"El viatge fet després, escrivint, ha estat tant o més interessant que l’original"

Jordi Galli (Barcelona, 1965) sempre s’ha mogut, professionalment, dins el món editorial, ara, principalment com a editor extern per diverses editorials nacionals i de l'estranger. Això li permet treballar des d’on vulgui, també des de Garriguella on viu des de fa anys i on, en bona part, s’ha construït 'La ruta invisible' (Quaderns Crema), un llibre addictiu, a mig camí entre l’assaig i la crònica de viatge, que transporta al lector per racons singulars de la Ruta 66, als Estats Units.

Jordi Galli admet que sempre ha escrit "per gust o per feina" i això ha estat el millor entrenament per encarar l'escriptura d'aquest primer llibre, que parteix d’un viatge real fet el 2016 amb la seva parella al llarg de la Ruta 66, de Chicago a Santa Monica, i que es converteix en pretext per reflexionar sobre aspectes de la societat americana, però també per fer connexions sorprenents dins el món de la música, la literatura o l'art. El llibre s'havia d'haver presentat fa uns dies al cicle Tast de Llibres de Garriguella, poble on l’autor resideix, però el mal temps va obligar a posposar-ho fins al pròxim 4 de setembre. La presentació anirà a càrrec de l'escriptora Cristina Masanés.

Què separa el viatger del turista? La frontera sembla realment molt fina.

Tots, en alguna mesura, trobem un punt de compromís entre viatjar i fer el turista. Sempre vols anar a llocs i veure coses que no són les típiques, però al final acabes fent coses que altres han fet. I anar-se’n a veure les coses més banals o típiques, al marge que tingui efectes més indesitjables en els llocs, això no és criticable perquè tots en una mesura ho fem. És molt llaminer fer la crítica del turisme mentre estàs fent un viatge en què no deixes de ser turista, per molt que et consideris un turista d’un altre tipus, però això no deixa de ser un elitisme i esnobisme. Aquesta frontera sempre hi és, no pots fer un viatge i explicar-lo sense ser conscient d’aquesta naturalesa teva.

Com neix La ruta invisible?

Va ser una mica casualitat perquè no tenia previst escriure sobre aquest viatge, però a partir d’un projecte per una editorial en la qual parlàvem de la Ruta 66 i que volien una cosa menys pràctica i més literària, vaig començar a fer uns textos. De seguida vaig veure que eren més personals del que calia. Em vaig trobar molt còmode i amb l’excusa del viatge anava arribant a conclusions que m’interessaven, a llocs que no són obvis, tampoc per mi. Tenia clar que hi havia coses de les quals volia parlar perquè m’havien cridat l’atenció, però en començar a escriure el text, el que llegeixes, recordes o connectes, agafa altres camins que no són els esperats. És l’altre viatge que he fet després, escrivint, i que ha estat tant o més interessant que el viatge original. Jo, ara, el viatge el veig segurament diferent de quan el vam fer i de si no hagués escrit el llibre.

El lector troba múltiples referències a creadors que potser vostè ja coneixia o ha conegut millor.

Clar, hi ha un capítol en què parlo de la Georgia O’Keeffe i, és clar que la coneixia i m’interessava mínimament la seva obra, però no la tant com ara després d’haver vist molts documentals sobre ella i haver llegit coses, haver mirat amb uns altres ulls i altra calma els seus quadres.

En aquest viatge traspua l’actitud del deixar-se sorprendre per allò que troben de forma casual.

En general, hem fugit sempre de viatges organitzats. Aquí només vam comprar els bitllets d’avió, vam llogar un cotxe i les dues primeres nits d’hotel a Chicago. La resta va quedar a la improvisació. Sabíem que és un país fàcil trobar allotjament. Vam defugir les cadenes hoteleres buscant els llocs amb més història, però això és una actitud que et genera una variabilitat i una possibilitat de descobrir coses com ara l’Spanish Market a Santa Fe o trobar les danses índies passejant. L’atzar ha volgut que sigui així i no és ni millor ni pitjor que el que faríem la setmana anterior o següent. És una manera de conjurar la turistificació, la banalització: deixar-te sorprendre i adaptar-te al que trobes, no tant a prejutjar i si hi ha coses que no veus, no passa res.

