Quan arribem al Teatre-Museu Dalí, un matí de dijous, ja ens espera Imma Parada, cap de comunicació i protocol de la Fundació. Ella ens condueix fins a Rosa Maria Maurell (Figueres, 1966) que ens espera a la sala de les Peixateries. Aquest espai es troba al primer pis i porta aquest nom recordant l’antic mercat del peix que es feia aquí després de la guerra civil. Encara no hi ha massa gent, però aviat la sala s’omplirà de públic per contemplar les obres de diferents períodes i estils de Dalí que s’hi apleguen
Rosa Maria Maurell és actualment la cap de documentació del Centre d’Estudis Dalinians, una de les treballadores veteranes del museu. Va entrar a formar part de la plantilla l’octubre de l’any 1993. Temps abans, però ja havia treballat com a vigilant de sala, els estius, mentre estudiava Filologia Clàssica, especialitat en grec. Maurell va integrar-se dins l’equip del Centre d’Estudis per organitzar, quasi de zero, l’arxiu i ha dedicat molts anys a l’arxiu fotogràfic —agraeix la cura de Gala per preservar-ho tot— i l’hemeroteca. També durant molt temps va ser la persona responsable de les exposicions fotogràfiques temporals al castell de Púbol. "Combinàvem molt la catalogació amb la part d’exposicions", explica.
La seva formació clàssica és la que l’ha dut a escollir l’oli sobre tela 'Figura rinoceròntica de l’Ilisos de Fídies' (1954) que es presenta amb un muntatge molt original flanquejat a un costat pel 'Retrat de Pablo Picasso en el segle XXI' (1947) i, per l’altre, per 'Autoretrat tou amb bacó a la planxa' (1941). Rosa Maria Maurell confessa que li agraden molt totes les obres del pintor figuerenc que tracten sobre la tradició clàssica. "Dalí la coneix en profunditat i parteix d’una base molt sòlida. Coneix molt bé la mitologia i la tradició de diferents èpoques, i dels originals fa la seva interpretació o ens dona la seva visió del quadre", assegura. Acompanyant aquesta obra, ens parla d’una fotografia que es conserva del taller de Dalí a Portlligat en la qual es veu el guix que li va servir de model al creador.
El seu paisatge conegut, Cadaqués
Salvador Dalí, diu amb entusiasme Rosa Maria Maurell, coneixia molt bé l’Ilisos de Fídies. Ella ens explica que es tracta d’un riu que l’escultor Fídias va plasmar en el frontó del Partenó de l’Acròpolis d’Atenes. Actualment, afegeix, aquesta obra es pot contemplar al British Museum. "Dalí, com en altres quadres que fa, com 'Leda atòmica' (1949), ho interpreta i adapta als interessos que té ell en aquell moment. Aquí, sobretot, es veu amb la geometria, la desintegració de la matèria i els elements rinoceròntics. El que més m’agrada és que sempre fa servir aquest entorn seu del paisatge amb Es Cucurucuc de Cadaqués i tots els elements que té a tocar, com l’estrella de mar o la garota, que fa sortir a tants altres quadres". Sobre aquesta obra, el mateix Dalí explica a 'Diari d’un geni': "El secret més ultrasecret és que el pintor més famós del món, que sóc jo, encara no sap què cal fer per pintar. Això no obstant, estic molt a prop de saber-ho i, de cop, pintaré un quadre que superarà els de l’antiguitat".
Deixem la sala de les Peixateries i enfilem cap a sala de la Cúpula, un dels espais més venerats d’aquest museu, on, si alcem el cap podem gaudir del prodigi dissenyat per l’arquitecte Emilio Pérez Piñero: la cúpula geodèsica, símbol del museu i, per descomptat, de Figueres. Allà ja ens espera Carles Font (Figueres, 1971), un dels responsables del bon funcionament del Teatre-Museu Dalí i encarregat de solucionar qualsevol problema que sorgeixi. Ell va entrar en plantilla l’any 1989, amb divuit anys acabats de fer i compaginant-ho amb els estudis, com molts altres companys.
