Llibres

Julià Guillamon indaga en la infantesa, adolescència i joventut del poeta Josep Palau i Fabre

L'escriptor acaba de publicar El jove Palau i Fabre amb Galaxia Gutenberg i aprofundeix en els desconeguts anys trenta

El llibre va començar a prendre forma a Grifeu, Llançà, on Palau i Fabre tenia casa, una de les primeres que es van construir en aquella zona i on ell va cercar "el somni d'Eivissa"

Palau i Fabre fotografiat a Grifeu, Llançà, on va passar molts estius cercant l'ideal hippie que tenia de la vida.

Palau i Fabre fotografiat a Grifeu, Llançà, on va passar molts estius cercant l'ideal hippie que tenia de la vida. / Cedida per Fundació Palau i Fabre

Cristina Vilà Bartis

Cristina Vilà Bartis

L’escriptor Julià Guillamon (1962) va conèixer el poeta Josep Palau i Fabre (1917-2008) quan aquest encara vivia a Barcelona i gràcies a l’editor de Llibres del Mall. «Em van com afillar. Eren coses que abans es feien, la gent facilitava connexions entre persones de diferents generacions», explica. Palau va obrir-li les portes de la seva casa a Grifeu, Llançà, on passava els tres mesos d’estiu. Era l’any 1985. Allò va donar peu a estrènyer vincles d’una gran amistat «més enllà del món acadèmic o literari». «Per mi, ell era família». Així van compartir múltiples converses, plenes de franquesa, i es va propiciar una immersió en els seus espais privats i de treball que van derivar en una recerca profunda sobre Palau. El resultat va ser una exposició a Arts Santa Mònica, el 2001, i, ara, quasi un quart de segle després, veu la llum el llibre El jove Palau i Fabre (Galaxia Gutenberg).

Al pis de dalt de la torre de Grifeu, Palau i Fabre tenia l’estudi «on no et deixava pujar mai perquè era el seu espai privat on preservava una època de la seva vida que ja tenia tancada». La insistència de Julià Guillamon, però va desmuntar les reticències del poeta. Allà hi conservava «tot el que havia portat de París quan va tornar l’any 1960, una quantitat de material extraordinari, molta correspondència, molts inèdits... Aleshores vaig veure que hi havia la possibilitat d’explicar a Palau i Fabre d’una manera diferent com s’havia explicat sempre». Aquell va ser el punt de partida, admet Guillamon, «per començar a reconstruir tota la seqüència d’aquells anys». També tota la documentació que havien preservat els pares de Palau quan aquest va marxar a París, el 1946, després de guanyar una beca. No tornaria fins al cap de catorze anys.

Una fotografia de carnet, de les moltes que es va fer, Palau i Fabre que s'ha utilitzat per la portada del llibre i que mostra a un noi que es fa retratar per intentar descobrir i fixar la seva identitat.

Una fotografia de carnet, de les moltes que es va fer, Palau i Fabre que s'ha utilitzat per la portada del llibre i que mostra a un noi que es fa retratar per intentar descobrir i fixar la seva identitat. / Cedida per Fundació Palau i Fabre

L’escriptor parla de «construcció i reconstrucció del personatge» perquè Palau i Fabre havia edificat tot un discurs al voltant de si mateix que no es corresponia ben bé amb la realitat o que ho feia d’una manera molt parcial. Aquí entra l’escrit de tall autobiogràfic El monstre en el qual Palau i Fabre deixava per escrit la seva cara «més amarga, trista i rancuniosa». Això xocava amb el Palau «divertit, humorístic i amable» que ell tractava diàriament. Guillamon es va adonar que aquelles «eren les seves versions del que havia passat». Com a investigador, però va voler cercar «una altra dimensió de les coses» i, així, «vaig començar a fer la meva pròpia interpretació, lectura i visió sobre ell». Julià Guillamon diu haver treballat El jove Palau i Fabre enfundat en el vestit d’escriptor, cosa que «em dona la llibertat de dir el que vulgui, llibertat que no té un professor universitari». Tot i haver fet un treball rigorós i fonamentat, la seva aproximació li ha permès especular i plantejar hipòtesis i, fins i tot, dirigir-se directament a l’amic.

Al llarg de les quasi mig miler de pàgines, l’autor explora la infantesa, adolescència i primera joventut de Palau i Fabre tancant-lo l’any 1939 amb la fi de la Guerra Civil, conflicte que li va suposar un fort trencament interior davant la constatació de la desaparició d’un món. El volum, així, es vertebra en tres eixos que apareixen en el subtítol i que Guillamón analitza amb profunditat: «Una família de l’Eixample de Barcelona, el somni d’Eivissa i la Guerra Civil». En el primer evoca les contradiccions «d’una família catalanista i republicana que durant la República comença a tenir dubtes respecte als seus ideals republicans i que, en el moment de la revolució, se sent atacada i ferida i canvia radicalment de punt de vista». Julià Guillamon també té present la faceta artística del pare. «Havia sigut pintor, però no havia tingut una carrera artística rellevant».

La casa de les tietes on Palau i Fabre es va emboscar l'any 1938.

La casa de les tietes on Palau i Fabre es va emboscar l'any 1938. / Cedida per Fundació Palau i Fabre

D’altra banda, la referència al somni d’Eivissa serveix per recordar «l’ideal hippie que tenia Palau de la vida». A Llançà hi arriba perseguint «el paradís mediterrani» que va trobar en unes vacances a Eivissa el 1936 i «intentant fer una vida diferent del convencionalisme burgès dels seus pares». Pel que fa a la guerra civil, aquesta «representa el trauma», ja que «per les pressions familiars, la por i la mateixa circumstància de la guerra va restar emboscat a casa les tietes, no va al front, cosa que li crea un neguit i trauma» i que explica molts fets de la postguerra.

Uns anys trenta decisius

En aquest llibre pren molta rellevància el context històric i cultural dels anys trenta, un temps que Palau recordava amb vivesa: «Em parlava de coses com si haguessin passat abans-d’ahir, per a ell tot era molt viu, era una època molt important, decisiva». I és que quan es proclama la Segona República, Palau té catorze anys i quan s’acaba la guerra, vint-i-dos. «Durant aquest temps, passa de l’escola al món professional, és molt precoç i dotat i, ben aviat, el venen a buscar per escriure a la premsa, comença a publicar i coneix als grans poetes del moment», diu Julià Guillamon.

El món de Palau, doncs, es fonamenta en l’experiència d’aquells anys, en la il·lusió i la renovació de la cultura catalana, un temps, per altra banda, «molt poc conegut» i que Guillamon aprofita per fer un retrat del moment «amb tota la seva efervescència, els corrents que hi havia i els moviments que estaven sorgint». També recorda la influència que va tenir en ell Salvador Dalí, «una figura amb una presència molt important a la Barcelona dels anys trenta», i a qui li va dedicar dos poemes i alguns textos. Aquell esperit es trenca amb la guerra. Guillamon realça, però el paper posterior de Palau com a pont entre generacions, entre els joves i les grans figures d’abans de la guerra.

El jove Palau i Fabre, que Guillamon dedica a la darrera companya del poeta, Alícia Vacarizo, tindrà una segona part en la qual treballa i per la que no té data de publicació. En aquesta s’aproximarà a l’etapa de la postguerra, «és el Palau resistent i alquimista». Aquí sí que emergirà la figura de Pablo Picasso, que esdevindrà «una presència molt important» a la seva vida.

El jove Palau i Fabre

Autor: Julià Guillamon

Editorial: Galaxia Gutenberg

Pàgines: 488

Preu: 25 euros