Entrevista | Laia Arañó Doctora en Història Moderna i Contemporània

"Amb Agde es volia evitar que Catalunya es perdés com a nació"

La historiadora Laia Arañó va visitar, la setmana passada, el Museu de l'Exili de la Jonquera per presentar el seu llibre 'El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès (1939-1940)' (Afers)

Laia Arañó, al Mume, divendres passatm minuts abans de la presentació del llibre.

Laia Arañó, al Mume, divendres passatm minuts abans de la presentació del llibre. / JOSEP RIBAS

Cristina Vilà Bartis

Cristina Vilà Bartis

Era l'any 2021 quan la historiadora Laia Arañó (Vilanova i la Geltrú, 1980) va presentar la seva tesi doctoral dedicada al camp de concentració d'Agde, que ara ha vist la llum en forma de llibre, El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès (1939-1940) (Afers). Aquesta aventura, però no s'acaba aquí, ja que el setembre apareixerà la traducció en francès a càrrec d'Editions Trabucaire i es presentarà una exposició centrada en el tema a Barcelona, més tard a Agde i, posteriorment, al Museu de l'Exili de la Jonquera. En aquest centre museístic, justament, Laia Arañó va presentar el llibre la setmana passada. En aquesta entrevista, la historiadora reconeix que, des de fa uns anys, es treballa molt intensament en els diferents espais de memòria, tant a una banda com a l’altra de la frontera. I és que la memòria històrica interessa. Ella ho copsa amb el munt de persones que l’escriuen per saber què han de fer per trobar pistes de familiars que van ser als camps. Només a Agde van passar entre set i nou mil catalans.

Hi ha tant interès a França per l’exili com el que tenim aquí?

Moltíssim i et donen facilitats i estan oberts a col·laborar, però és un tema una mica controvertit pel fet que es tracta de camps de concentració. Els hi diuen de totes les maneres possibles: de refugiats, d’internament i eviten dir de concentració, tot i que una part de la historiografia francesa hi està d’acord, perquè etimològicament tancaven gent dins una tanca de filferro perquè no tinguessin llibertat. Altres no fan servir tant aquest mot per la similitud amb els camps d’extermini nazi.

Què la va dur a dedicar la seva tesi doctoral al camp d’Agde i els estudis posteriors a la guerra civil, la repressió i l’exili?

M’he centrat, sobretot, en l’exili més tardà, del 1945 al 48, però la retirada em va interessar i em vaig enfocar en Agde en veure que tenia una alta concentració de gent d’origen català, que per això es diu el camp dels catalans, no hi havia res estudiat i que en l’àmbit historiogràfic podria aportar alguna cosa. A més, durant tota la recerca, m’he anat trobant coses que no m’esperava.

Agde va tenir una vida curta.

Sí, de fet és que els camps francesos per "allotjar" els republicans espanyols i catalans a la retirada no van durar gaire: Agde, Argelers i Sant Cebrià, perquè van ser els primers, però Gurs, Septfonds..., van durar tots el mateix. Cap a finals del 1939 o principis del 1940 ja tenen altres objectius, ja que França ha entrat en guerra.

Agde, com la resta, neix fruit de l’emergència.

Les autoritats franceses veuen la corrua de gent que tenen a la frontera i no saben on col·locar-los. La frontera francesa es va obrint i tancant, però el Govern de Daladier creu que alguna solució s’ha de trobar per tota aquesta gent que vol entrar al país fugint d’una guerra. Primer els allotja a les platges del Rosselló –Argelers i Sant Cebrià i, més tard, el Barcarès–, però, així i tot, veuen que alguna cosa més han de fer perquè les condicions de vida eren molt dures. No hi havia barraques, només tendes improvisades que els refugiats es podien fer, passaven fam, de nit trobaven gent morta pel fred, sobretot nens. Per això, el camp d’Agde es fa, juntament amb altres, per tal de descongestionar aquests de sorra. El 28 de febrer, el general que controlava tots els camps emet l’ordre de fer uns nous recintes per poder allotjar-los.

He llegit que els mateixos refugiats van ajudar a aixecar-lo.

Sí. Les autoritats catalanes a l’exili i les franceses s’havien posat d’acord per tal d’allotjar el màxim nombre de catalans en el camp tres del camp d’Agde. Així, gent que estava a Argelers, principalment, però també a Sant Cebrià, molts dels quals eren manobres, pintors, fusters, es van oferir voluntaris per anar-hi a treballar amb l’objectiu de quedar-s’hi.

On van ubicar el camp a Agde?

En l’actualitat quedaria al mig del poble, però el 1939 quedava una mica allunyat, molt connectat per la via ferrada. És el que volien els francesos, que estigués ben connectat amb les platges per poder transportar els refugiats amb tren.

"El 1939, el govern català a l’exili va intentar agrupar en aquest camp el màxim de catalans per fer forta, com deia Agustí Bartra, ‘la petita Catalunya fora de Catalunya’"

Laia Arañó

— Doctora en Història Moderna i Contemporània

La gent d’Agde va ser una mica hostil a la construcció del camp.

Sí, però a mesura que estaven allotjats i la gent del poble els veia a través de les tanques de filferro, es va anar normalitzant la situació i l’acceptació. Fins i tot va haver-hi mostres de solidaritat dels veïns amb els interns. A l’inici, el mateix alcalde s’hi va oposar, dient que el poble era molt petit i que no podria abastir tota aquella gent ni amb aigua ni amb res perquè, amb el camp, es va triplicar la població d’Agde. Des del Ministeri de l’Interior es va expropiar els terrenys i no els hi van donar massa opcions.

Tot això recorda massa a situacions actuals. Res canvia.

Malauradament, la història és com un cicle que es va repetint.

Agde va ser un camp diferent.

La idea del camp dels catalans va venir del que quedava del govern català a l’exili, que pensaven que tenint la població junta podrien evitar que Catalunya, com a nació i identitat, es perdés. Aleshores van intentar agrupar el màxim de catalans per fer forta, com deia Agustí Bartra, "la petita Catalunya fora de Catalunya". El camp, molt ràpidament, es va anar catalanitzant amb els noms dels carrers de barraques –Pau Casals, Rafael Casanova...–, van organitzar una colla castellera, un grup de bastoners, cursos de català i francès. A les cartes i memòries tots deien que "la monotonia i avorriment ens mata".

Hi havia treballadors del camp, artistes i creadors.

Cert, i arquitectes, mestres, músics, poetes. El camp va tenir una vida molt rica en activitats culturals i esportives, artístiques. Fins i tot, el grup de pintors va muntar tallers i una petita exposició que va anar a l’Ajuntament d’Agde perquè el comandant del camp i l’alcalde es van posar d’acord.

Amb quin material ha treballat aquesta recerca?

La documentació oficial que emetien les autoritats franceses, memòries, cartes, fotografies, dibuixos i premsa de l’època. Combinant-ho, parles del mateix fet, però des de visions diferents.

Creu que aquesta classe de treballs encara són necessaris?

Sempre es diu perquè no es torni a repetir, però veiem que torna a passar, malauradament.

El camp dels catalans. Agde en el sistema concentracionari francès (1939-1940)

Autora: Laia Arañó

Editorial: Afers

Pàgines: 430

Preu: 22 euros