Carles Font ens proposa entrar a la sala del Tresor, un dels espais més íntims i visitats del museu. Dins la cambra hi trobem peces que el mateix Salvador Dalí va escollir. La sala del Tresor és de petites dimensions, recollida i amb una il·luminació tènue que convida a la contemplació. Es tracta de l’antic camerino del Teatre Principal. Quan es fa la reforma, Dalí la fa entapissar amb vellut vermell perquè la imagina com un joier. És ell mateix qui escull les peces que s’hi exhibiran, obres que representen les seves joies preferides.
En aquesta ocasió, Carles Font es decanta per una peça de petites dimensions. Mesura només 17,9 x 13,9 centímetres, però atrau totes les mirades dels que estan a la sala i que es veuen obligats a apropar-s’hi molt per no perdre’s ni un detall. És l’oli sobre fusta 'L’espectre del sex-appeal' (1934) que es presenta amb el marc original, una altra joia escollida per Dalí i que la realça, i que està protegida, al mateix temps, per un altre marc per evitar ensurts.
Carles Font, admet, que només hi ha una única raó per la qual l’ha escollit d’entre totes les obres del museu: "Quan vam començar a treballar aquí, vam anar descobrint coses. Tot ens impressionava molt, l’espai ens sobrepassava. Estaves com imbuït dins aquesta teatralitat del museu, però hi ha un moment que descobreixes peces que són tan petites, però que tenen tanta força que et quedes meravellat i t’adones de quan la petitesa és tant o més maca que no aquestes grans dimensions que ens superen".
Carles Font no obvia tots els secrets que amaga la peça. Fa esment de la tècnica, del doble joc, de Cadaqués, del cap de Creus, del Dalí com a infant... És tota la teoria de Freud explicada en una imatge", descriu, però també "una obra que explica moltes coses". Malgrat això, a ell l’atrau aquest fet: "Entrar en un lloc que et supera perquè és molt espectacular, però després t’adones que és el detall on es manifesta el segon pas. És quan t’enamores del museu, quan hi ha altres coses, quan no és només tots aquells elements que t’impressionen i deixen a tothom amb la boca oberta, sinó que vas al detall i hi trobes encara molt més".
No dissimula i diu que si li deixessin endur-se una obra a casa seria aquesta, 'L’espectre del sex-appeal'. Quan li preguntem si aquesta admiració l’ha dut a aprofundir-hi, Carles Font assegura que "com més coneixes en general la producció de Dalí, més intentes trobar fils continus, un fil argumental de tot el que és el pintor, on va, què transforma, què modifica, aquelles manies que va repetint i que et vas preguntant a tu mateix".
A l’espai de la Cúpula ens trobem amb Josep Maria Guillamet (Figueres, 1961), integrant del servei de restauració i conservació de la Fundació des del 1991, any en què es va incorporar a la plantilla, després de treballar-hi dos estius. Reconeix que en aquestes més de tres dècades i de la mà de Salvador Dalí ha après molt: "La ciència avança i es fa un treball molt científic a l’hora d’estudiar les obres. La tècnica, els materials i els procediments són bàsics per entendre l’obra i vas descobrint aportacions que, després, a l’historiador li obren llum a fer la seva recerca". També parla de la conservació preventiva, un treball que permet als restauradors anticipar-se.
Amb Josep Maria Guillamet refem les passes i tornem a la sala de les Peixateries, un racó del museu que no ha escollit de forma aleatòria sinó que, admet, és molt especial per a ell, ja que el connecta amb la seva infantesa: "Els avis havien tingut botiga al carrer La Jonquera i jo acompanyava a l’àvia a missa. En el camí trobàvem el mercat del peix, just aquí, un espai que et transportava a aquelles obres de Piranesi amb arquitectures fosques. Era com el meu petit Macondo figuerenc".
