"Quan ets jove no ets conscient de les hòsties de la vida, dels girs que dona"

Jordi Casals es troba immers en plena ronda de presentacions: les de la seva novel·la i les que defensa com editor del segell Spècula. És un ritme trepidant que l’arrossega, però conscient de la volatilitat del moment ho gaudeix de forma intensa. A 'Interpretar els senyals' (Llibres del Delicte), l’autor endinsa al lector en el món del detectiu Miquel Baussà i la investigació que li encarrega una mare desconcertada: l’inversemblant suïcidi amb dos trets del seu fill, el mestre i poeta, Daniel Saurí.

Sorprèn la combinació que fa de novel·la negra amb l’univers d’autors, sobretot poetes, alguns maleïts, com Blake, Goytisolo o Lorca.

La idea era aquesta i si l’encaix funciona estic content. La vaig començar a escriure per diversos motius: perquè a la pandèmia tenia molt temps, perquè vaig trobar un assassinat en dos trets a la novel·la de Raymond Chandler i perquè s’havia mort el meu amic (Marc Bahamonde, a qui li dedica) i volia verbalitzar el trauma. És, sobretot, per ell. Necessitava fer aquesta novel·la, volia fer-la i fer-li a ell. Però no volia que fos autoficció. Al principi vaig pensar a donar-li un marc de novel·la pulp, de detectiu i investigació, d’un Philip Marlowe o Sam Speed de butxaca, de Barcelona i, de tant en tant, hi encabeixo coses. Sí volia fer el dietari, que pràcticament tot és mentida, però sí que, explicant aquestes mentides, hi queda una veritat en el fons i, amb ella, combrego.

El seu suïcida és un professor que cau bé als alumnes, que transmet passió per la literatura.

A la societat, la majoria del professorat té mala premsa. Hi ha molts mals professors, però també n’hi ha molts molts amb el tarannà de Saurí d’engrescar als joves, d’anar tirant molles de pa per deixar el rastre i, a qui li interessi, seguir-lo.

Sovint s’estigmatitza als adolescents, com si la cultura no els pogués interessar. Als del seu llibre els agrada Lorca, el poeta granadí.

Hi ha gent que pensa que els adolescents d’abans érem més purs que els d’ara, i no. Que tenen altres tecnologies i interessos, que la integració no ha funcionat com hauria d’haver funcionat, però els adolescents són molt sensibles i es posen escuts de violència i combatius com passava amb nosaltres.

Ha escollit presentar als dos protagonistes en primera persona.

Jo aposto perquè la novel·la negra ha de ser en primera persona. N’hi ha de molt bones en tercera, omniscient, però fas trampes tota l’estona perquè el narrador sap qui és l’assassí, què passat... En canvi, en primera i present, el lector va sabent el mateix que sap qui li explica la història al moment. No hi ha trampa. I, la part d’autoficció ha de ser en primera persona, també. Allò amb que intento és fixar-me molt amb el registre: si és en primera, doncs, no l’estic escrivint jo sinó un tipus que es diu Miquel Baussà, que escolta un tipus de música, que veu aquestes pel·lícules i que parla així. I, en el cas de Daniel Saurí, l’escriu un tio que té un registre més alt que el meu, més lectures que jo...

El nom del seu detectiu s’assembla al del poeta Miquel Bauçà, una presència que ho vertebra tot.

A Bauçà jo hi vaig arribar de gran, però, com a bon adolescent o Peter Pan, ho vaig fer per la seva vida. Després li vaig llegir 'El canvi', que em va impactar, però de manera desordenada. També 'L’estuari', que em va costar, però els seus llibres de poemes són una meravella, una poesia aparentment fàcil, fins que et poses a intentar fer-la.

És el que fa Daniel Saurí.

Sí, era un senyor que feia un assaig constant, una utopia que no arriba mai.

Ell defensa la imitació artística. Ho fa també vostè?

