«Com a pallassa, jugo amb la meva ximpleria i em diverteixo amb ella»

L’actriu Maite Guevara confessa que abans de sortir a un escenari pateix «terror, però un cop dins no hi ha marxa enrere, estàs o no, i la por, sovint, és no ser-hi. Després fas aquell clic i connectes amb el públic i podries estar tot el dia jugant, és tot molt boig». Això «és el més bonic, però també el més dolorós, perquè quan no funciona i sents que vols marxar, estàs molt exposada, és el preu».

Què va pensar quan va saber que era Pallassa de l’Any?

Que et reconeguin em sorprèn, m’agrada i em fa molta il·lusió, sobretot perquè no és a un espectacle, sinó a la meva trajectòria, a la meva forma d’abordar el pallasso. Els reconeixements et fan confiar més, són un impuls.

Es descriu com a actriu física, pallassa i clown. Què va ser primer?

Clown i pallassa és el mateix, però m’agrada reivindicar la paraula pallassa perquè és el meu ofici, una professió més que digna, però que, per desgràcia, s’ha utilitzat com un insult pejoratiu per dir-li a una persona incompetent.

Significats que caldria revisar.

Sí, perquè dir pallasso a algú no és ni dir ximple. No tinc cap problema a ser ximple, jo jugo amb la meva ximpleria i em diverteixo molt amb ella. És com si els pallassos i pallasses recordessin que en aquest món, dels errors, del fet d’equivocar-se i no ser intel·ligents, també hi ha grans llocs i molts humans. A un nen, no li preocupa ser ximple, però, quan li repeteixen molts cops, és quan es qüestiona si allò està malament.

«M’agrada reivindicar la paraula pallassa perquè és el meu ofici, una professió més que digna, però que s’ha utilitzat com un insult»

I quan parla d’actriu física?

Perquè treballo a partir del meu cos, el joc físic amb les emocions perquè aquestes estan a cada múscul del meu cos. En els meus espectacles, és la pallassa jugant amb tot el que li passa. En els de sala, hi ha una escenografia i un partenaire –un objecte al qual humanitzo– amb el qual ella es relaciona, però no faig altres disciplines ni màgia, ni malabars, només el joc amb el cos. Això és un valor, però també és fràgil perquè, si no estic fina, no tinc on agafar-me.

Fa uns vint anys inicià el camí. Quan mira enrere copsa l’evolució?

Fa uns dies un amic va trobar una carpeta amb fotos del meu primer espectacle, de quan començava. És com un tresor, perquè s’hi veu la pallassa jove amb un vestidet, unes ulleres i cuetes que duia, eren els seus inicis o els meus. A vegades parlo d’ella o de mi, és una mica bipolar la cosa (riu). Soc jo mateixa, però a mesura que he anat creixent com a actriu i he anat entenent el que és un espectacle i estar en escena, crear o ser directora artística, miro enrere i em veig. Aquell primer espectacle, Soltarlo al aire, va anar creixent mentre jo i la pallassa també ho fèiem pel que fa a l’escena, de la relació amb el públic.

De què s’alimenta el seu personatge? De la relació amb el públic, d’allò que va trobant?

Just el que dius. Però jo no he creat al personatge, l’he descobert. La pallassa està en mi i té a veure amb un univers meu. És com si una fos canal i quan connectes amb aquesta energia i la màscara, s’obre la porta d’aquest univers que té a veure amb una manera genuïna de jugar. És genuïna perquè és la meva pròpia manera i, a la vegada, universal, perquè té a veure amb el món de la comicitat i del joc pallasso. Així, jo la vaig anar descobrint i a mesura que jo anava creixent com a actriu, la pallassa va tenir un terreny més gran per créixer.

A Vilanova ha vingut amb Qué buen día.

És el meu últim espectacle. Té tres anys i va ser el primer solo que feia de carrer. Volia que fos molt senzill, que em permetés jugar molt amb el públic, viatjar. I a escala dramatúrgica, era la possibilitat de ser lliure, de passar a un altre joc. I això m’ha fet créixer molt, també. El carrer és tot un món.

«Els pallassos i les pallasses són com l'estranger, el guiri, el que és sempre nou i intenta ser-ne part»

Ha rebut suports per fer-lo.

Créixer dins l’àmbit de producció és tot un aprenentatge. Has de tenir en compte moltes coses que requereixen. Tenir suport no és només a escala econòmica, sinó també una estructura darrere que et sostingui, en aquest cas, va ser una plataforma que va permetre que l’espectacle fos viable. Em va obrir pas a Catalunya, a Tàrrega i la Bisbal. Quasi la meitat dels meus bolos són aquí.

La pallassa és un personatge sense fronteres?

És clar, he treballat a Llatinoamèrica, Portugal, a Espanya, en llocs culturalment diferents i sempre he connectat sense problemes. És cert que has d’estar amb la gent, és un treball de camp que fem i que ens nodreix. Som pallassos i el que ens importa és connectar. Així, durant l’espectacle, per poc que puguis, cal incloure les seves pròpies coses en el joc, des d’un acudit o quelcom més intern, fa que la gent ho agraeixi molt i t’apropa molt més. Aquí és molt divertit quan em demanen coses en català i intento dir paraules que em donen tot un joc. Els pallassos i les pallasses són com l’estranger, el guiri, que és sempre nou i intenta ser part de, perquè sempre han estat vistos com a inadaptades o diferents. I sempre és molt divertit i nutritiu, fins i tot quan t’equivoques. També pots jugar amb això.