Xavi Coral: “La història del meu avi dona veu a tots aquells que no van poder tenir-la”

Fins a cent cinquanta persones van acompanyar al periodista Xavi Coral (1971), divendres passat, a la Societat d’Agullana on va presentar la seva primera novel·la, Aprendre a esquivar les bales (La Campana), un llibre amb el que debuta i que rememora una part de la vida del seu avi, Josep Trullàs, el seu pas pel front de guerra durant la Guerra Civil Espanyola, l'exili a França i el dur retorn. Durant aquest acte literari, que forma part del cicle Punt de Lectura d’Agullana i que va incloure moments molt distesos, Xavi Coral va reconèixer el sentiment d'haver escrit el llibre a quatre mans amb el seu avi i va aprofitar per reivindicar la memòria i la dignitat dels vençuts.

Dedica Aprendre a esquivar les bales a tots els que van viure la mateixa història que el seu avi, Josep Trullàs, però no la van poder explicar.

Jo he tingut la sort que el meu avi, durant tots aquells anys, va escriure el què li passava i disposava d’un material extraordinari per treballar. Però hi ha molta gent que va viure situacions semblants com la de l’avi, la mateixa repressió i ho van passar molt malament, però no ho va poder escriure o explicar per què es va morir a la guerra, a l’exili o amb el càstig imposat pel franquisme o perquè no va voler-ho explicar mai més. Tota aquesta gent ha quedat com si no hagués existit, a banda que durant quaranta anys els vencedors van imposar la seva narrativa. I cert, aquesta història és donar veu a tots els que no van poder tenir-la.

El seu avi escrivia amb la consciència de deixar testimoni?

Quan el meu avi ens va donar el material, en aquell moment, fa vint anys, no vaig pensar que pogués fer res amb això i tampoc no vaig aprofundir en coses que m’hauria agradat. Però crec que sí, que si ell va tenir aquesta persistència, gairebé obsessió per escriure tot el que li passava per poder-ho recordar tot i explicar, devia ser amb aquesta voluntat, que aquella memòria, que allò que estaven vivint i patint, no es perdés. Que tot aquell sacrifici que estava fent tothom no quedés esvaït, que constés.

Com recorda al seu avi abans de llegir el material?

Era un senyor que feia molta impressió, molt alt i sempre anava amb corbata i vestit, fins i tot, d’excursió. Anava així perquè deia que a la muntanya se li havia de tenir un respecte. El meu avi era molt carismàtic, molt líder, i tenia una feina que era assessorar a la gent, a les empreses. Crec que aquesta capacitat de prendre decisions i liderar la va forjar després de tot allò. Fent el llibre m’he adonat que aquell avi amb una personalitat tan forta, que la gent mirava amb respecte i admiració, venia d’aquell noi de vint anys que va anar a la guerra i va haver de començar a ser líder i dirigir soldats i prendre decisions que podien salvar-los la vida.

Els va explicar alguna cosa de tot allò que va viure?

Alguna, però era un tema que no es tractava gaire, sobretot per la meva àvia que no volia atabalar amb aquelles històries. No els agradava parlar-ne, potser perquè durant molts anys havien hagut de callar. Ell, però va guardar totes aquelles notes escrites a mà a la trinxera, les va guardar tota la vida i quan va fer vuitanta-dos anys va decidir que ho transcriuria. Quan ho vam llegir al detall, la meva mare, és a dir, la seva filla, va veure que només un deu per cent ho havia escoltat algun cop, però tot molt genèric. En poder veure el detall, van quedar una mica parats de tot el que havia viscut.

Què el va dur a compartir-ho?

Potser perquè la meva àvia es va morir abans i, al quedar vidu, es va animar a fer-ho.

I vostè agafa el material i el novel·la. Quin repte preservar la seva veu i tot el que va viure.