Josep Maria Guillamet va assistir a la inauguració del Teatre-Museu Dalí fa cinquanta anys. El seu pare, diu, era amic personal del pintor. Quan Guillamet va viure una etapa en la qual va apostar per la pintura, "el pare amoïnat se’m va endur a Cadaqués per visitar Anna Maria Dalí". És aquesta coneixença personal que, en part, l’ha dut a escollir l’oli sobre tela 'Retrat de la meva germana' (1925), una peça que formava part de la col·lecció de l’artista, pintada quan encara Dalí no coneixia Gala. Guillamet vol, a més, "reivindicar" la figura de la germana, d’Anna Maria. "Ella és molt important en aquesta època: és la primera dona que li serveix de model i amb ella descobreix una mica el món femení, la sexualitat, la maternitat, totes les implicacions que representa la feminitat".
"La dona mediterrània, noucentista"
Reconeix que "aquesta etapa de Dalí és molt interessant perquè és molt prolífica i ve marcada, una mica, per l’Acadèmia de Madrid, però també per les avantguardes que coneix a través del seu oncle, que té una llibreria a Barcelona i li porta revistes". Ja estilísticament, Josep Maria Guillamet copsa, en la construcció que fa Dalí del carrer de Cadaqués, "un cubisme incipient en el tractament dels volums que connecta amb el pintor metafísic italià Giorgio Morandi". També estableix lligams amb dues peces més: 'Natura morta purista' (1924) i 'Port Alguer' (1923). "Em té fascinat que una persona partint de l’acadèmia assimili el cubisme i comenci a utilitzar aquestes eines pel seu profit i trajectòria. A 'Retrat de la meva germana' hi ha dues coses molt difícils: unificar paisatge i figura, en la que també aplica coneixements del cubisme". Guillamet exalça admirat com l’artista, "amb molt pocs colors, explica tanta cosa i ho fa amb tanta rotunditat", com és capaç de construir la figura "de la dona mediterrània, noucentista, una dona grega, quasi una escultura de marbre. Jo imagino que veia a Anna Maria com una deessa".
En aquesta particular ruta que fem pel Teatre-Museu Dalí, que sovint intuïm com un laberint en el qual és ben fàcil perdre’s, se’ns regala l’oportunitat de tocar, literalment, el cel: resseguim passadissos, travessem el Centre d’Estudis Dalinians i pugem per unes escales camuflades que ens condueixen amunt, amunt i a l’exterior, directes a la torre de Torre Galatea, que antigament, quan era Torre Gorgot, se li havia donat ús de cisterna per emmagatzemar aigua. Encara ara, quan enfiles l’escala interior, protegida amb una malla per evitar l’entrada de coloms, es pot veure el forat. Arribem a dalt i tenim a tocar vuit dels mítics ous de polièster, de 3,5 metres d’alçada, amb els que l’any 1983 va ser coronada la torre, per desig de Salvador Dalí, i que li donen un toc singular i únic a l’edifici. També l’ou que una ràfega de tramuntana va fer caure al jardí fa uns quants anys. D’aquella caiguda només li queda algun bony.
Aquest viatge amb vistes sorprenents el fem de la mà del responsable d’instal·lacions i manteniment, Ferran Ortega (Figueres, 1967), la persona que millor coneix els secrets dels sistemes que fan bategar tot el Triangle Dalinià, i que, per cert, es mou per aquests viaranys d’alçada amb una agilitat que envegem. "Aquí dalt pujo, de tant en tant, per netejar els desaigües, i revisar que tot estigui bé", explica. Quan va caure aquell ou, detalla, "es van reforçar per dins les estructures i es va passar un cable d’acer, que va per dalt, per subjectar-los; ara estan el doble d’assegurats". Els dies de tramuntana, a més, es tocaven entre si. "Ara ja no tenen tanta vibració o jo no els sento", somriu.
