«El dimoni, diuen, està per tot arreu, en els detalls, en nosaltres»

El periodista i escriptor Jaume Clotet (Sarrià, 1974) confessa que haver guanyar el premi Josep Pla amb La Germandat de l'Àngel Caigut (Destino) li ha canviat la vida. Ha passat d'escriure quan tenia temps, a fer-ho professionalment. Divendres passat, Jaume Clotet va explicar-ne alguns detalls al nodrit grup de lectors que va apropar-se a la Societat d'Agullana, dins el cicle Punt de Lectura que just aquest divendres 26, a dos quarts de vuit del vespre, visita la guanyadora del premi Maria Àngels Anglada, Laura Gost, per parlar de Les cendres a la piscina.

La Germandat de l'Àngel Caigut s’obre amb una cita de la Carta de Judas. Ja comença el llibre advertint al lector que anirà a un lloc molt fosc.

Va ser molt improvisada, la vaig posar dos dies abans d’anar a impremta. Vaig trobar aquesta, una carta poc coneguda i que té ganxo.

El llibre es divideix en tres parts i trenta-tres capítols. Cada part s’obra amb escenes històriques: els templers al Jerusalem de 1291, el papa Borja a la Roma de 1458 i Himmler al Berlín de 1945. Per què aquests moments històrics concretament?

Els periodistes volem que tot sigui real i versemblant, però la història del llibre no ho és i, perquè ho sigui, vaig posar tres capítols històrics i altres elements per tot el llibre que a tothom li poden sonar. Fins i tot els elements màgics que hi surten, com el Sant Greal. No m’he inventat res. Posar el màxim possible d’elements reals com Montserrat, els Mossos d’Esquadra o Barcelona li dona solidesa a la part que el lector no es pot creure, és a dir, la ficció.

Li ha sortit una novel·la híbrida. És el que volia fer?

Em vaig apuntar en un paper quatre possibles novel·les. Tres eren històriques, gènere que ja havia fet, i la quarta, aquesta, que dubtava que fos capaç de fer. Per un canvi laboral vaig tenir temps i vaig apostar per fer el que no sabia fer, si no, no avancem. I, a més, vaig decidir presentar-la a un premi. La meva editora diu que és una novel·la de gènere, estic d’acord, però no sabem quin: és un thriller, és bíblic-religiós, fantàstic...o sabem quin gènere, però ho és clarament. Va sortir espontàniament i la vaig escriure de manera lineal de la primera lletra a l’última, a diferència de les altres, i veient com evolucionava.

I satisfactori.

Vaig perdre sis quilos, no m’ho vaig passar molt bé. Tenia sis mesos per escriure-la i em vaig posar quinze mil caràcters setmanals. Vaig passar-ho bastant malament i al ser per un premi no podia explicar-ho i jo soc molt de compartir. Vaig passar molt neguit i nervis.

La propera, doncs, no la faci així.

Ja l’estic fent. Sortirà el setembre de l’any vinent i alguna cosa passa a l’Alt Empordà. De fet, faré una trilogia. Aquesta primera és autoconclusiva, surten serrells que es poden continuar o no, però després de fer-la m’ha arribat informació d’altres coses semblants, vinculades sempre a Catalunya, que puc fer servir.

En El càtar proscrit, que va escriure fa uns pocs anys, ja feia aparèixer l’Església. Veig que aquesta institució dona joc.

Sempre dic que no crec en Déu, però sí en l’Església. Crec que el món és millor perquè hi ha l’Església. Evidentment, tenen coses molt criticables. Però en Déu no crec, perquè no tinc fe. A part d’això és un món molt enigmàtic que a la gent li agrada, especialment el que no coneixen: el Vaticà, els monestirs, els llocs tancats, com s’escollien els abats, el poder, els misteris, la intriga.

A la novel·la parla del Bé i del Mal d’una manera tangible.

Tant el mossèn que m’ha ajudat com alguns amics, que són molt creients, els he preguntat si el dimoni existeix i tothom m’ha dit que sí, que està per tot arreu, en els detalls, en nosaltres, és molt enigmàtic. La concreció del mal és interessant i no hi ha un diable, n’hi ha 6.666, està molt estudiat, no sé com, però ho està i a un nivell de detall que m’ha sorprès. Tots tenim un petit dimoni a dintre que, si tot va bé, no es manifesta gaire, però en situacions extremes tots seríem capaços de fer barbaritats, jo el primer.

De Roma ens fa viatjar a Montserrat. Catalunya esdevé clau per salvar el món.