Sí, crec que els adolescents ho fan, és una bona manera d’aprendre. I ell sobretot, que hi està molt ancorat. Al Renaixement hi havia el concepte de l’imitatio i el que havies de fer era plagiar a un anterior. En el Barroc ja li donen una volta, però després Garcilaso imita Horacio i després Góngora agafa un poema de Garcilaso i diu gairebé el mateix. El bon poeta era aquell que imitava i quan et converties en un clàssic t’imitaven. Això és impossible ara, que estem en un moment en que l’originalitat és el que predomina. Jo escrivia, sobretot lletres de cançons que imitava i plagiava als lletristes que m’agradaven i, després, a Baudelaire. El meu experiment va sortir malament perquè no he acabat escrivint poesia perquè tenia el talent poètic que tinc. Però va ser tal el cop de puny a l’estómac que em van fer les lectures, les cançons, fins i tot les vivències, també l’art, que quan et fas més gran ho perds, ho veus tot des d’un punt de vista més racional, perds emoció.

Com definiria als seus dos protagonistes?

Daniel Saurí té molts vestigis adolescents i vol tallar amb ells i Miquel Baussà no n’és conscient. Jo buscava, però que fossin molt versemblants. En el cas del detectiu, no li he pogut donar gaires tocs còmics, tot i que en un primer moment hi eren i el meu editor em va suggerir treure’ls perquè no esdevingués una paròdia. En el cas d’en Saurí tenia una vida moderadament feliç i estava satisfet fins que mor el seu amic, és quan explota tot. Comença a beure més, pren liti que ho té prescrit i fuma algun porro de tant en tant.

I se suïcida amb dos trets. Com és això possible?

Em vaig documentar i això passa molt més sovint del que sembla i que també passa aquí. És esfereïdor, persones que es carden un tret amb una escopeta, no fan blanc i tenen la sang freda de cardar-se’n un segon. D’escriptors i poetes suïcides n’hi ha molts, alguns no els he posat com Foster Wallace. El mateix Raymond Chandler, quan va morir la seva dona, ho va intentar però assegut a la banyera va errar el tret. Els seus amics policies, detectius i escriptors li van preguntar com podia haver errat i va dir que era la primera vegada que disparava tot i haver escrit setanta novel·les.

"Imitar ara és impossible, estem en un moment en que l'originalitat és el que predomina"

A la veu de Saurí arribem a través del dietari que escriu, però, clar, tampoc un sap què és veritat i què mentida perquè tots mentim.

Cert, no hi ha cap narrador fiable. En Baussà perquè és com és, en Saurí perquè no toca de peus a terra i està amb un trauma, medicant-se, beu i ha tornat a fumar. Fins i tot, quan un altre personatge secundari explica què ha passat pots creure-ho o no. Ara, tot és versemblant. De les poques coses certes que hi ha en el llibre és quan Saurí recorda com va arribar a molts autors a través de la música. Jo ho vaig fer.

Saurí idealitzava l'adolescència i joventut?

Tota aquella època, i més des del disparador de la mort de l’amic. Molts cops, pensa, què tendres i ingenus eren. Normal, a aquella edat penses que, d’aquí a que et moris, tot serà etern i igual. No ets conscient de les hòsties de la vida, dels girs que dona i que és un camí molt llarg.

Una part de la novel·la passa a l’Empordà.

He posat topònims inventats, altres no com Garriguella. Necessitava Figueres, però que tingués mar. I l’altra ubicació és Roses, però també li canvio el nom.

A banda dels protagonistes, ha creat uns secundaris que, a la segona part, sorprenen.

A la primera part estan molt estereotipats, però a la segona, quan han passat vuit mesos, ja es veu que tots tenen més profunditat i fan el que poden.

Ho remata amb un final inesperat.

Tota novel·la negra ha de tenir un gir heavy o dos i aquesta en té dos. I amb el narrador no fiable encara queda més obert.

Interpretar els senyals

Autor: Jordi Casals

Editorial: Llibres del Delicte

Pàgines: 224

Preu: 19,50 euros