“Tant els elogis com les crítiques les has de relativitzar, per protegir-te”

Clara Queraltó (1988) es va donar a conèixer fa uns pocs anys quan va guanyar el premi Mercè Rodoreda de contes i narracions amb El que pensen els altres (Proa, 2018). Tot seguit arribarien relats a les antologies Barcelona Suites i Nits d'estiu (Univers, 2019 i 2020), la primera novel·la Et diré R. (Empúries, 2021) i la novel·la infantil Xiular en cas d'emergència (Bindi Books, 2023). El gran salt ha estat amb la segona novel·la, Com un batec en un micròfon amb el qual va guanyar, l'any passat, el premi Llibres Anagrama. Amb aquest llibre, l'autora, que compagina l'escriptura amb la docència, explora els mecanismes de la seducció i l'atracció entre contraris, un joc de miralls absorbent i pertorbador, que divendres passat va presentar al cicle Punt de Lectura d'Agullana.

Com un batec en un micròfon arriba després d’Et diré R. (2021), la seva primera novel·la. Veig que van quedar-li ganes de seguir.

Vaig començar amb un llibre contes, El que pensen els altres (2018), i tot i que tenia moltes ganes de continuar escrivint contes i en tenia alguns d’escrits, vaig tenir la idea d’Et diré R. i que s’explicaria millor en una novel·la. I n’estic contenta. És una primera novel·la amb tots els «errors» que pots cometre en una primera novel·la: no planejar massa l’estructura, creure que m’inspiraré i escriuré. Però la pulsió d’escriure i explicar històries ja em va començar tard perquè el meu primer llibre el publico amb trenta anys. Ara veig autors joveníssims, molt llestos i interessants. Jo ja vaig estudiar filologia molt interessada per la literatura, però sempre mirant-la des de la banda d’anàlisi i vessant històric, no com a creadora. I en el moment que m’hi vaig posar i vaig veure què suposava, vaig decidir no moure-m’hi.

En aquesta segona novel·la hi ha elements que connecten amb la primera: els joves, l’angoixa vital...

Alguns lectors m’han parlat d’aquesta fixació per protagonistes molt joves, però no és una cosa que decideixi gaire, simplement va cap aquí. Sí que ho veig, clar, personatges joves, la incomunicació, la soledat, aquesta incapacitat de relacionar-te bé amb l’entorn. I temes incòmodes, temes que, a priori, no sé ben bé què en penso, aquests grisos, m’interessen literàriament. 

El llibre comença amb una frase d’una obra de la dramaturga Sarah Kane: «Fedra: El sento a través de les parets. El noto. Reconec el batec del seu cor a quilòmetres». Bona pista per als lectors.

Sarah Kane formava part del moviment In-yeir-face, molt descarnat, amb un teatre molt postmodern. M’interessava aquesta cosa tan visceral de l’adolescència i per la soledat i l’aïllament que ens planteja sovint.

En el seu llibre, s’endinsa en el tema del desig viscut en dues edats ben diferents: una jove de divuit anys, la Gabriela, i un home de trenta-nou, en Quim.

El desig té a veure amb l’autoestima, com ens mirem, com ens miren els altres, com desitgem que ens desitgin. La idea principal, doncs, era aquesta relació amb molta diferència d’edat i, sobretot, com es relaciona ella amb una cosa que desitja molt i que, a priori, creu que no pot aconseguir. Per altra banda, com ho fa ell amb allò que sap que no pot desitjar. És veure per on ens porta el desig i com ens fa actuar i com és als divuit anys, quan el descobreixes, i com als trenta-nou.

Aquest tema no és nou, però l’estructura per la qual opta és interessant: dos monòlegs interiors, dos punts de vista, sobre un mateix període temporal. Va ser molt complex d’escriure-ho?

L’estructura la vaig tenir bastant clara de seguida i, tot i que res és original avui en dia, em servia per a moltes coses. Per una banda, perquè als divuit anys la vida et crema i tot el que tens ganes que et passi encara t’ha de passar, corres. Per això, la seva narració va endavant, està plena de present i accions mentre que la d’ell (la segona) és molt més introspectiva, pausada. Aquesta estructura, a més, també em permetia anar dosificant la informació i que el lector vagi sabent coses quan jo vull que les sàpiga. Hi havia el repte d’explicar el mateix dos cops, però no és la mateixa història, cadascú ho viu a la seva manera, que també és com ens ho expliquem a nosaltres mateixos. Amb imprecisions, contradiccions.

