Redescobrint l’altre Melitó Casals, Meli

Sis anys han dedicat Jordi Casals i la seva dona Cristina Fàbrega a ordenar, catalogar i digitalitzar l’arxiu del pare, el fotògraf Melitó Casals, Meli, un treball complex si es té en compte que consta d’uns cent mil negatius i que Meli no el tenia organitzat i tampoc datava les imatges. A punt de concloure la tasca -resta una part de les diapositives- han copsat la magnitud del fons i la voluntat ara és donar-lo a conèixer aprofitant que, en poc temps, tot s’està movent en la bona direcció. Un primer pas ja va ser l’exposició 'Un instant a Cadaqués', feta el 2022 recalant a Cadaqués i Barcelona. El setembre passat, la inauguració d’una exposició, que serà permanent, al Teatre-Museu Dalí de Figueres que constata el procés de transformació de l’edifici en museu. Ara, la mirada està posada en el 2026 quan s’espera materialitzar una gran exposició a Figueres que mostri l’altre Meli, no només la faceta associada a Salvador Dalí, sinó la més social, aquella que va capturar el batec de la ciutat i del territori on vivia.

Sorprenentment, a l’arxiu quasi no hi ha fotos d’abans del 1945 quan Meli s’instal·la a Figueres des de Vic. Casals sap que el pare va iniciar-se en la fotografia fent el servei militar a l’Àfrica. «Tenia un cotxe amb un xofer i anava fotografiant el que els militars li deien». Quan va tornar a Vic, va muntar un quiosc i també va fer fotos, fins i tot per premsa. De la Guerra Civil Espanyola només els resten dos negatius, en un dels quals es veu la crema de patrimoni de les parròquies enmig de la plaça de Vic, poble on va néixer. «Segur que en devia fer més, però pensem que les va llençar o cremar per no comprometre’s», diu el seu fill. Durant el conflicte, Meli va ser mobilitzat formant part d’un batalló al front d’Aragó i durant la retirada va passar a Prats de Molló. «De les poques coses que explicava de la guerra és que va tornar caminant a Vic i es va amagar una temporada a casa fins que les coses es van calmar». Més tard, va engegar un petit negoci amb un amic, també fotògraf. D’aquell temps es conserven imatges d’actes militars.

El fons, però té altres buits. Per exemple, Jordi Casals sap que un dels seus germans va viatjar amb el pare en Vespa al Marroc, als anys 50, «i només tenim fotos d’un format, de 6x6, tot i que també duien una Leica». O d’una excursió feta amb Joaquim Fort de Ribot a Elna no hi ha fotos de Meli tot i que duia la càmera. També han trobat postals en fires firmades per ell, de les que no hi ha el negatiu al fons.

Fotografia documental i artística, els últims anys

El gruix principal, doncs, correspon a la llarga etapa a Figueres on Meli s’instal·la a l’estudi que deixa el fotògraf Unal a la Rambla. «Hi ha molta foto d’estudi, de casaments, vistes per postals, fotografia d’ofici, tot i que els últims anys, es va dedicar a una fotografia documental i artística perquè aleshores no tenia la necessitat de fer rutllar un negoci», explica Jordi Casals qui també va seguir-li les passes ajudant a la botiga familiar amb setze anys. «Vaig aprendre del pare, ell em deixava fer i, fins i tot, em va donar un cert punt de llibertat que no era habitual». Tot i que es portaven molts anys, recorda com cada diumenge s’aixecaven ben aviat i amb el cotxe «anàvem a voltar». Dels tretze als setze anys, va conèixer, amb el pare, tots els pobles de l’Empordà. Aleshores duien, tots dos, una càmera i potser així també a ell se li va encomanar l’amor per l’ofici.

Jordi Casals admet que, fins que no van passar uns anys, no se’n va adonar com, per l’estudi, havien desfilat nombrosos creadors. «Jo, aleshores, era una criatura», diu. Per ell era normal veure «al senyor Dalí i la senyora Gala» amb el seu pare, qui els va conèixer el 1954. Reconeix que Meli potser no és un dels noms il·lustres de la fotografia catalana, però sí que va recollir, sense adonar-se’n, fragments de la història de l’Empordà que ara ajuden a copsar les transformacions, «veure un mateix punt de vista en diferents èpoques». Les seves fotos «són fruit de la feina» del dia a dia. Un exemple el trobem en una sèrie de més d’un centenar de fotografies de tres quarts amb fons blanc de veïns de Cadaqués -tots en la mateixa postura- que, més tard, requadrava com a foto de carnet i que ara esdevé un document excepcional. El mateix succeeix amb una vista de Canyelles que fotografia quan no hi havia res, quan es fa la primera carretera als anys setanta i, finalment, una dècada més tard.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