“Ningú és purista, els humans som això, un seguit d’equivocacions”

Pau Coya (Palma, Mallorca, 1990) va estudiar Magisteri i durant una dècada va exercir com a mestre de primària en una cooperativa d’ensenyament de Palma, però fa tres anys va decidir potenciar la seva altra passió: el teatre. Així, quasi de forma paral·lela, han nascut els muntatges 'Cavallet de mar o el peix invisible' i 'Pols de diamant', ambdues obres reconegudes pels Premis de la Crítica.

El seu primer pas dins el món teatral el va fer com a actor de musicals.

Sí, als vint-i-sis anys em començo a formar de manera molt aficionada a escoles d’adults, però també a ajuntar amb gent que s’hi dedica professionalment. Arriba un moment que fundem la companyia La Permanent i estrenem Kryptonita, una de les primeres peces de text que vaig estrenar com a autor i on encara actuava.

Per què fa el salt d’actor a autor?

Sempre he sigut una persona molt creativa. He escrit lletres de cançons des que tinc ús de raó. Als vint anys tenia un grup i vam començar fent versions fins que això ja no ens motivava i vam apostar per crear coses pròpies. I amb el teatre el mateix. Després de quatre adaptacions vaig decidir que em motivava molt més explicar coses noves i que sortissin de mi. A partir d’aquí vaig coescriure, amb més gent, el musical 'Stonewall: Liberación y Orgullo', sobre l’inici del moviment LGTB a Nova York. Quasi a la vegada escric 'Cavallet de mar o el peix invisible' i començo a guanyar premis a Mallorca l’estiu del 22, que em donen la possibilitat de produir-la.

'Cavallet de mar' ja reflecteix una mica més el que volia fer?

Exacte, però amb ella pateixo l’anomenat síndrome de l’impostor. Penso que estic guanyant premis i ocupant un espai sense la formació en art dramàtic o direcció. Decideixo fer un màster en estudis teatrals de l’Institut del Teatre amb la Universitat Autònoma de Barcelona. És quan demano l’excedència de l’escola un curs pensant que tornaria, però vaig rebre la convidada de Toni Gomila i Produccions de Ferro per participar en el Torneig de Dramatúrgia de les Balears i és quan escric Pols de diamant. Guanyo, contra tot pronòstic, la primera semifinal i el dia de la final apareix, com un àngel de la guarda, Dafnis Balduz com a actor. Guanya i ell em diu que troba el text molt colpidor, necessari i novedòs i em demana si el pot moure. Per altra banda, 'Cavallet de mar' arriba mans de la Flyhard amb la convocatòria On el teatre Batega. Així que l’any que jo pensava que seria d’excedència d’estudis a Barcelona, em surten dos projectes per estrenar la següent temporada.

'Cavallet de mar' aborda el tema de la diversitat de gènere.

Intento escriure històries que expliquin una realitat que, a vegades, està invisibilitzada. Si hi ha un component de denúncia o crítica és dins una història molt terrenal i humana. 'Cavallet de mar' va d’un postadolescent de 21 anys que es queda embarassat perquè té sexe amb penetració vaginal dins el servei d’una discoteca. Se li’n va la pinça i pensa que, com que està amb testosterona i transitant, no li passarà res. Això no és nou, és la història d’un embaràs no desitjat de tota la vida. Tenim milers d’exemples a la ficció. Al cinema, 'Juno', 'Grease'. Però què té de transgressor l’obra? Que parlem d’una persona que està transitant i que això li fa rompre tots els esquemes sobre què és el gènere. De dir: "Soc un home, he pres una decisió d’hormonar-me per semblar més home davant tothom, i ara m’estic plantejant si vull tenir aquesta criatura o no i què significarà que la tingui". Era el més interessant per mi, que sí, que és una vivència trans, però, al final, conec dones cis que han vingut a veure l’obra i han empatitzat perquè és una cosa molt universal, el tema de la descendència.

"Intento escriure històries que expliquin una realitat que, a vegades, ha estat invisibilitzada"

El personatge s’ho qüestiona.

Sí, però el personatge pren unes decisions tan equivocades tota l’estona perquè les persones trans també curtcircuiten. Hi ha homes trans que acaben perpetrant el rol terrible de l’home heterosexual cis, comportant-se com els pitjors exemples masculins, i com pot ser si tu has estat la persona oprimida molt de temps? Està bé veure que ningú és purista, que tots ens equivoquem. Al final, els humans som això, un seguit d’equivocacions.

'Pols de diamant' és una altra cosa i, a més, té una base real.

