"Tothom qui aposti per la Cultura, em mereix un respecte majúscul"

Quan va ser el primer cop que va interpretar a Pla a l’escenari?

Va ser el 2009 que vaig fer per primera vegada de senyor Pla. Ho vam estrenar al Teatre Lliure pel Festival Grec, després vam anar al Festival Temporada Alta per fer-ne una representació, que van haver de ser dues i tres i quatre, ja que s’anaven esgotant totes les entrades. També vam fer una gran quantitat de "bolos" per Catalunya i les Illes i vam acabar fent temporada al Romea el 2011. Els records de totes aquestes representacions són entusiastes, treballar amb la senyora Montserrat Carulla era un plaer, igual que amb Ivan Benet amb qui ens lliga una bona amistat.

Aquella va ser una adaptació molt ambiciosa de Joan Ollé i Carles Guillén. Com s’aconsegueix passar mig miler de pàgines a una trentena pel teatre i no fracassar en l’intent?

Llegir El quadern gris és una delícia. Adaptar-lo pel teatre només té un problema: un cop has decidit quina durada d’espectacle vols, has de ser capaç de "sacrificar" una gran quantitat de textos importantíssims i deixar els millors. Els millors, vull dir, pensant que es tracta d’un espectacle. Els textos seran escoltats, no llegits. Cal posar-hi els temes més importants tot tenint en compte un "tempo" i un "ritme" teatrals. En això, Joan Ollé era un mestre com va demostrar en fer pujar al teatre, a més del Pla, el món d’Espriu o Maragall o el de Vicent Andrés Estellés...

Ollé afirmava que li agradaria que El quadern gris es portés a escena de forma regular i que fos el públic el que ho demanés. També comparteix aquesta opinió? Cal reivindicar els nostres clàssics?

Jo sóc un gran lector de Pla. Tinc la seva obra completa, l’he llegida gairebé tota i hi torno regularment. Per gust. La gent a qui li agrada llegir, crec que també ho fa. Potser sí que caldria revisitar-lo teatralment de tant en tant. El material hi és. El quadern gris, a més de ser una crònica força exhaustiva i completa d’una època, d’un país, de la seva gent, dels seus costums, del seu paisatge, de la seva gastronomia, és un llibre molt complet, escrit de manera molt amena i sobretot és divertidíssim.

Com s’adapta la peça a Ventalló?

La posada en escena que va fer l’Ollé amb la Carulla, el Benet i servidor, era cuidadíssima. Hi havia una preciosa escenografia, subratllats de música, projeccions de l’època, fins i tot escoltàvem gravacions amb la veu del senyor Pla. L’Ivan Benet feia de Pla jove, jo de Pla vell i la Montse feia les recitacions de paisatges o costums o ens interpel·lava de tant en tant. L’amic Enric Pladevall em va demanar de llegir textos d’El quadern gris, perquè l’havia vist al Teatre de Roses i creia que seria bonic d’escoltar-los en el seu espai magnífic de Ventalló. Li vaig dir de seguida que sí. Vaig demanar al també amic i gran músic Joan Alavedra si m’acompanyaria amb l’acordió, tot insinuant temes musicals dels quals es parla. I en això consisteix aquest petit espectacle que no arriba a l’hora de durada: llegeixo o dic de memòria un recull de textos d’aquella obra que va destriar l’amic Ollé, i l’Alavedra en subratlla moments.

Quin és el projecte que més l’ha seduït en el teatre? I quin creu que li ha quedat pendent?

He fet teatre des de molt petit. En la meva vida només he fet això, dirigint, pujant a l’escenari o fent de professor d’interpretació. He pogut fer de Rei Lear, d’Altíssim a la Primera història d’Esther d’Espriu, de Pla... He estat molt feliç. Què més puc demanar? Ara ja em vaig apropant als 80 anys i no em fa cap recança anar abandonant aquest estar en primera línia. Per sort tinc moltes més rutes d’interès, tantes que no me les acabo i sóc dels que creu que la jubilació és per disfrutar-la amb els que estimo.

Com valora que promotors culturals privats com Enric Pladevall apostin per les arts escèniques?

Tothom qui aposti per la Cultura, em mereix un respecte majúscul. Penso que si la nostra força com a País estigués basada en la Cultura tot ens aniria força millor.