Catalunya és el centre del món, ja ho deia Dalí a l’estació de Perpinyà. Aquesta novel·la podria passar a qualsevol època i lloc del món, però jo tinc la sort o la desgràcia de ser català, i per això passa a casa meva i en l’actualitat. Per això surt un monjo de Montserrat, una Mossa d’Esquadra i passa en una Catalunya normal. I això m’agrada molt perquè ho visc des de la normalitat. Catalunya salva el món? Com que Catalunya no se salva a sí mateixa, doncs, salvar el món ja m’està bé.

Molta acció del llibre passa a Barcelona i diria que en fa un retrat prou amable de la ciutat.

Ho hauré de millorar perquè no m’agrada Barcelona, no la reconec. El cert és que jo i Barcelona tenim una relació d’amor-odi. Soc de Sarrià i no em considero ben bé de Barcelona, però em nego a odiar-la per allò que no m’agrada. Ara, la ciutat és un desastre i la recordo de petit i de jove i la reconec. És una ciutat fantàstica, però em fa pena, no vull marxar, però ho acabaré fent. Me l’estimo molt i no es mereix el que li passa.

Bernat és un monjo de Montserrat que ha d’expiar una culpa i el dimoni se n’aprofita.

El dimoni ens tempta constantment: no fer bé les coses, ser vagos, no cuidar prou els pares, tenir parents malalts i no trucar-los, ser un mal amic i desaparéixer quan et necessiten. I hi caiem constantment i ens muntem artificis mentals per fer veure que, en veritat, no passa res o tothom ho fa, per estar bé amb nosaltres mateixos.

Hi ha una frase en el llibre que diu: «Els homes són lliures de triar i el dimoni els ha de convèncer».

Això ho he tret del mossèn que em va dir: Déu ens tira a la terra el primer dia, neixes, i l’últim dia et recull i et fa el judici final. Però en aquests anys que visquis pots fer el que vulguis, pots portar-te bé o malament o mig-mig, que és el que fa tothom. Ets molt lliure de fer el que vulguis, però hi ha gent que confon la llibertat amb fer el que li doni la gana. La llibertat és, podent fer una cosa que et va millor o t’és més còmode, fer la correcta.

Li ha calgut fer molta recerca per tirant endavant aquest projecte?

Bàsicament sobre demonologia, que he descobert és una ciència molt estranya perquè estudia una cosa que espero no existeixi. He descobert una pila de coses apassionants i vinculades a Catalunya com ara que hi ha trenta portes a l’infern. I un parell d'aquestes ja les he anat a veure. He trobat molts documents de molts segles enrere que parlen d’això i tipologies de dimonis, de diables, exorcismes que fa l’Església catòlica avui a Barcelona, com aquells que feia mossèn Cinto Verdaguer al segle XIX també a Barcelona. És un món apassionant, que està aquí i no el volem veure perquè fa por, a la llarga.

Ha explicat que aquesta primera novel·la és autoconclusiva, però l’epíleg, no.

Moltes pel·lícules acaben així i et deixen tirat. Vaig pensar, fes-ho i a veure què passa. Mai no pensava que aniria tan bé aquesta novel·la, sí que aniria bé, com els altres llibres que he fet abans, però estic sorprès davant l’èxit que està essent. I l’editorial també.

Vostè és periodista, amb una trajectòria molt llarga. Molts periodistes fan el salt a la literatura. Per a vostè, ha estat, doncs, un pas natural?

Per als periodistes és més fàcil. Aquesta novel·la m’ha costat, però l’he fet molt ràpida. Els lectors diuen que és de lectura àgil i fàcil de llegir. Els periodistes diem les coses de cara a barraca. Jo no m’entretinc a fer descripcions, no sé fer-les. I m’agrada que passin coses a cada capítol. No llegeixo novel·les que no passa res. A Catalunya es fa molta novel·la introspectiva, sobre la culpa, l’absència del pare, a mi m’agraden, pero no tant.

En alguna entrevista prèvia ha comentat que guanyar el premi Josep Pla li ha canviat la vida.

M’ho va dir la meva editora i és veritat. Perquè jo era periodista, només, i ara també ho soc, però és veritat que una cosa que només feia quan tenia temps o em venia de gust o em donava la gana, ara ja no. Ara em ve de gust i la gent ho demana i la meva editora, més. I sí, m’ha canviat la vida. Aquesta deu ser la presentació número cinquanta i en tinc fins Nadal.

Consulta aquí totes les notícies de l'EMPORDÀ