Sorprèn el detall molt concret.

Durant el viatge no prenia notes perquè no sabia ni que faria el llibre. A més, el meu propòsit no ha estat ni explicar aquell viatge, ni la Ruta 66 com a tal. Tot i que aquesta és molt important ja només pel fet que té tot un seguit d’elements -des de l’expansió cap a l’oest, els indis, la negritud, els colons, l’esperit americà, les desigualtats... - grans temes que han d’acabar sortint. El fet de refiar-me del que recordava, vol dir que hi ha coses que les oblides o que les recordes una mica diferent i altres que t’han quedat com gravades, amb molt detall. Aquest mecanisme de la memòria, que certes coses vagin creant pòsit i altres vagin desapareixent, ja és part de la feina d’escriure. I si en algun lloc hi poso més literatura, més ficció, el llibre no vol ser una guia, és literatura. No em preocupava. El pas del temps ha servit per filtrar.

Inevitablement, al llibre apareixen moltes referències musicals, però no són les més habituals.

Quan viatges, moltes coses les descobreixes sobre el terreny i altres les he descobert escrivint. Si t’han de parlar de Chicago, que allà comencés la gira americana Richter o que tingués una relació amb Gould, com de dues cares d’una mateixa moneda, no defineix la ciutat, és una cosa molt lateral dins la seva història, però m’anava bé. Igual que quan parlo de Cadillac Ranch, vaig defugir la cançó típica de Springsteen.

"Aquest mecanisme de la memòria, que certes coses vagin creant pòsit i altres vagin desapareixent, ja és part de la feina d'escriure"

Jordi Galli

— Editor i autor de 'La ruta invisible'

A La ruta invisible sembla que disseccioni les ciutats per on passen. Ho fa per entendre-les millor?

Sí, jo treballo molt mirant-me un lloc o una situació i intentant veure connexions que no són òbvies a primera vista, coses que tenen una rellevància amb el lloc i t’ajuden a explicar-lo, però que literàriament hi hagi un joc que sembli inevitable parlar-ne. A Saint Louis, per exemple, m’adono que l’arc és visitable, cito a Mark Twain amb el tema d’Huckleberry Finn i Tom Sawyer, parlo de la simetria de la ciutat que sembla un escaquer per l’origen francès...

Una de les tres cites que obre el llibre és d’Enrique Vila-Matas. Diu: «El viatge comença quan torno, quan començo a llegir sobre el lloc on he estat i descobreixo que no he vist res».

És realment pertinent, aquesta sensació de trobar-te allà i pensar que no ho has preparat prou. Que al final veus que és la gràcia, el deixar-te sorprendre. Un cop escrit el llibre he entès més, però se m’accentua aquesta sensació i de la magnitud de les coses que t’has perdut. El meu llibre, el mecanisme ha estat o apropar-me molt i veure detalls que a primera vista no veuries o allunyar-me més i veure relacions.

Les altres dues cites són de Rodrigo Fresán («Ése es para mí el máximo halago que se le puede hacer a la realidad: convertirla en una ficción) i de Georgia O’Keeffe («Nothing is less real than realism»).

En el llibre hi ha elements de ficció, vulguis que no; i que no hi ha res menys real que el realisme, és veritat. Vols descriure una cosa amb molt detall i no deixa de ser la teva visió.

La coberta del llibre és una imatge del Cadillac Ranch, una de les atraccions d’aquesta mítica Ruta 66, però de com era en els seus orígens. Sembla una imatge molt escollida.

Volíem fugir de les imatges tòpiques de la carretera, dels motels, i aquesta ens va semblar que, qui conegués el Cadillac Ranch la reconeixeria, però se sorprendria al veure com eren en realitat. Aquest és un bon exemple del que dèiem: anem a veure el que sembla només una excentricitat, una cosa curiosa, mig pop, de gent que pinta amb sprais, però després de llegir una conferència que va donar Chip Lord en una universitat, de sobte t'adones que hi ha tota una història al darrera. La imatge transmet bé el to de tot el llibre.

La ruta invisible

Autor: Jordi Galli

Editorial: Quaderns Crema

Pàgines: 192

Preu: 20 euros

Subscriu-te per seguir llegint