El cor i l’ànima del món ceràmic batega a la Jonquera

En un carrer discret de la Jonquera s’hi amaga Quant, un dels pocs tallers de creació de motlles per ceràmica que sobreviuen a l’Estat espanyol. El dirigeix amb mà experta, des de fa trenta anys, el mestre Mario Sousa. Al seu costat els joves Lluís Vergara i Adrià Fernàndez, en procés d’aprenentatge. Quant és un taller de petites dimensions on, principalment, encara es treballa seguint tècniques ancestrals i artesanes. «La nostra funció és fer models a partir d’un projecte, que també fem nosaltres, o a partir d’una peça vella o malmesa fem un motlle nou, seguint els mateixos processos originals, per entrar a producció», explica Mario Sousa. Treballen sobretot per fàbriques, també per particulars amb projectes singulars i, com no, per empreses de rehabilitació i restauració de patrimoni catalogat i protegit. La seva empremta es troba al Mercat de les Flors i l’Hospital Sant Pau de Barcelona o el mercat de San Miguel de Madrid.

Mario Sousa va néixer a Portugal on va estudiar ceràmica industrial. «Sempre m’havia agradat l’art, des de petit. Quan jo tenia disset anys, Portugal bullia amb la ceràmica, qualsevol tenia una fàbrica, encara que fos al garatge de casa», recorda. Ell vivia a tocar de Caldas da Rainha, un centre ceràmic molt important. Allà, Sousa va ingressar en una fàbrica on pintava ceràmica, activitat que compaginava amb els estudis, a la nit. A la fàbrica va veure la secció de modelat i no va dubtar a matricular-se en una escola per aprendre’n, especialitzant-se en el modelat industrial. A la cloenda dels estudis, Mario Sousa va rebre una beca per fer un intercanvi d’alumnes a altres països. Li va tocar tres mesos a València, a l’escola d’art i superior de ceràmica de Manises. «Però no era una escola industrial, com pensava, si no artística i, sense esperar-ho, se’m va obrir tot un món davant meu, era allò el que jo havia somiat sempre», somriu.

Després d’aquells tres mesos, Mario Sousa va tornar a Portugal on el va contractar la mateixa escola on havia estudiat per modelar projectes de dissenyadors nacionals importants i fer d’ajudant i monitor en els tallers. No va durar massa. Tenia dins seu incrustat el record de Manises. Així que va tornar a València i va fer els tres anys de ceràmica artística, una especialitat que, assegura, li ha anat molt bé per complementar la ceràmica industrial, la seva feina principal, ja que, reconeix, «de l’art només no pots viure». Conclosa la formació i retornat a Portugal on estava pendent d’una feina, Mario Sousa va rebre una oferta des de la Bisbal d’Empordà per treballar en una escola de formació ocupacional. No s’ho va pensar. Al Baix Empordà s’hi va estar vuit anys donant classes d’escultura de torn i motlles per, finalment, obrir el seu propi taller a la Jonquera, poble on va recalar per amor, ja que la seva dona hi va néixer.

Dibuixar a mà totes les peces

Al taller encara treballen «seguint el mateix procediments de fa cent anys.» Amb aquest tornen a reproduir les peces, talment com es va fer en aquell moment original. Sousa es defineix a si mateix com «clàssic», ja que ell dibuixa a mà tota les peces. «Ho faig com ho he après», resumeix. Quan arriba el model, però parla amb la fàbrica per conèixer exactament quin tipus de ceràmica tenen previst utilitzar en la reproducció de les peces. És quelcom «fonamental» perquè «segons quin tipus de ceràmica, la terra contrau més o menys i necessito saber la contracció exacta per fer un model més gran que la peça en sí, que serà més petita un cop surti del forn». També saber com es produirà i «quines deformacions pot tenir la terra». Una sola errada en aquest punt, ni que sigui un mil·límetre, pot malmetre tota la producció. Així, amb les noves dades, Mario Sousa torna a dibuixar la peça i, de nou, l’augmenta. També ha de tenir en compte l’espai on anirà ubicada i fer càlculs precisos per determinar el gruix de la peça.