Era l’any 1998 quan Ferran Ortega va entrar a formar part de la plantilla de la Fundació de la mà del director tècnic, Pedro Aldámiz. Dotze anys abans, però, quan treballava per una altra empresa, ja hi venia a fer reparacions. L’any 1986, amb dinou anys i just acabar la Formació Professional, van enviar-lo a la Fundació substituint el lampista oficial, que s’havia fet mal. Un dia, fins i tot, va haver d’arreglar un endoll de l’habitació de Dalí, amb ell allà present. El pintor es va interessar per saber qui era aquell jove que no coneixia, dubte que li va resoldre el seu xofer, Artur Caminada.
El foc del 2005
Ferran Ortega, que tant pot arreglar un lavabo com penjar un quadre o il·luminar una peça, assegura que es mou "per on no es mou ningú altre". Fins i tot, conserva fotografies d’ell dalt de tot de la cúpula que nosaltres albirem al fons. Diu que no pateix vertigen i que, com a molt, ha fet un parell de cursos de treball en alçada. Amb tots els anys que porta a la Fundació, un dels moments més delicats va ser el 2005 quan, durant uns treballs de neteja i manteniment de la cúpula, es va declarar un incendi a la malla que protegia la part de sota. Ell, vestit amb pantalons curts i màniga curta, va haver d’enfilar-se per l’exterior per ajudar els Bombers a accedir-hi. Era l’única persona que coneixia com anava el mecanisme per obrir un dels vidres. Ara, de la cúpula, només puja fins a la base, i amb arnès, per canviar les bombetes que il·luminen les escultures. "Primer eren de vapor de mercuri, després van ser de baix consum i ara són leds".
Trobem a Annie Cubizolles (França, 1958) a l’exposició permanent 'Dalí-Joies', instal·lada en un edifici annex al museu. Amb ella, però retornem al cor del Teatre-Museu Dalí, a l’entrada de la sala Mae West, on es representa tridimensionalment la cara de l’actriu americana. Cubizolles va visitar per primer cop el Museu Dalí quan encara era estudiant a França, l’any 1977. "Tenia un professor de filosofia a qui li encantava Dalí", rememora. El 1982 va retornar com a guia turística i el 1997 es va incorporar a l’equip com a vigilant de sala i fent visites guiades. Explica que cada setmana canvien de sala. "N’hi ha que són més animades que altres, però sempre hi ha moviment", diu i "si algun visitant et demana informació, els hi expliques".
Per aquesta proposta, Annie Cubizolles ha escollit un racó que molts visitants obvien, però que ella coneix amb tal luxe de detalls que, fins i tot, quan ens la descriu, més d’un s’atura al nostre costat per escoltar-la. "Aquest muntatge Dalí no el va fer a l’atzar, té un significat", assegura. Segons ella, l’artista "va voler representar el concepte de la paranoia crítica basada en la psicoanàlisi. La psicoanàlisis és ciència i ell és un científic i el seu lema era: ‘L’art és una ciència i la ciència és un art’". Cubizolles parla de dos móns: el conscient i l’inconscient, separats ambdós per unes cortines. "És com un teatre. Per una banda, el món real i per l’altra, el de la faràndula". Si el visitant alça la mirada, pot veure una persona penjada i asseguda. Cubizolles diu que fa referència al rei Felip II, un monarca que "tenia un imperi tan gran que no podia dormir i que, per això, s’asseia amb una cullera o una clau i quan s’adormia i li queia es despertava. Així, ja havia dormit. Dalí deia que feia el mateix, però això no sabem si és cert", somriu. Quan el personatge cau, afegeix, accedeix al món inconscient. Entrem, diu Cubizolles, a la psicoanalisis, a la interpretació dels somnis, a Freud.
