Pere Bellès ressegueix la ruta dels Gots de Vicarello, 3.500 quilòmetres a peu, des de Cadis fins a Roma

L’artista Pere Bellès (Terrassa, 1965) fa molts anys que desenvolupa, com a concepte de treball, la recerca de les empremtes que deixen els homes en el territori. En el procés ha acabat introduint-se ell mateix com a subjecte. Va començar corrent pels carrers de Girona el 2013 amb la proposta 'Give me three days'; l’any següent va fer-ho a Mallorca i el 2018 ja va recórrer els cinc-cents sis quilòmetres de carrers que hi ha a Terrassa. Ara, el repte és majúscul: fer a peu, amb la màxima fidelitat possible, els tres mil cinc-cents quilòmetres d’una de les primeres rutes històriques comentades, la que descriuen els Gots de Vicarello, quatre copes de plata del segle I dC descobertes al segle XIX, durant unes obres a les Termes de Vicarello, a Itàlia. Tenen forma cilíndrica i porten gravada a l’exterior aquesta ruta apol·linar, que va des de Gades, actual Cadis, fins a Roma, passant per la Via Augusta, Domitia i Flaminia, en cent quatre etapes i amb indicacions sobre les mansions on fer parada, el que avui serien «les àrees de servei de les autopistes». Pere Bellès va iniciar l’aventura la matinada del dilluns 5 d’agost passat a Cadis i té previst arribar a Roma la primera quinzena de desembre. Aquest dimarts 2 d'octubre ja havia arribat a Nîmes (França) fent tirades molt llargues amb la idea de creuar els Alps amb bon temps.

Pere Bellès portava dos anys estudiant, des de la seva posició d’artista, si era possible fer aquest ruta caminant, en el seu cas, «com a soldat ras». Han estat «dos anys d’anar definint el projecte, reconstruint la ruta, més o menys precisa, perquè hi ha camins que es perden al llarg del temps ocupats sota autopistes o carreteres nacionals». Un punt que va costar molt, explica, va ser conèixer quines eren totes les poblacions on hi havia les diferents mansions. «No tenia cap guia que ho definís, m’ho he hagut de configurar tot jo, és un treball de recerca, gairebé d’estudis arqueològics locals perquè no hi ha gaire ningú que s’hagi dedicat a fer-ho», explica tot reconeixent que d’aquesta ruta els experts que n’han parlat ho han fet a nivell teòric, però no pràctic. Fer ell aquesta recerca i viure-la en primera persona, diu, «és un privilegi, el que em duu més satisfacció».

Parlem amb ell uns dies abans de la seva arribada a Figueres, on va fer parada el cap de setmana del 20 i 21 de setembre passat, per reposar després de quaranta-cinc dies caminant sense descans i amb la intenció de reprendre, tot seguit, el camí per trobar les restes dels Trofeus de Pompeu, al coll de Panissars. De fet, mentre conversem no deixa de caminar. Porta nou hores de ruta havent sortit a les set del matí. Comenta que quan va travessar Andalusia sota el sol justicier d’agost, li calia iniciar la jornada molt més aviat. «Ara, la temperatura ha anat baixant i puc fer tirades llargues i caminar a les tardes». La idea era, i és, fer trenta-tres quilòmetres diaris. «Cada etapa t’esperona a continuar amb la següent». Iniciar una ruta així a l’agost només respon al calendari de beques artístiques al que ha optat per fer possible econòmicament, de forma parcial, aquest projecte. «Les beques es convoquen a la primavera, es fallen a l’estiu i es donen a finals d’any, cosa que obliga a adaptar-se», argumenta. La logística de la ruta en sí mateixa també l’ha obligat a adaptar-se, sobretot les primeres dues setmanes quan en alguns pobles on arribava no hi havia on fer nit. Li calia, aleshores, agafar transport públic per anar fins un altre punt on descansar i l’endemà tornar enrere, fins al punt de sortida, fent, fins i tot, si era necessari autostop, per sortir d’hora. Aquests entrebancs inesperats, que el van fer patir, també s’han convertit «en la gràcia del projecte, has de tenir certa mà esquerra per anar trampejant, com tot a la vida».

Analitzar la geometria del traçat

La finalitat d’aquesta acció de llarg recorregut és recuperar el rastre de les vies romanes amb l’acció del caminar i durant aquest, trepitjar, definir i documentar tots els vestigis significatius reconeguts, encara que li calgui agafar un altre via alternativa, però sempre camins. També analitzar la geometria del traçat. «Veurem en què seré capaç de traduir-ho artísticament, com representaré les sensacions percebudes en l’observació directa d’un paisatge o del llegat històric». Així, mentre camina, Pere Bellès reposa la mirada en l’entorn proper que entén o té significació per a ell, com ara la diversitat de cultius, les infraestructures i, com no, els rastres romans que es preserven en el camí i que el connecten amb el propi projecte. «Quan els trobes, és molt emocionant», afirma recordant quan va veure l’Arc de Berà. També prenent anotacions en un dietari, per recordar-se detalls a si mateix de l’itinerari, i testimoniant-ho gràficament, «una memòria visual per recordar tot allò que he anat vivint». De tot això reflexiona sobre com ho voldrà presentar de forma expositiva i al públic en general. Tot i que, admet, «necessito caminar-ho abans, viure-ho».

L’artista reconeix que no aplega anècdotes significatives. «Per mi, la gran història és que ahir (16 de setembre) estava a Martorell, vaig creuar tota la comarca del Vallès Occidental i avui creuo la del Vallès Oriental, són canvis de paisatges brutals, és una meravella, és un territori que conec bastant bé i l’estic gaudint extraordinàriament». Pere Bellès confessa que, en aquests moments, sent una gran satisfacció caminant: «No m’importa caminar deu hores, m’hi poso com qualsevol que va a treballar, no estic de vacances».

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