Un humanista en els jardins d’una àgora europea

L’escriptor i assagista Mauricio Wiesenthal (Barcelona, 1943) busca allunyar-se de la imatge de l’erudit, però quan parla és difícil no pensar que s’està davant d’un mestre, una figura que ell mateix reivindica amb intensitat. Talment com aquells que ha anat trobant en el camí de la vida, i que encara segueix buscant. Recorda vivament al poeta grec Nikos Kazantzakis, «aquell vell exiliat» que li parlava de la sensualitat de les fruites quan només tenia deu anys, o el poeta Paul Morand amb qui va coincidir a París. També a Adolf Schulten, «un arqueòleg de la vella època» que aglutinava «l’esperit de l’explorador de vides». A tots els unia la imatge del romàntic, però també el fet de compartir un llegat cultural, la base fundacional del mite sobre el qual se sustenta Europa i que Wiesenthal no va deixar de referir-se dissabte passat als jardins d’Empúries, en una conversa amb l’editora i directora d’Acantilado i Quaderns Crema, Sandra Ollo, i davant un atent grup d’oients. Al fons, el Mediterrani, al qual l’autor s’abandona quan escriu, el mateix mar que, durant mil·lenis, ha acaronat aquesta terra i als seus habitants.

Mauricio Wiesenthal reflexiona a l'entorn del mite fundacional d'Europa, als jardins d'Empúries, a l'Escala

Gemma Garcia, de la llibreria Vitel·la, un dels impulsors de l’acte junt amb el MAC-Empúries i l’equip d’Oriol Serrano de la distribuïdora Les Punxes, va obrir la vetllada llegint una autodefinició del mateix Wiesenthal, que tenia quelcom de sentència, inclosa en el seu darrer llibre, El derecho a disentir (Acantilado): «No m’agradaria deixar de ser totes les coses que soc: un jueu sense violí, un alemany exiliat, un humanista europeu i un espanyol que va veure pondre’s el sol no només en el Finisterre de la seva pàtria si no també sobre la seva època». Amb aquest punt de partida confessional, Mauricio Wiesenthal, posant-se la capa del «vell professor d’història de la cultura», va confessar-se admirat de parlar en aquell escenari, «un lloc que està viu en la naturalesa» i que va ser «en l’època carolíngia una de les capitals d’Europa». Amb el convenciment «que la successió del temps no separa una època d’una altra sinó que vivim tots una mateixa marea del temps i que està en la cultura, en el nostre sentiment i esperit», Wiesenthal va proposar als oients un viatge a través dels sentits i la memòria compartida. En aquest trajecte, l’escriptor, nascut a Barcelona, educat a Andalusia i format a Alemanya on va rebre l’herència del Mediterrani, va defensar la necessitat d’una Europa unida i no fragmentada, ja que aquesta s’ha construït «sobre els mateixos mites, és la història convertida en literatura, en art, la que dona sentiment als pobles. No es tracta de buscar la identitat dels Déus sinó el que simbolitzen en nosaltres».

Els grecs, creadors de cultura

El ponent, que va demostrar un elegant sentit de l’humor així com un fort apassionament, va compartir que, en els seus viatges, visita els mercats per retrobar-se amb les aromes del Mediterrani que tant estima. Per ell, aquests no són altra cosa que «les àgores, el lloc on el poble es reuneix, on va sorgir la filosofia, la saviesa». «Tots els grecs que van arribar aquí –Empúries–, quan creaven mercats creaven cultura», ratificà tot afegint que és necessari, a dia d’avui, «rescatar aquesta cultura de l’àgora, de la convivència, perquè menjant junts sorgeix el pensament, la inspiració». Com va descriure Sandra Ollo, els mots de l’autor, com la seva obra, estaven impregnats «d’un estil colorista, impressionista, modernista, en el gust pel detall, i sensual». En la construcció d’Europa, el vell professor va recordar l’existència «d’una civilització basada en la mesura, en la ciència, en la disciplina, en l’estudi, la paciència i l’artesania» i va advertir que «no es pot tornar al caos i la barbàrie primitiva com un poble que ocupa els espais. Si perdem la cultura europea, perdre’m el nostre tresor».

En aquest camí, la memòria és imprescindible, va sentenciar Mauricio Wiesenthal emocionant-se en recordar la seva pròpia mare que, malauradament, va anar perdent-la. També va comparar la memòria amb «una nena de la qual cal tenir cura, si no es vol perdre». Wiesenthal, confés deixeble d’Albert Camus, va rememorar molts personatges que havia conegut al llarg dels seus vuitanta anys d’existència: Coco Chanel, Salvador Dalí, Anna Freud, amb qui es va cartejar, o Sofia Tolstoi, de la que va evocar emocionat el seu humanisme i tendresa. L’assagista va concloure rescatant un mot après a l’escola de Suïssa, espai on es va apropar a la cultura dels mestres que tant defensa: «Quan parlem d’humanisme estem reivindicant també l’esperit, l’alè de la vida que forma part de la cultura, fonamental de la civilització».