Brau Edicions publica 'Hermínia', una novel·la inèdita de Josep Puig Pujades

L’objectiu de «Les closes», va compartir Joan Manuel Soldevilla, és «recuperar textos de la nostra literatura contemporània que han quedat a l’oblit o que no han estat coneguts». Tampoc obvia els mèrits de l’autor –en aquest cas, un sastre amb vocació frustrada de metge que va començar a escriure, que va ser polític i un apassionat activista cultural– i la inaccessibilitat del text. Hermínia ho complia fil per randa. Novel·la escrita entre l’1 de juny del 1940 i el 30 de juliol del 1941 al Vallespir, on Puig Pujades vivia exiliat, com ho està la seva protagonista i l’estol ampli de personatges secundaris que l’envolten. En aquest cas, el Vallespir, on s’ubica l’acció, més concretament la vila termal dels Banys d’Arles (Amélie-les-Bains), també esdevé un personatge més dins aquest retaule, «una mena d’homenatge de l’autor» amb «descripcions fantàstiques d’aquesta natura viva». Hermínia és una noia rica i òrfena de mare pujada pel pare, que Velaz defineix com «un personatge complex, apassionat, capaç d’entregar-se a la generositat extrema i les causes que considera justes, però alhora també una dona molt inestable amb conductes irreflexives, amb un caràcter impetuós». Per a la filòloga, autora també del pròleg que acompanya la novel·la, Puig Pujades fa una anàlisi naturalista del personatge, pensant en Émile Zola, l'autor de Germinal, i «com el medi i l’herència poden condicionar la manera de ser de l’individu». També és «una picada d’ullet a Freud», cosa que connecta Puig Pujades amb altres autors d’aquells temps, com és Carme Montoriol de qui Brau va recuperar fa poc, en aquesta mateixa col·lecció, Teresa o a la vida amorosa d’una dona.

Al llibre de Puig Pujades, s’hi recullen molts exilis i, segons Anna Maria Velaz, l’autor defuig el maniqueisme, és a dir, simplificar els personatges entre si són bons o dolents, «hi ha persones honorables i miserables als dos bàndols». Per a Soldevilla, els personatges no queden reduïts a un arquetipus ideològic. De fet, ell li reconegué «la mirada valenta de Puig Pujades sobre aquest exili, ni idealitzada, ni simplista». Així, Hermínia i el seu pare, Manuel, fabricant de teixits perseguit pel comitè, detingut i condemnat a mort, representen la primera fornada d’exiliats que es troben als Banys d’Arles, i més concretament a l’hotel Combes, on justament Puig Pujades va fer estada. L’acció succeeix al balneari on, «en un moment en què el món s’enfonsa, hi ha tot de gent que viu una vida a part», com al marge de la realitat que, a poc a poc, el brogit del món els anirà atrapant de la mà dels refugiats que arribaran.

Un home enamorat de l’amor

Un dels personatges contrapunt d’Hermínia és Nasi, un idealista, un home sorgit del món marginal, que se salva dels camps de refugiats i de qui ella s’enamora. I és que, segons Velaz, l’amor està present a totes les obres de Puig Pujades. «Era un home molt enamorat de l’amor, per ell és la força que ho pot tot, però sense finals romàntics, és molt realista». També Hermínia conté un punt sanguinari, perquè no hi falten els assassinats, les traïcions, els espies, els intents de suïcidi i avortaments clandestins. Fins i tot, apareix la seducció d’una noia de setze anys per part d’un home adult, el que abans anomenaven l’entretinguda. I és que Hermínia amaga moltes històries paral·leles, entre elles el crim del camp d’Argelers, un relat que s’insereix en la trama principal i que, segurament, devia ser un relat escrit a part, tot i que no saben si ja el tenia fet. Així, ficció i realitat van confluint al llarg de tota la trama, a vegades, de manera simbòlica. Dins aquesta línia, hi ha el testimoni molt cru «d’uns aiguats terribles» que van afectar el riu Tec quan l’autor vivia allà. Aquest es va desbordar, i es va emportar cases, ponts i va provocar més de cinquanta morts. Aquells fets, Puig Pujades els inclou a Hermínia «no de forma gratuïta, ja que formaran part de l’argument i afectarà els personatges».

Adela Garrido, dempeus, i, en primer terme, una cosina de Puig Pujades i els seus dos fills, durant la presentació. Cristina Vilà

Aquesta edició ha estat molt fidel al manuscrit original que van trobar mecanografiat, cosa que van agrair els curadors, i en mida quartilla. Així, Anna Maria Velaz va fer correccions d’errades de transcripció i alguns aspectes de la puntuació. En l’aspecte morfosintàctic, van conservar la forma plena del pronom personal anteposat al verb com «me dona o te diu, com és propi del rossellonès». «Formava part de la llengua viva i així ho volia ell», assegurà Velaz. També s’han preservat els castellanismes i gal·licismes, tot i que en aquesta edició apareixen en cursiva. «A l’original, estan subratllats, així que ell era ben conscient i formaven part del registre col·loquial de l’època», va explicar la filòloga qui en destacà també «el seu llenguatge proper i dinàmic, amb una certa categoria lingüística». En aquest sentit, tampoc es pot amagar el vessant d’autor teatral que hi ha en els diàlegs, plens d’humor i fina ironia, que inclou Puig Pujades. Joan Manuel Soldevilla va voler destacar, durant la presentació, el testimoni d’un temps viscut que és, finalment, Hermínia. «En aquella circumstància duríssima, l’escriptor experimenta la necessitat i també el consol de crear una ficció per fer més suportable allò que vivien». És fruit, assegurà Velaz, «del seu tarannà de creador».