Entrevista | Carme Riera Escriptora

"A mesura que ens allunyem recordem més records i menys què va passar"

La reconeguda escriptora mallorquina va ser al cicle Punt de Lectura d'Agullana, la setmana passada, presentant la seva darrera novel·la, 'Una ombra blanca' davant quasi un centenar de lectors

Aquest divendres 12 de juliol, a les 19.30 hores, pren el relleu l'escriptora Eva Baltasar per parlar del seu llibre 'Ocàs i fascinació'

Carme Riera parla de la darrera novel·la 'Una ombra blanca' al Punt de Lectura d'Agullana

Mar Gifre

Cristina Vilà Bartis

Cristina Vilà Bartis

Feia set anys que l'escriptora mallorquina Carme Riera (Palma, 1948) no publicava una novel·la. Una ombra blanca (Edicions 62) és el seu retorn, una història hipnòtica que succeeix entre els Estats Units i Mallorca protagonitzada per una gran diva de l’òpera, Barbara Simpson, que retorna de la mort després d'un infart per aclarir uns fets que van marcar-la durant la infantesa quan va estar uns quants dies desapareguda.

L’Empordà és present en aquest llibre, concretament, Peralada, el seu festival i Carme Mateu. No sé si aquest amor per l’òpera és molt més que un recurs literari?

Sí, l’òpera m’agrada molt i el meu marit és un gran melòman. Veníem escoltant Tosca en el cotxe (és l'òpera que Barbara interpreta quan pateix l'infart) i al festival de Peralada, si puc, hi vaig, però molts estius marxo a Mallorca i m’és una mica complicat. He viscut tres vegades als Estats Units fent de professora visitant i quan podia escapar-me, i les entrades no eren massa cares, anava al Metropolitan. No he vist aquesta Tosca amb ulls reals, però sí amb els de l’escriptora que imagina l’escena.

El naixement de cada llibre, imagino, deu ser sempre diferent. I en aquest cas?

Va sortir al mateix temps que Venjaré la teva mort (2018). Li vaig preguntar a l’editor que s’estimava més: una cosa més fàcil o una més difícil. Va demanar la fàcil. Però vaig tornar a aquesta perquè m’interessava parlar de l’experiència, del que passa després de la mort. Tots ens ho hem preguntat alguna vegada i més quan et fas gran, però sense obsessionar-te. Això ho vaig treballar molt. Vaig estar tres estius buscant documentació, llibres, llegint. En una novel·la no pots fer un assaig, però sí que hi havia coses que m’interessaven. Tinc quaderns plens de notes per copsar i fer versemblant la història, encara que tot el que saps no hi sigui.

La història arrenca amb Rose Barnes recordant el moment que Barbara Simpson, una gran diva per la qual feia de secretària, pateix un infart en plena actuació. Entre la vida i la mort, Barbara retorna perquè té un deute pendent. Quin inici.

Les primeres planes són les que et condueixen. Hi ha autors que fan aparèixer el gruix al mig. En aquest cas no perquè a l’haver treballat aquest tipus d’experiència (EPM), la gent diu que torna perquè no han tancat alguna cosa. Els que no ho fan i no ho expliquen són els que han tancat la vida.

Cada llibre és una experiència?

Sí, si no m’avorreixo. Vaig fer Dins el darrer blau (1994), que és una novel·la històrica, i vaig pensar que més o menys me n’havia sortit, però que després faria una altra cosa. En aquest cas, sobre experiències sobre la mort no havia escrit res ni tampoc sobre sopranos americanes. Per mi era un repte, sobretot, explicar les vivències d’Estats Units.

Vostè viu a cavall entre Mallorca i Estats Units i en aquesta novel·la els dos mons hi són presents.

Les pàgines de Mallorca m’eren molt fàcils, però ser capaç de parlar dels Estats Units... Fins i tot els vaig preguntar als meus amics americans què els semblava i, no sé si no em volien disgustar, però em van dir que creien que estava força bé. Sí que és veritat que l’Amèrica profunda és molt impactant. La primera vegada que vaig ser a Nova York vaig tornar amb una visió que era la del cinema, però al viure a Amèrica enyores molt Europa perquè en aquella societat hi ha rics, intel·ligents i productius, però també una enorme quantitat de gent pobra i miserable deixada de la mà de déu. Hi ha gent que per operar-se d’apendicitis s’ha de vendre el cotxe i la casa. És un drama, gens envejable. Hi ha molts marginats. Sento amor i odi per Amèrica perquè el paisatge és brutalment preciós perquè són moltes Amèriques, però la societat és terrible.

Una ombra blanca és el viatge emocional al passat d’aquesta soprano, però també físic quan la fa tornar a Mallorca. El viatge és una constant en la seva obra.

