“Les dones han escrit i compost sempre, però no s’ha transmès”

Helena Cánovas (Tona, 1994) va guanyar, el juny del 2021, la segona edició del Carme Mateu Young Artist European Opera & Dance. Ho va fer imposant-se a trenta-vuit candidatures més de quinze nacionalitats diferents. El jurat va destacar la seva "capacitat de generar un llenguatge compositiu original, la seva unió del text i música així com la seva visió escènica i teatral". L'òpera 'Don Juan no existe', que s'estrena aquest dijous al Festival Perelada, és el resultat d'aquest premi.

Com porta els nervis a unes poques hores de l'estrena de la seva òpera Don Juan no existe?

Molt bé, estem a l’escenari on farem la peça i és un canvi molt emocionant, perquè entren persones de l’equip noves i fa la sensació, cada cop més, que passarà. Durant molt temps va ser només el treball entre Bàrbara Lluch, que fa la direcció escènica, Alberto Iglesias, responsable del llibret, i jo. I com més ens acostem a l’estrena més persones hi ha implicades perquè una òpera és un treball d’equip.

Veure que es fa realitat...

És un procés molt gratificant i emocionalment molt intens, una ocasió molt especial que no passa cada mes. Es pateix també molt perquè, al final, com a compositora tinc la sensació de ser la culpable i la responsable, però, per altra banda, sempre dic que això s’ha de gaudir molt. I també l’energia de tothom la fa molt especial, el fet que no sigui un projecte del qual només formin part deu persones sinó tot un equip.

Guanyar el premi Carmen Mateu Award 2021 ha estat l’impuls.

Exacte i és molt maco que un premi per a joves compositors estigui relacionat amb un encàrrec, que no sigui de reconeixement, sinó amb el naixement d’una peça nova.

Quina ha estat la llavor del seu Don Juan no existe?

Jo visc a Alemanya des de fa set anys i és aquí on vaig començar treballant el teatre musical i l’òpera. Parlo alemany i em defenso bastant bé amb l’idioma, però tenia moltes ganes de fer alguna cosa en català o castellà. En el seu moment vaig buscar textos com a referència, simplement com qui busca sense saber sobre quin text de base podria escriure. De seguida em sortien una sèrie de noms d’escriptors que tothom coneix, però vaig pensar que estaria bé que amb la peça poguéssim descobrir algú que no coneixem. Així vaig topar amb una sèrie d’escriptores de principis del segle XX, una època que m’atreia. És com una col·lecció de personatges virtuals molt misterioses perquè no en saps gairebé res. Entre elles, Carmen Díaz, comtessa de San Luis, en qui ens hem centrat, però també moltes altres. Té alguna cosa d’àlbum de família que voldries tenir a casa. Algunes més reconegudes com María de la O Lejárraga o Clara Campoamor, però moltes escriptores coetànies de les quals sabem tan poc. I si una d’elles escriu un títol com Don Juan no existe, que a mi ja em connecta amb la tradició de la música clàssica i l’òpera, que sempre m’agrada qüestionar, doncs no la vaig voler deixar escapar.

I en rescata també el títol.

Sense que ho decidíssim, l’òpera es va acabar dient Don Juan no existe, que és el títol original de la comtessa. Em venia de gust posar-li un marc diferent perquè és cert que parlem molt de Don Giovanni i de la comtessa, però també de la desaparició del manuscrit original. S’ha perdut, s’ha esborrat. Es va estrenar a Buenos Aires i es va fer a Madrid i el manuscrit no hi és, però podem llegir l’obra de teatre que es va fer l’endemà de Don Juan no existe, escrita per un home, i la crítica de l’estrena, a l’Arxiu Cervantes. És a dir, podem accedir al que els homes van escriure, però no a les pròpies paraules de Carmen Díaz. A vegades penso que potser era una obra dolenta, però no tinc ni la possibilitat de descobrir-ho. Hi ha la fal·làcia de dir que ara hi ha moltes dones que componen o escriuen, però ho han fet sempre. El problema és què s’ha fet amb aquesta memòria i què s’ha transmès.

Com descriuria la seva òpera?

Intentem que no sigui una cosa molt gris, hi ha molts moments de riure. M’he adonat, com molta gent, que els meus referents, les persones que llegeixo i les pel·lícules que miro, són en un alt percentatge escrites o fetes per homes d’una part molt concreta del món. Com qualsevol voldria créixer sabent més i obrint el món que veig.

Vostè apareix a l’òpera com a personatge. Com ha anat això?

Va ser una decisió d’Alberto Iglesias a la que em vaig oposar al principi perquè em semblava molt maco tenir aquesta obra dual, que passa el 1923 i el 2024. Volíem incorporar el personatge d’una artista creadora jove que busca la comtessa. Al principi li havia posat un altre nom i l’havia desvinculat de mi, però Alberto em va convèncer perquè, amb aquesta bestiesa arribem a connectar més amb el públic, si no ho tractem des d’una distància, sinó d’un punt real. La comtessa i jo som persones molt diferents, tot i que alguna cosa en comú tenim.

"És una posada en escena que aporta una capa conceptual més, cosa que trobo bastant a faltar a les òperes actuals"

Helena Cánovas

— Compositora

Com serà la posada en escena?

Treballem molt el símbol, dos colors i prou, i un treball d’il·luminació molt intens. És una posada en escena que aporta una capa conceptual més, cosa que trobo bastant a faltar a les òperes actuals. El gest és molt mínim. S’allunya una mica del que la gent associa quan pensa en una òpera: perruques grans, escenaris plens. Nosaltres anem a una cosa molt buida i sincera, trobo.

L’òpera, doncs, també evoluciona.

Sí, però tampoc crec que aquest Don Juan no existe vulgui ser modern per se. Nosaltres, per exemple, no hem inclòs vídeo. Treballem amb molts pocs elements d’escena i amb el cos dels cantants, que també són fantàstics actors, i amb un vestuari preciós, però amb molta simplicitat d’elements.

Viu d'una manera especial estrenar a Peralada?

En molts aspectes. Primer perquè treballo en els idiomes amb els quals he crescut. Encara que parli alemany, sempre hi ha un punt de distància i desavantatge. També és fantàstic que els meus pares puguin venir als assaigs. I, finalment, aquí, a diferència d’Alemanya, sento que hi ha molt més entusiasme, més il·lusió, una implicació diferent perquè som diferents, la gent mediterrània.

Ho troba a faltar això, a Alemanya?

És cert que a Alemanya hi ha més oportunitats pels joves compositors i moltes més estrenes, però hi ha com un punt que ho donen tan per fet i és tan habitual, que aquesta cosa de la il·lusió desapareix. Tots sabem els estereotips alemanys d’eficiència i producció que, a vegades trobo, es carreguen una mica aquesta cosa com més personal, que té un treball de teatre musical.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