Va passar per tot arreu i a tot arreu va tenir un cert protagonisme i es va trobar amb unes situacions, que no en sortia d’una que la següent encara era més grossa. El que ell va escriure és com dietari, molt ben explicat sobre què es trobava cada dia. En algun moment, però, diu que no es pot deixar portar per l’emoció perquè si no no sobreviurà. Per això, sempre va mantenir una distància amb allò que passava, com si no li passés a ell, una mica com autoprotecció. Per tant, això no es podia transcriure tal qual perquè no hagués enganxat al lector, s’havia de construir una història respectant tots els fets, però posant un fil conductor. I, sobretot, era important humanitzar aquesta història, posar-hi sentiment, emoció, conversa, reflexió, coses que he hagut de novel·lar perquè no ho sé, però pensant què hauria pogut fer, dir, com hauria reaccionat davant certes coses. És aquí on hi he posat cullerada, aquesta vivència perquè el lector es pugui fer càrrec de com era la situació i què estaven passant.

A l’Alt Empordà també hi va ser: al castell de Sant Ferran i fent el camí de l’exili per Llançà i Portbou.

Exacte i és curiós perquè jo estiuejo a Llançà i al camí de ronda, just davant de la platja que anem, han posat una placa al terra que diu que hi van passar els que van marxar a l’exili. Cada dia que vaig allà a divertir-me la veig i això, aquests últims anys, m’ha recordat com jo visc aquest lloc d’una manera i l’avi ho va fer d’una altra, amb aquesta penosa marxa cap a l’exili. També em va agradar aquest moment d’anar caminant i passar per Llançà.

De caminar durant la guerra, Josep Trullàs se’n fa un munt.

Moltes hores. Va haver-hi un moment que pensava que al llibre hi havia massa guerra i que potser cansaria al lector. Però és que ha de formar part del relat perquè ells la van viure i si jo l’amoroseixo o la faig més fàcil, el lector també ho pensarà. Has de mastegar una mica la guerra durant tres anys per també valorar el que ve després.

La història arrenca l’1 d’agost de 1940 quan torna de l’exili, passant pel Perthús i Figueres. I, des d’allà, el narrador ens porta enrere quan l’avi es fa voluntari.

Va haver un moment que la Generalitat va muntar l’Escola de Guerra i va anar a buscar estudiants universitaris que li va semblar que podrien ser els que més de pressa podria formar com a oficials. L’avi estudiava Químiques per ser enginyer químic a l’Escola Industrial de Terrassa i no estava gens polititzat, era una persona normal, que li agradava l’excursionisme, ballar a l’esbart dansaire, però en aquell moment creu que ha de fer el pas perquè, tot i que la República era un sistema imperfecte, el que vindria seria molt pitjor. D’allà surt com a tinent d’artilleria.

"L'avi va escriure-ho tot perquè aquella memòria, allò que estaven vivint i patint, no es perdés"

Xavi Coral

— Periodista i escriptor

I sempre té responsabilitats.

Amb vint anys és oficial i se’n va al front de guerra a dirigir un batalló. Va haver de prendre decisions per convertir-se en un líder per fer que tot anés bé per la gent que està amb ell.

És quan el lector copsa la fragilitat d’aquell exèrcit republicà.

S’explica molt bé com d’inexpert i difícil va ser per aquell exèrcit plantar cara al franquista, molt més potent i professional amb l’ajuda dels alemanys i italians que els van donar material, homes i aviació. Tota la seva experiència de la guerra és retirada, retirada i retirada.

De la guerra es planta a França i passa per diferents camps, com el dels catalans a Adge. Però el pitjor arriba després, en temps de pau, quan torna i és jutjat i enviat a fer la mili a un camp de treball a Melilla.

La part de la guerra ha estat bastant explicada i se n’han fet molts llibres, la de l’exili també, però, per mi, el més nou és aquest càstig. Crec que els van enviar a Àfrica perquè no tornessin. Aquesta sensació de ja ens han vençut, humiliat i ara encara ens volen rematar, al meu avi, que era molt humanista, això no li entra al cap, per què ens ho fan. És el moment més difícil que viu.