Cert, m’interessa molt, m’agrada. He treballat sobre viatges d’una manera seriosa, tipus assagístic. Aquí el viatge és fonamental: des del viatge d’ella quan torna o quan és petita que es passa la vida amb músics ambulants, molt característic d’Amèrica.

En el llibre vostè juga amb diverses veus narratives: la de Rose, que escriu la història, i la de Barbara que la recorda.

Volia explicar que els narradors saben poques coses en el fons. Que el que explica la Rose està mediatitzat pel que li diu la Barbara. I aquesta té uns escrits de la mare que no sap si són de debò. És a dir, fins a quin punt tot el que expliquem, ja no en les novel·les sinó en les nostres vides, és cert, fins a quin ho manipulem tot.

Entre els personatges i veus narradores apareix una tal Carme Riera, periodista i investigadora.

Això és un cameo (riu).

Aquesta Carme Riera investiga què va passar a Mallorca quan Barbara, aleshores una nena, va desaparèixer el 1969.

En realitat sobre aquesta Carme Riera no sabem res, només que coneix la costa de Tramuntana de Mallorca i que fa de periodista. Jo vaig començar periodisme perquè volia ser periodista, però no vaig poder acabar perquè tenia una criatura i ja estava fent classes a la universitat. És una feina que m’encanta, poder preguntar a la gent. Aquesta Carme Riera del llibre fa de periodista, però la Rose ho és.

La Carme Riera literària cerca els testimonis d’aquells fets, d’aquell misteri que va embolcallar Barbara, però evidencia com el pas del temps distorsiona els records.

El problema és que no recordem què va passar. A mesura que ens allunyem, recordem més records i menys el que va passar.

L’escenari és Fosclluc, un poble fictici ubicat a la serra de Tramuntana que ja ens va fer conèixer fa mig segle a Te deix, amor, la mar com a penyora i al qual retorna.

És un poble que té molt a veure a Deià, arrecerat per la muntanya del Teix, en principi màgica; un lloc molt important i al que no torno perquè no vull veure com està ara. És l’escenari de la meva infantesa. A Diandra Luker, la primera dona de Michael Douglas, la van deixar a cura d’una senyora del poble els seus pares, que eren artistes. Això, a mi, quan era petita em va impressionar molt. Suposo que tot allò que ens impressiona de petits ho emmagatzemem i en algun moment posterior surt perquè això és el fil conductor de la història.

A Una ombra blanca pren molta força el component màgic.

Les persones humanes tenim un cinquanta per cent racional i un altre cinquanta que no ho és, però què és el que pensem que és racional? Molts cops, si deixem anar la part de l’inconscient, ens trobem amb quantitat de coses. Pensem sempre que l’element racional ha de funcionar, però hauria pogut triomfar l’altre. La gent té por, però en el cas de la gent més humil, no és així. Jo m’he criat en un món, en certa manera, bastant màgic.

I no pot faltar la música en aquest context vital de Barbara.

Dels músics ambulants surt Barbara, però l’esperit de la música ja està en el pare, que és un saxofonista i que comença de res, i en la mare que canta a l’església.

L'escriptora Carme Riera, als jardins de la Societat d'Agullana, uns instants abans de la presentació.

L'escriptora Carme Riera, als jardins de la Societat d'Agullana, uns instants abans de la presentació. / Carme Campà

En el seu cas, Barbara excel·leix per la veu, que, en moments durs, com l’infart, perd. És significatiu.

Ho vaig preguntar a un metge i m’ho va confirmar, que això passa. Ella, a més, el primer cop que perd la veu és amb la mort de la mare, la tensió que suposa per a ella debutar sola. La mutilació pitjor és perdre la veu i la recupera com un miracle.

També apareix la violència contra els infants, en aquesta ocasió, contra una Barbara de nou anys.

Vaig intentar fer-ho perquè no fos horriblement morbós però fos terrible. Vaig buscar les paraules justes, vaig tornar-hi, perquè es podria pensar que eren les seves pors d’infant, unes pors que li provoquen la fugida.

A la novel·la hi ha tres personatges essencials per la salvació de Barbara: la mare, en Tià i Pandora Brunellesky. En el cas de Tià diria que parteix d’una persona real.

Tià Des pins, se li deia, era el carboner. El recordo tot negre, és un personatge de la meva infantesa. Feia com una mica de por. En un llibre de memòries d’infància que vaig fer, Temps d’innocència (2013), surt. És un personatge que sempre he tingut al cap, però, és clar, no és el mateix Tià. Se li diu així perquè és el hippie, la persona que fuig, que es dedica a fer petites escultures per guanyar-se la vida, que es refugia al bosc, aïllat.

Ell representa el retorn a l’essència perduda refugiant-se en el Teix, la muntanya màgica.

Exactament. I agafa la sitja i la cabana per viure-hi. Si fas excursions per allà, des de l’ermita de Valldemosa, trobes molts llocs com aquest.