Davant per davant, destaca l’obra 'Nimfes i sàtir' del pintor academicista francès Bouguereau (1825-1905), "molt famós fins que arriba l’impressionisme". "Dalí recupera aquest quadre per representar que, quan un cau, el somni se t’emporta". El muntatge es completa amb uns cubells "on vaig guardant els records que, quan somio, es vessen". Alguns d’ells els presenta buits, altres encara no s’han capgirat. Una corda vermella s’enfila fins dalt de tot i, diu Cubizolles, pot ser com "el cordó umbilical, el fil d’Ariadna per tornar a la realitat". La guia es fa veure la presència d’uns monstres que tornen a remetre als clàssics, a Michelangelo i els conjunts escultòrics que va fer per les tombes de Lorenzo i Giuliano de Medicci. Dos dels monstres tenen un rellotge tou per sobre, ens parla "de la ciència i de com el temps és relatiu". Al sostre, observem sacs de carbó: "Per extreure el carbó cal fer cavitats, laberints, enfonsar-se dins l’inconscient, però també pot ser que Dalí volgués parlar de la revolució industrial". A l’altra banda de la sala, hi ha un altre muntatge similar que, en aquest cas, evoca la mística nuclear. "Una de les seves preocupacions era saber si Déu existeix i arriba a la conclusió que Déu és la ciència".
Continuem el recorregut aturant-nos, ara, a una de les sales més especials de tot aquest gran Teatre-Museu: el Palau del Vent. És, sens dubte, un racó amb una força que talla l’alè al visitant i que, en ocasions comptades, la Fundació ha utilitzat per fer algun anunci important. El Palau del Vent havia estat l’antic saló de descans de l’antic teatre on el pintor, amb només catorze anys, va fer una de les seves primeres exposicions de pintures. Va ser el mateix Dalí qui el va batejar com el Palau del Vent al·ludint als versos del poeta Joan Maragall en homenatge a l’Empordà i la tramuntana.
Aquí, doncs, ens trobem amb Maria Dolors Costa (Figueres, 1965), de les més veteranes de l’equip del museu. Era l’any 1982 quan va començar a treballar-hi, de forma temporal, els mesos estius mentre continuava amb la seva formació universitària, en aquest cas, magisteri. Quan va concloure la carrera, es va apuntar a llistes, però quan, des del museu, li van proposar si es volia quedar, no va dubtar. Era l’any 1986. Durant tot aquest temps, Costa ha treballat a l’àrea d’administració: primer a art general amb Francesc Vergés, qui va ser secretari general de la Fundació del 1983 al 1991; després a les noves oficines a Torre Galatea. També va ajudar en els inicis de l’associació Amics dels Museus Dalí i recorda les sortides i viatges culturals que feien. Actualment, treballa al departament de Direcció general.
Maria Dolors Costa ens confessa que ella no ha escollit una peça concreta del Palau del Vent, sinó tot l’espai. Ho ha fet, diu, perquè li permet "lligar l’antic teatre amb la idea de Dalí, o almenys això crec jo, que això era com el seu apartament". Costa veu al pintor entrar al vestíbul de la casa que disposa de taller, una balconada per on entra el sol i un dormitori per descansar, "com allò que tenim tots, l’esperit domèstic i que, aquí, no hi era". El que sí hi ha i només aquí és, diu rotunda, el sostre del Palau del Vent, una obra excepcional que molts visitants fan malabars per immortalitzar-se amb ella. Fins i tot, ens desvetlla el vigilant de sala, no hi ha dia que algú no es descalci per fer fotos dels seus peus al costat dels pintats per Dalí. També n’hi ha que es tiren per terra, com ha estat el nostre cas, per fer la fotografia del personatge amb els peus de fons. "Així ens el deixen brillant", assegura ell, convençut que és l’energia de l’edifici la que empeny als visitants a fer coses d’aquesta mena.
