-te per seguir llegint