A l'altra banda tenim Pandora, la mezzosoprano que havia estat mestra de la Callas i que pren sota la seva protecció a Barbara infant. Aquesta Pandora recorda molt a la gran Elvira de Hidalgo.

Sí, és la model, la referent, però no podia fer sortir Elvira. M’agradava aquesta senyora amb una interpretació màgica de la vida, amb la relació amb la muntanya. Per aquest Fosclluc inventat han passat infinita gent que té aquesta relació i pensa que el Teix s’ha de preservar.

El lector se sorprèn al descriure una Mallorca que ja no existeix i com, a aquests personatges -cantants d’òpera-, tothom els coneixia abans. Ara, només una petita minoria o quasi ningú.

La cultura se n’ha anat a norris, i només un rocker, una influencer o un futbolista són els amos.

"La muntanya del Teix té una màgia embolcalladora, notes una atracció i, quan hi passes tres o quatre dies, tens una sensació d’estar en pau"

Carme Riera

— Escriptora

La Mallorca de la seva infantesa també ha desaparegut. Al llibre ho diu molt clar quan parla dels assassins de paisatges.

Em fa una ràbia horrorosa això, només queden alguns llocs. Tot aquest turisme no es pot absorvir. L’aeroport de Palma és, a l’estiu, una cosa terrorífica.

I entre tot això emergeix la figura de la Deessa Blanca.

La Deesa se la inventa Robert Graves i no és la mateixa de la que parlo jo, de la que també m’invento la llegenda, però, per mi, la muntanya protectora té molt a veure amb un tema que m’interessa molt, que tampoc podia posar: el del matriarcat i les arrels que en molts moments sorgeixen. Quan explicava literatura, rememorava com la Marcela del Cervantes és un personatge que diu que és lliure, que no li interessa casar-se. I això ve del matriarcat que el patriarcat ha abolit i no ha volgut que no sorgís, però dins la història de la literatura trobem petits moments on surt.

Pandora defensa el matriarcat.

Defensa tant la qüestió de la Verge Maria, la de la Deessa Blanca com del mite de la dona salvadora en la figura de la mare.

El Teix apareix com la muntanya màgica. També ho és per vostè?

Sí, bastant. Té una màgia embolcalladora, notes una atracció i, quan hi passes tres o quatre dies, tens una sensació d’estar en pau. És molt curiós. Hi ha llocs que transmeten una energia i llocs que són verinosos.

La portada del llibre és realment evocadora.

És d’un artista polonès, Marcin Kolpanowicz, i m’agrada molt.

A més, serveix per il·lustrar tant la versió en català com en castellà

Les he fet les dues jo, treballant capítol a capítol amb dos ordinadors. Això em va servir per veure les errades, és curiós, però no ho tornaré a fer, tot i que no ha estat la primera vegada. Abans, però havia fet primer la catalana i després la castellana, encara que sortissin al mateix temps.

El mallorquí apareix puntualment a la segona part quan Carme Riera transcriu els testimonis. Com va prendre aquesta decisió?

De fet, el mallorquí estava a totes les parts però l’editora em va dir que la Rose hauria de parlar estàndard. Realment crec que fem l’idiota perquè el lectors podrien accedir a més variants dialectals i nosaltres hauríem de reivindicar-ho.

Un detall de la novel·la és que no descriu físicament a quasi cap personatge, a excepció de la mare de Barbara.

Una de les coses importants de la lletra és que ha de tenir ales perquè tu puguis imaginar com són.

Creu que la novel·la, com a gènere, s’ha transformat molt?

Una novel·la ja no és allò que pensaven era Ana Karenina. Una novel·la actual pot estar nodrida de moltíssimes coses perquè, per exemple, el cinema ha estat fonamental i ha influit molt a la literatura. I el cinema, quan ens dona uns personatges veiem com són, no necessitem res, no cal descriure’ls. Els meus estudiants a l’Autònoma deien que les novel·les del XIX o del segle XX, segons com, eren molt pesades perquè hi havien massa descripcions i aquestes eren molt avorrides. Ells estan acostumats a les sèries, al cinema, que no hi ha descripcions. Si descrivim, doncs, ens anem a un tipus de novel·la que ja no és llegidora, no hem de descriure tant. Jo no sé com és la Rose ni la Barbara, no n’interessava. Intentem fer altres coses, donar la sensació de vida, que hi ha temes que ens interessen força però els hem de posar amb sordina perquè no podem estar-ne parlant, només donar petites referències perquè funcioni. I has de ser coherent, no pots deixar coses soltes. Una novel·la pot tenir aspectes biogràfics -aquesta en té. També pot ser de memòries, i també en té. No és un gènere absolut.

Una ombra blanca

Autora: Carme Riera

Editorial: Edicions 62

Pàgines: 320

Preu: 21,90 euros