El sostre, que remet a la Capella Sixtina de Miquelangelo, al Vaticà, no és cap fresc, sinó que són cinc teles pintades al taller de Portlligat, entre 1969 i 1973, i encolades, més tard, al sostre. Cal dir, però, que es va presentar per fases i que, el primer cop, va ser per la inauguració simbòlica del museu, el novembre de 1970, quan va mostrar la part central retirant-la l’endemà mentre continuaven les obres. Els personatges centrals són Dalí i Gala, i al seu entorn tot està ple de detalls, records i al·lusions a la seva vida i obra. Maria Dolors Costa fa referència a alguns dels temes que tracta com el pas del temps. Per a ella queda clar que aquest espai reflecteix la versatilitat creativa de Dalí: "Quan comences a indagar veus que és pintor, escultor, escriptor, té una mica de tot".
Al segon pis del Teatre-Museu, just a tocar el magnífic i seductor Palau del Vent, hi ha una entrada de dimensions molt reduïdes que, si un no està atent, se la pot saltar. És tan discreta, l’entrada, tot i estar ben senyalitzada, que, a molta gent que es passeja per davant nostre i no se n’adona, li passa desapercebuda i enfila passadís avall o amunt, passen de llarg. No saben realment què es perden. Qui n’és ben conscient és Josep Santos (Figueres, 1976), un dels guardes de seguretat de l’equip, encarregat de mantenir l’ordre i la seguretat dins el recinte, una tasca que sent "com una gran responsabilitat". La desenvolupa des de l’any 2008 quan es va incorporar a la plantilla i, des d’aleshores, ha viscut alguna situació delicada amb algun visitant. Al Teatre-Museu, ens explica, fa tant el torn de dia com el de nit. I són en aquests darrers quan se sent l’home més privilegiat del món, tal com li recorda sovint la seva dona. "Tens una sort, tens tot el museu per tu", li diu. En aquestes hores tranquil·les, lluny la remor constant de deambular del visitant diürn, sempre atrafegat, que vol devorar-ho tot visualment en pocs segons, quan, mentre fa la ronda en solitari, s’atura uns instants en aquest petit espai i contempla la que, al parer seu, és una de les grans joies que preserva aquest equipament cultural. "Aquest museu és màgic, però aquest espai està tan amagat i, malgrat tot, té una peça tan fascinant", diu a mitja veu, imbuït per la calma que s’hi respira. L’obra que emergeix dins la cavitat prodigiosa és l’oli 'Poesia d’Amèrica' (1943), una peça que va crear el pintor durant la seva etapa americana, després de l’etapa surrealista dels anys 30 i de diversos viatges a Itàlia amb Gala on queden meravellats per l’arquitectura i la pintura dels clàssics.
Josep Santos no sap explicar què té aquesta obra que el faci sentir que ell hi està del tot connectat: "No sé si són els colors, que em transmeten una energia que em permet aguantar tota la nit, em reanima i em dona molt per reflexionar". Així, sempre que passa per davant d’aquest racó del museu, se sent empès a aturar-se una estona, sent que hi ha una força que l’empeny dins. "No sé realment què té, però, mira, aquests dies estic refredat, però entro aquí dins i marxa", assegura amb els ulls brillants.
Una obra hipnòtica
Això mateix ho senten alguns dels visitants que trobem aquest dia, concretament, un americà que contempla la peça amb profunda delectació, talment com si estigués del tot hipnotitzat. De fet, quasi no ens veu i quan, molt amablement, li sol·licitem poder fer una fotografia, fa cara de sorprès, com si aterrés d’un món llunyà. A través del web de la Fundació, en sabem més coses com ara que la peça fusiona classicisme i innovació i en la que s’aprecia el model compositiu clàssic renaixentista amb una anticipació de l’art pop, fent aparèixer la primera ampolla de Coca Cola de la història, disset anys abans que Warhol. A més, el model compositiu de Poesia d’Amèrica recorda el de Les esposalles de la Verge de Rafael, un dels pintors que sempre el van inspirar.