Sí, parteix d’un fet que va sorgir a Malasaña, el 2021, on un jove d’uns vint anys va denunciar una brutal agressió LGTBI-fòbica que va descriure de manera bastant horripilant amb uns encaputxats que l’esperaven al portal de casa seva, que li van escriure amb un cúter la paraula maricón en una natja. I això va passar molt a prop en el temps de l’assassinat de Samuel Luiz. De cop i volta tenim una onada d’agressions molt heavy a Espanya, on els drets estaven garantits, i el col·lectiu treu les ungles i els mitjans de comunicació i els partits polítics ho utilitzen per fer sang. Va arribar, fins i tot, al Congrés. Però tres dies després surt la notícia que és mentida i el canvi de tractament és molt fort, la mirada pública canvia completament: passa de víctima a quin cabró, que ha utilitzat de manera indeguda una cosa que ha costat tant d’adquirir, com és la protecció legal cap al col·lectiu pels delictes d’odi. Però a ningú li passa pel cap que aquesta persona té unes ferides reals, un comunicat mèdic de lesions i la paraula escrita amb cúter. Es parla de sadomasoquisme, que ho havia fet per tapar una infidelitat... Costa molt de creure que algú es deixés fer tot això per plaer i després... I en acabat el tractament de la premsa va ser tan violent i que ningú pensés que a aquesta persona li havia passat alguna cosa.

Què va decidir, aleshores?

Vaig agafar aquesta història i me la vaig fer meva, ficcionant molt. Vaig jugar amb el que és real i el que no perquè, al final, la peça, tot i que té un component LGTBI molt gran, del que realment parla és de la mentida i de mentir per sobreviure. Quan la veritat és molt més gran i és o li és inabastable perquè si l’explica li cau el món, fins on pot arribar i com esquitxa al seu voltant el fet que hagi decidit mentir.

El teatre és un bon llenguatge per parlar d’una història d’així?

És un format que m’agrada molt més que escriure prosa. A part que hi ha un component de col·lectivitat que m’agrada molt. Tant a Pols de diamant com a Cavallet de mar hi ha el tema dels multipersonatges. Albert Salazar fa un únic personatge, que és en Dani, però Dafni Balduz fa de metge, de xicot, de detectiu, de reporter i això és molt atractiu, més en escena. M’agrada tant que, en el text publicat, no posa els noms dels personatges, només el de Dani i la resta XY, perquè el lector vagi endevinant, pel context, qui és. És fabulós perquè et fa participar i pensar de manera activa com espectador.

Pensar sense jutjar.

Estem en un moment que el pamfletisme no funciona, és rebutjat. La gent no ve ni adoctrinada ni que l’interpel·lis de manera directa, ve perquè li expliquis una història. És molt més interessant, o és el que gaudeixo quan vaig a teatre: que em plantin una llavor i me’n vagi a casa pensant en allò. Això em va passar amb 'Dirrrty boys', que no sabia si estimava o odiava als personatges. Això és guai, no saber què pensar del que has vist, d’aquesta problemàtica que m‘han exposat.

Abans parlava dels drets garantits, però fa temps que s’intueixen actituds molt extremes, també entre els joves.

Cert, fa por, però crec que és històric, en el fons, hi ha una sensació de rebuig perquè sembla que ho estem ficant tot en calçador. Hi ha molta gent que xerra de l’agenda woke, l’agenda 2030, altres reivindicant la família tradicional. Jo, fins i tot, puc empatitzar minimament perquè, durant temps, han anat deixant passar coses i deuen sentir que se’ls hi anat de les mans una mica, com que han estat massa permissius. I, ara, davant una manera de vida amb la que ells no comulguen, de manera natural, imagino, tenen aquesta manera de rebel·lar-se, de treure pit i queixar-se de coses que haurien de ser ja normals. Jo el que pretenc, des del meu petit privilegi que tinc creant històries, és no colar-la, però deixeu-nos un raconet, també, perquè d’històries de parelles cis en tenim els teatres plens i més quan continuen recuperant clàssics. I potser si veniu a veure les nostres històries ens entendreu una mica millor.  

A part de la representació, també ofereix dijous una xerrada. Quins temes vol abordar?

El meu treball de final de màster va ser l’anàlisi d’una obra i com es representava el personatge homosexual, però vaig haver d’acotar molt la idea principal a aquest repàs de la representació i evolució de personatges LGTB en dramatúrgia en català. Aquí, vull fer, un repàs, però no serà una classe magistral perquè no soc catedràtic ni expert de res, només escric teatre i estic enfocat en temes del col·lectiu LGTB, perquè soc part d’ell i m’interessa molt veure com es representa en la ficció. Amb la lectura d’avui, la meva tesi és que, per qüestions lògiques i perquè no es podia, al principi hi ha una ambigüitat i una falta de concreció de si hi ha aquesta diversitat en l’orientació sexual. I que també se’ls presenta com a monstres, sempre adúlters, amb un punt de misogínia, sempre homes casats amb dones que les tracten fatal i que, per darrere, tenen aventures amb homes. Després hi ha el personatge victimitzat que acaba fatal, que ha d’amagar, explicar, sortir de l’armari, que pateix, emmalalteix, que se suïcida o que el maten. Per això he titulat el taller De monstres a víctimes perquè, en qüestió d’anys, hem saltat a l’altre costat. I m’agradaria acabar amb una mica de llum, cap a la normalitat, que és el que intentem els creadors LGTB: explicar històries universals on els personatges siguin, de manera col·lateral, LGTB i que els passin coses com les que els passen a tothom.