El següent pas és fer els motlles per modelatge de guix, a mà i amb les eines adequades, o tornejant-lo amb diverses màquines que hi ha al taller. Els motlles es preparen amb uns encaixos perquè les mans s’hi puguin acoblar. Són encaixos «visualment fàcils d’interpretar i manipular», molt intuïtius, ja que «contínuament s’han d’obrir i tancar». «Això és feina nostra per alleugerir la producció i la peça en si calculada perquè no es deformi ni en l’assecat ni en el forn». L’últim pas és la producció de la peça. En ceràmica hi ha diferents sistemes i un dels més moderns és la colada: ceràmica líquida que es bolca dins un motlle de guix. Però el més clàssic, que ja feien els romans, és amassar el fang, fer-ne planxes i amb les mans anar-lo premsant contra la forma, que és el motlle. És la línia que segueixen a Quant, el valor afegit que aporten i els fa singulars. «Nosaltres preparem els motlles igual perquè després la ceràmica sigui reproduïda seguint el mateix sistema antic, el més fidel possible al procés inicial». Sousa explica que habitualment els seus treballs els elabora una fàbrica de la Bisbal, especialitzada en terres a baixa temperatura i on treballa un professional en aquesta tècnica.

A Quant també creen motlles per peces més utilitàries: gots, plats, vaixelles, gerres o altres peces decoratives com és els souvenirs, sobretot, i molt important la línia dedicada a Gaudí com el famós llangardaix o models de rajoles del passeig de Gràcia, en mides diferents.

Noves tecnologies i l'esperit de l'escola Bauhaus

Tot i ser un treball molt artesà, Quant s’adapta als nous temps incorporant, a poc a poc i per alguns encàrrecs, el treball en 3D, tasca que centralitza Adrià Fernàndez qui també està aprenent a fer motlles perquè, diu Sousa, «quan estigui dissenyant sàpiga com funcionen». Aplica el sistema Bauhaus: «primer sigues un artesà i després dissenya el que vulguis». Mario Sousa és conscient que, a la llarga, tot es podrà fer en 3D i la seva especialitat desapareixerà, però, admet, «no es podran fer els motlles clàssics», cosa que generarà un buit. La seva esperança recau en Lluís Vergara (2000), el nebot que porta dos anys treballant amb ell i a qui ja veu com el seu relleu. D’ell en destaca la destresa natural que té a les mans i que va començar a emergir en el taller, després d’un curs de formació ocupacional en ceràmica a la Bisbal, empès pel mateix oncle, on va aprendre el més bàsic. «No ho havia fet mai ni m’ho havia plantejat i ara estic a gust i m’agrada el que faig», reconeix. Després de dos anys, el jove està assimilant un ofici que «requereix anys», apunta Sousa, i al qual «li has d’aplicar d’altres oficis perquè no tot depèn del guix».

Més especialització

De tallers com Quant en queden pocs, tot i que hi ha feina. La raó: «Arts i oficis és un desastre. No pot ser que se gastin tants diners en cursos de modelatge, que són petits aperitius de tot, sense ser especialistes de res, no et vals de tu mateix per tirar-te al món del mercat i fer alguna cosa». Sousa és contundent: «Aquestes escoles han estat sempre fàbriques per produir persones per l’atur». Com els seus companys de València que no s’hi van dedicar. A Portugal, recorda, la Formació Professional eren estudis molt rigorosos, molt més avançats. Només sortir de l’escola, el mateix dia, els empresaris de les fàbriques els esperaven per oferir feina als modelistes, «com si fossin futbolistes». A Portugal les fàbriques disposaven d’un taller de modelatge i el modelista era l’ànima.

La laboriosa feina de Sousa té un gran valor i, tot i això, és quasi desconeguda perquè mai apareix el seu nom enlloc, l’únic qui signa és l’empresa restauradora. «Això és desprestigiar la nostra feina», diu Sousa tot recordant que, fins i tot, els antics picapedrers ja posaven la seva marca personal a cada pedra que treballaven artísticament. Era la manera de reclamar l’autoria.

L’homenatge del pare al fill

Quant és un taller on es respira companyonia, família. El mateix nom n’és el reflex, l’homenatge sentit que li ha volgut retre Mario Sousa al seu fill gran estimat, en Joan, qui va morir de forma sobtada fa poc més d’un any. Sousa recorda que «Quant» era la paraula que en Joan sempre li deia al tornar els divendres d’estudi i treure el cap pel taller, un espai que també s’havia fet seu, on va aprendre molt sobre ceràmica i que el va dur a encarregar-se de la restauració de les lletres de la Societat de Capmany. «Va dibuixar de nou les lletres, va fer els models i els motlles i per apretó va produir les lletres», explica el pare qui manté viu el projecte redirigint-lo. La seva petjada, doncs, la seva llum sempre hi serà present.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ

Subscriu-te per seguir llegint