Potser és l’únic moment en el qual, percebo, sent odi.

Ell era molt humanista, però també molt racional i sempre està analitzant les coses amb una certa fredor, però aquí el superen i no pot parlar amb ningú perquè està totalment enfonsat, deprimit d’aquesta inhumanitat que està patint.

El contrapunt el posa la història d’amor tranquil amb la Maria, exemple d’aquella generació que va veure truncada la joventut.

En tot aquest material hi havia també les cartes i postals que s’envia amb la meva àvia, que no va deixar res escrit. A partir d’això i els records que la meva mare i els tiets tenien del que l’àvia havia explicat, podia anar reconstruint alguns episodis de com ella havia viscut a la rereguarda. I, també, fer aquesta història d’amor que va començar com una amistat i que, tots dos, es van esperar durant set anys. A més, serveix de contrapès amb tantes penúries, tant de mal, aquests moments de certa felicitat que hi va haver, molt pocs, com el de la portada (un dibuix de Miquel Wert on es veu a una parella anant en sidecar).

Els semblava que tenien certa sort.

No es pot aprendre a esquivar les bales, però en van esquivar moltes, els que van arribar fins al final. A més, hi ha les bales físiques i moltes bales que no ho són, moments molt difícils que has de superar.

Hi ha també molts moments d’amistat.

Exacte, per això vaig construir la figura del Comes, l’amic, perquè al llarg de tota la història va apareixent gent molt diferent i em va semblar molt difícil pel lector poder anar entenent qui era cadascú. Per això, ajuntar-los tots i fer un personatge que li servís de contrapunt, també estaria bé.

En el pròleg diu que és un llibre fet a quatre mans. Ho sent així realment?

Absolutament, crec que hi ha una part del llibre que la va fer el meu avi quan tenia vint anys i estava vivint tot això, i una altra part que l’he fet jo al cap de vuitanta anys. Però sí, crec plenament que l’hem fet a mitges perquè sense la seva part no hauria estat possible la meva. I volia fer-ho així perquè no semblés que em vull posar la medalla. Tot aquest llibre està fet com una mena de deute que jo tenia amb el meu avi per aquell esforç que ell havia fet, per poder-lo correspondre. Ja que ell va pensar que aquesta història s’havia de saber, si jo li podia donar una mica d’altaveu, aquesta ha estat la voluntat.

Debuta en narrativa amb aquesta història tan personal, però no sé si té previst donar continuïtat a aquesta aventura.

Aquesta la tenia molt clara i l’he feta amb molta il·lusió, però no sé si m’atreviré a fer més coses, veure’m. Demana molt de temps i construir una història, no soc escriptor, però m’ho he passat bé, la mecànica d’escriure, el fet d’imaginar personatges, veus, diàlegs i escriure moments és bonic. A més, és una història que connecta amb molta gent que tenia família que van passar per això i no van explicar res o que van morir. Gràcies a aquest llibre poden pensar o imaginar què havien viscut.

Una generació que amb la següent ja no connecta perquè no han viscut la guerra i no en volen saber gaire res.

Perquè com els altres no en parlaven gaire, pensaven que no se n’havia de parlar. Som la tercera generació, la dels néts, els que no tenim aquestes càrregues, els que ens veiem en cor de posar-ho sobre la taula i reivindiquem la figura d’aquesta generació que van lluitar i van perdre i que se’ls ha silenciat durant molts anys. Ara hi ha una llei de Memòria Democràtica que està intentant recuperar-ho, però hi ha molts frens. I veiem com al País Valencià o les Illes estan intentant tirar enrere això. Tota la part dels que van guanyar la guerra s’ha explicat, han tingut els seus homenatges, doncs, que ara poguem fer-ho amb els altres.

Aprendre a esquivar les bales

Autor: Xavi Coral Trullàs

Editorial: La Campana

Pàgines: 256

Preu: 20,80 euros

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