De les grans corresponsals que el periodisme ha tingut a la Unió Soviètica i després a Rússia, Pilar Bonet (nascuda a Eivissa, des de sempre en la plantilla del diari El País, ara jubilada) ha escrit un llibre insòlit, admirable, per al lector que vol saber què va passar amb aquelles repúbliques i amb la Rússia que presideix Vladímir Putin. Allà, enmig d’aquesta realitat, ella ha viscut 34 anys. El resultat és una informació immensa, de la qual aquest nou llibre és un impressionant testimoni periodístic i personal, en el qual no només hi ha el que ha viscut com a periodista, sinó també el que ha arribat a saber gràcies al tracte freqüent amb persones de tot nivell o condició.

Escrit en primera persona, amb diàlegs amb gent que va tractar personalment, la identitat de la qual guarda en gran part sota noms suposats, i amb dades que són de primera mà, Náufragos del imperio. Apuntes fronterizos (Galaxia Gutenberg) explica el patiment, el silenci i el misteri que marquen l’existència d’aquestes cares successives, una de les quals és un país combatent, amb tota la seva força, contra un veí del qual va ser germà... Ucraïna és, per tant, en gran part l’argument de l’obra.

Parlem amb Pilar Bonet a Madrid, els dies de promoció del seu llibre.

Un llibre escrit en primera persona: la periodista veu de prop el que passa, no l’hi expliquen.

La meva intenció era que parlessin altres persones. És la meva tasca, contar l’experiència, explicar les notes que he anat prenent.

Molts protagonistes amb els quals parla li expliquen les seves històries i continuen en contacte amb vostè. Això és fonamental en un corresponsal...

És cert que de vegades s’estableixen relacions personals i això permet anar més enllà en el que és la normal relació entre el que pregunta i el que respon: després t’expliquen més coses.

Així, conta en primera persona el que d’altres tardarien a percebre, segurament...

Soc allà des del 1984. Han passat èpoques històriques, que són també èpoques personals: has vist de prop moltes coses, has conegut molta gent. L’experiència acumulada, per tant, permet mantenir la teva pròpia mirada sobre tot, de manera que no estigui condicionada per la dels col·legues que se suposa que representen altres mitjans més prestigiosos. Jo he mirat sempre de definir la meva relació amb la realitat, la que sigui, i punt. Això explica la meva feina amb la gent: saber que el que m’expliquen ve de la realitat que jo he d’explicar.

De l’URSS a Rússia, quin munt de dolor encara.

Els destins dels 15 països que es van esqueixar de l’URSS van ser molt diversos... Cada un es va buscar a si mateix, un a un es van anar reinterpretant, i fins i tot van anar inventant el passat, cosa que en definitiva fa tothom, que es busquen identitats amb construccions que mai van existir. Com en les famílies en les quals hi ha germans petits, tots van tendir a afirmar-se contra el més gran, que era Rússia, l’imperi. Els altres van tendir a actuar en clau de descolonització, cosa que no vol dir que abans fossin colònies, tot i que en part això fos així. Era, en definitiva una recerca de cada un. Recerca global, recerca individual, per treballar-se una història, una biografia que permetés que hi hagués un espai propi o col·lectiu, un entorn des del qual actuar com a Estat.

És la seva una mirada de periodista, però vostè hi apareix, la seva compassió d’ésser humà hi és...

Quan parlo d’Ucraïna, per exemple. El que més em commou en aquest cas és la sensació d’indefensió que viuen els ucraïnesos. La sensació d’estar indefensos, d’estar com perduts. I això explica la paraula náufragos que hi ha en el títol del llibre. I és que així, naufragant, és com s’ha quedat la gent. Ha perdut els seus punts de referència, que poden haver sigut dictatorials o autoritaris i que, davant els atacs de Rússia, passen de ser els que cridarien «¡Ucraïna, Ucraïna!» a pronunciar-se a favor de Rússia... Aquesta gent no té ni tan sols els instruments per reflexionar sobre la seva condició, però la situació és tan aclaparadora que no crec que se’ls pugui retreure res. Simplement estan perduts, no saben per on tirar, i se’n van amb el primer que arriba.

«No vull culpar Occident, perquè no m’agrada culpar, em sembla molt estereotipat. Però sí que em sembla que no es va saber com tractar aquesta gent, o no es va considerar que fos oportú fer-ho»

L’URSS, Rússia... Semblaven allotjar un misteri, i ara semblen els vocables d’un patiment…

Imagina’t que et quedes sense país, et quedes sense els teus pares, has perdut la feina, t’has allunyat dels teus germans... Tenies la vida assegurada i de sobte tot està en l’aire... A Rússia tots els papers s’han trastocat. Un enginyer que ha anat a posar coets a la Lluna es converteix en el taxista d’un oligarca. No vull culpar Occident, perquè no m’agrada culpar, em sembla molt estereotipat. Però sí que em sembla que no es va saber com tractar aquesta gent, o no es va considerar que fos oportú fer-ho. Es pensava que aquí, en aquests països, no passava res, i ara mira el que succeeix... En certa manera el que passa em recorda el que va passar amb la pèrdua espanyola de les colònies. No sé quant es va tardar aquí a superar el 98 ...

Potser fins avui mateix...

Exactament. ¿I per què hem de demanar una altra cosa als que estan vivint un passat familiar, buscant un futur que no troben?

Quins han sigut els principals danys que han viscut aquests països?

Cada un ha tingut una experiència diferent. Rússia, per exemple, ha viscut la pena de passar de ser una potència global a convertir-se en una potència regional, i això ha fet que tingués la sensació de ser menystinguda, assetjada, amb la impressió que tothom està en contra seu.

Hi ha molta gent sensible a la propaganda, i no només a Rússia, també a Occident. Perquè hi ha uns clixés de pensament que resulten còmodes»

Ucraïna és ara el gran drama. Quina és la seva impressió en aquest moment?

Una veritable tragèdia. No es mereixen, en cap cas, hagin fet el que hagin fet, el que els ha passat, el que estan passant. Els invasors intenten destruir-los. Cal estudiar el que van fer els nazis per arribar a entendre el que els russos fan amb Ucraïna. Ressentiment, frustració i guerra... Com el que els alemanys van argumentar per muntar aquella guerra, ara els russos fan el mateix. Hi ha un paral·lelisme entre l’Alemanya de Hitler i la Rússia actual... És el joc de la propaganda, i hi ha molta gent sensible a la propaganda, i no només a Rússia, també a Occident. Perquè hi ha uns clixés de pensament que resulten còmodes. Tot i que crec que molta de la gent que en principi recolzava Putin en aquesta guerra ha hagut de callar. I crec que hi ha molt Putin amagat.

Quina empremta va deixar en vostè aquest llibre?

Una sensació de cansament. El vaig escriure a Eivissa, a casa nostra; allà hi havia la meva germana, que deia que la vivenda era plena de fantasmes, els que em visitaven mentre l’escrivia. Estava ficada com en una espècie de bombolla, vivint tot allò molt intensament, tot i que estigués en la distància. Mentre allà, a Ucraïna, els que hi eren vivien sota les bombes, per descomptat, vivint-ho d’una altra manera. Però tot ho he viscut molt emocionalment. Ara veig que me n’he de distanciar.