David Català (Barcelona, 1970) fa ben poc que ha entrat a formar part de la plantilla del Teatre-Museu Dalí. Amb Català ens trobem al tercer pis del museu, al qual accedim, des del primer pis, pujant per unes escales interiors. Si observem cap al forat de l’escala, podem admirar l’Àguila de Valls, donació de la colla Xiquets de Valls, i element que evidencia l’estima de Dalí per la cultura popular i festiva catalana. També la va tenir, amb un final no massa agradable, una turista el 2017 quan va voler fer-s’hi una fotografia pujant-se sobre d’ella. La conseqüència va ser que es va trencar una ala de la bèstia i que el taller Ventura & Hosta, de Navata, va haver de reparar-la d’urgència. Però no és l’àliga l’element seleccionat, en aquest cas, per David Català.
El trobem a l’últim pis del museu, en una sala que emana molta calidesa, potser per les seves dimensions reduïdes i la il·luminació, també entapissada com la sala dels Tresors. David Català, que és mestre pintor, es va incorporar a la plantilla del Teatre-Museu Dalí ara fa un any i és el cap de l’equip de neteja. Quan li preguntem quina peça ha escollit ens situa davant una vitrina on es poden contemplar dues obres del pintor, dibuixant i gravador català, nascut a Reus, Marià Fortuny (1838-1874). Són dos olis sobre tela: 'El col·leccionista d’estampes' (1866-67) i 'El Tribunal de l’Alhambra' (1871). Tot i que va tenir una vida breu, Marià Fortuny que va deixar una empremta important dins la història de l’art català del segle XIX i també entre altres pintors, com va ser el cas del mateix Salvador Dalí.
David Català explica que ha seleccionat aquestes obres perquè el connecten emocionalment amb la figura del seu pare. "Ell era professor de dibuix de Belles Arts i també pintor. En una ocasió, en un lloc determinat que no era un museu, estàvem treballant. Hi havia diferents obres del llegat d’un notari, entre elles un Crist de Fortuny pel terra. El pare i jo estàvem sols en aquella sala i ell va agafar aquell quadre i es va posar a plorar. Encara ara m’emociona recordar-ho", rememora Català, qui no dubta a qualificar Fortuny de "pintor excepcional". Assegura que podia haver escollit l’oli 'La batalla de Tetuán' (1962), que va ser l’homenatge que li va fer Dalí a Fortuny. Català, però s’ha decantat per l’original. Potser no tots els visitants del museu arriben a contemplar aquestes peces amb el deteniment que ho fa ell. "Quan un visita un museu no és necessari veure-ho tot, però si vas a veure allò que vols veure, sí pots dedicar-li un temps concret".
Tanquem aquest recorregut especial pel Teatre-Museu Dalí al seu centre, al seu cor, és a dir, sota la cúpula, i ho fem amb una de les incorporacions més recents, Joana Curós (Figueres, 2002), i potser de les més joves de la plantilla. Va entrar el maig passat amb un contracte de substitució que s’ha allargat i que ella agraeix, ja que ho pot compaginar amb els estudis universitaris que fa en línia, concretament, un grau d’història, art i geografia. Curós s’està a la botiga que, "tot i que no és el mateix que està a sala suposa el primer contacte que tinc amb el museu". És conscient, a més, que és un lloc privilegiat per copsar l’impacte que té en el públic la visita: "Habitualment la gent surt molt contenta i això es nota, són molt agraïts i et donen les gràcies. És fantàstic", assegura Curós qui mai hauria imaginat que tanta gent de tants llocs diferents del món visitaven el museu.
La tria que ha fet ella és 'El torero al·lucinogen' (1970). D’entrada, diu, "per l’emplaçament, que és excepcional, sota la cúpula, amb aquesta llum que entra". De segon, "perquè és una obra molt completa, un compendi de la producció de Dalí en la que trobem molts dels recursos que fa servir com les mosques, la putrefacció, l’aparició de la cara de Gala i una referència al que és Juan Gris amb el cubisme". Curós, a més, no pot oblidar que, quan era petita, en una visita al museu, va ser aquesta l’obra que més la va captivar "per tots aquests jocs visuals i il·lusions òptiques entre les que emergeixen el torero i el toro".