La Gabriela viu la sexualitat sense restriccions. En Quim ho fa passant-ho pel sedàs del seu passat i experiències.

Ella és un kamikaze, ell té una autoconsciència d’allò que està passant. Això fa que expressin molt diferent el que senten.

Quan el lector llegeix la segona part, la d’en Quim, el veu d’una altra manera.

Hi ha gent que m’ha dit que llegint-lo amb ella, ell li queia bé i després no. Ja va d’això. Quan nosaltres desitgem algú, projectem el millor, és la mirada al·lucinada del desig.

És la mirada admirativa tot i que ell, realment, s’estima ben poc.

Gens, i a ell l’atrau com de valenta i com sap viure la joventut la Gabriela, aquesta fortalesa i autoestima que ell no ha tingut perquè s’han rigut molt d’ell, ha patit molt. Ella té la vulnerabilitat dels divuit anys, però ell té una ferida, també. Com tots tenim esquerdes i grisos.

Amb el llibre indaga també en el joc de poder dins una relació.

La relació de poder hi és en tant que ell té vint anys més d’experiència vital i és fàcil que hi pugui haver una relació abusiva. Que ell no l’exerceix? És molt fàcil enlluernar a algú de divuit anys. A part, per a ella, ell és un repte, hi veu algú difícil d’aconseguir, una manera de satisfer l’ego.

El so i el silenci juguen un paper important a la novel·la.

Hi ha com molts elements relacionats: la incomunicació que tenen ells, com ella utilitza la tecnologia per acostar-se a ell, per demostrar-li que, tot i que està lluny, li farà arribar una cosa molt íntima. És la manera de lligar que hi ha ara. A més, als divuit anys tot ho vius amplificat, com si sonés en un micròfon, però, en canvi, ell ho utilitza per aïllar-se i tancar-se en si mateix.

"Als divuit anys tot ho vius amplificat, com si sonés en un micròfon"

Clara Queraltó

— Escriptora i professora

Vostè és mestra en un institut. Això l’ha ajudat a l’hora de descriure el món de Gabriela?

M’han servit, són molt inspiradors. Literàriament, aquest moment vital de l’adolescència és interessant, és de trànsit, de canvi, de deixar enrere el paradís de la infantesa per entrar a la foscor, de voler-te menjar el món. És veritat que he estat adolescent, tot i que molt diferent d’ella, tots hi hem passat, però hi convisc cada dia i veig com es mouen, parlen, quin llenguatge utilitzen i volia que sonés proper. En el cas d’en Quim, ell m’ha costat més escriure, calibrar-lo, el punt entre la culpa, la justificació.

Els dos viuen l'experiència molt sols, d'amagat.

És veritat. Els amics els hi diuen el que no volen sentir, però fan el que volen. Són molt egoistes els dos.

Aquest llibre li ha valgut el premi Llibres Anagrama de novel·la. Com ho ha viscut?

No m’ho esperava gens, això dels premis mai saps. Estic molt contenta perquè Anagrama m’ha format com a lectora i escriptora i ara formar part d’aquesta família i dels autors que l’han guanyat abans, que admiro molt, em fa molt contenta. Tot i que els elogis i les crítiques també les has de saber relativitzar, és una manera de protegir-te.

Aprofitarà l'estiu per escriure?

Tinc idees i alguna cosa al cap, però sento que encara estic a prop d'aquesta novel·la, que l'he d'acabar d'acompanyar, me n'he desenganxar una mica. És curiós perquè voldria, però estic massa a prop d'ella. El bonic de la literatura és això: inventar el món des de zero, és bonic. Hi ha una cosa com intuïtiva de sentir el moment i encara estic llegint, investigant i estirant fils, però no en el procés d'escriptura.

Com un batec en un micròfon

Autora: Clara Queraltó

Editorial: Anagrama

Pàgines: 208

Preu: 18,90 euros