Novetat editorial
L'escriptora Maria Sánchez signa la seva novel·la més personal, «Ha valido la pena»
El llibre és un retall de la història d'aquest país que arrenca el febrer de 1936, quan neix la mare de l'autora, i s'allarga fins al 1961
Maria Sánchez mostrant un exemplar del seu darrer llibre, el dedicat als pares, 'Ha valido la pena'. / Cedida per Maria Sánchez
Fa poques setmanes, Maria Sánchez Cuenca (1972) va presentar la seva tercera novel·la, Ha valido la pena, a Almedinilla, a Còrdova. No va ser aquella una presentació com les altres, hi havia un component afegit, molt emotiu perquè aquest poble andalús és la terra on va néixer la seva mare, qui va morir el novembre passat, i l'escenari on succeeix una part de l’argument del llibre. La coberta és també una imatge de la seva mare de nena qui, a més, temps enrere, li va confessar que li hauria agradat dir-se Isabel. Aquest és el nom, doncs, amb què la filla ha batejat a un dels personatges d'aquest relat. «Aquesta és la meva novel·la més personal, una història familiar», confessa Maria Sánchez sense cap ombra de dubte. Un retall de la història d’aquest país protagonitzada per una família humil, la seva, i per altres personatges col·laterals, com un soldat alemany o un mestre, alguns d’ells reals, altres ficticis.
Quan mira enrere, Maria Sánchez s’adona que aquest projecte va iniciar-lo fa molts anys just quan va tenir l’encert de començar a recollir informació a través del seu pare, qui va néixer pocs anys abans que la mare, el 1934. Aleshores, va encetar el procés d’escriptura, però el va abandonar fins que, no fa tant, la seva cunyada li va recordar aquell vell projecte. «Quan va arribar la pandèmia, la mare es va posar malalta i jo estava de baixa i vaig veure que era el moment», diu l’autora empordanesa, establerta a Avinyonet de Puigventós, qui matisa que «no es tractava només de parlar de la meva família sinó que també m’interessava que es quedessin a la memòria col·lectiva fets que s’han oblidat una mica, maneres de viure».
Així, el relat trenat per Maria Sánchez, al llarg de quasi quatre-centes pàgines, arrenca un 13 de febrer de 1936, el dia que neix la mare. Al cap de tres dies tenen lloc les eleccions generals espanyoles que derivaran, el juliol d’aquell any, en l’inici de la Guerra Civil Espanyola. La història es tanca l’any 1961. Serà, doncs, en aquest període de temps, en aquestes dues dècades llargues, quan la història s’anirà desgranant no només la familiar sinó la d’altres personatges que esdevenen, diu l’autora, «un contrapunt, una altra realitat i nivell de vida». És el cas d’un mestre i una infermera que, recorda Sánchez, «van ser molt perseguits». En aquest sentit, l’autora reconeix que a totes les seves novel·les sempre cerca aquest punt de crítica, «anar més enllà d’un mer entreteniment».
La voluntat de fer un treball seriós ha dut Maria Sánchez a documentar-se molt. «M’agrada la història i anava estirant els fils», explica. Així, des del Museu Històric d’Almedinilla van enviar-li un munt d’informació. També en va rebre per altres fonts. I no es va quedar en això sinó que va cercar que tot fos el màxim versemblant. La història, a més, té diferents escenaris, com el front de l’Ebre o els camps d’Argelers-sur-mer on va recaure molts exiliats republicans, «una part molt important de la nostra història, de la que encara hi ha gent que no en sap res».
Plantant la primera llavor
La voluntat d’escriure ha estat sempre present en la vida de Maria Sánchez. Així, almenys, ella ho sent. Quan se li pregunta com va iniciar-se en l’escriptura, rememora el seu pas per l’escola i, per descomptat, al seu «mestre preferit», el senyor Turró: «Li vaig dur una història d’uns quants fulls, escrits per iniciativa pròpia i des de llavors he anat creant històries». No recorda si al mestre li va agradar, però sí com es va sentir ella, «orgullosa d’haver pogut acabar el relat». Ja d’adulta, quan treballava com a administrativa en una oficina, «em regalava fent unes cartes més creatives als clients». La rutina la va empènyer a fer un canvi de vida. Primer va fer de vetlladora, després va estudiar educació infantil i va entrar com a educadora al Centre d’Educació Especial Mare de Déu del Mont, de Vilafant, on encara treballa i on també aplica la creativitat fent-los contes on els alumnes són els protagonistes. A la novel·la Ha valido la pena l’han precedit tres llibres més: les novel·les El adiós de Laura, Una oportunitat per estimar i el conte Lupus que també va il·lustrar.
