Oriol Morales radiografia un triangle amorós

Oriol Morales (Figueres, 1990) és un dramaturg i director teatral molt inquiet. De fet, ell entén «l’ofici d’una manera global». Aquesta dimensió plural l’han dut ara a capitanejar una nova producció al teatre Tantarantana de Barcelona, Aprendre a nedar, amb la companyia Unter den Linden, a qui ja havia codirigit el 2021 a Amor. Un exercici argumentatiu. Aprendre a nedar, estrenat el 10 de maig i que es representa fins aquest diumenge, ha aconseguit una càlida acollida entre el públic i la crítica especialitzada.

Aprendre a nedar és una obra de Sasha Marianna Salzmann. Morales confessa que no n’havia llegit res prèviament i reconeix que «ha estat tota una descoberta». També un repte en sortir del confort de dirigir només textos propis «i abordar-los des d’un altre lloc». Amb Amor, però, ja va fer un primer pas. En aquell cas, també es tractava d’un monòleg nascut a Berlín a mans de Sivan Ben Yishai, traduït i interpretat per Maria Bosom, creadora que ha impulsat la companyia i amb qui Morales torna a coincidir a Aprendre a nedar.

Aquesta obra se centra «en un triangle amorós i explora com una generació –la mil·lennista– ha intentat trencar les regles del joc i buscar noves maneres de relacionar-se més enllà de l’amor romàntic, entès a la manera tradicional que sovint ens arrossega a repetir els mateixos patrons», comenta Morales tot afegint com «el pes d’aquesta tradició i educació ens impedeix anar a llocs desconeguts i nous». La peça també indaga profundament entorn de la identitat. A més, el director figuerenc destaca la construcció de l’obra també a escala formal: «És una mena de bucle espai-temps on els personatges estan com atrapats i d’on no poden sortir-ne mai». Per treballar l’obra, la companyia ha buscat fusionar la dramatúrgia contemporània berlinesa, que treballa més l’experimentació formal, i el que es fa a Barcelona, exemple de tradició teatral mediterrània on es treballa més l’emoció i la mirada. «Es tractava de veure com dialoguen les dues tradicions i l’experiment ha sortit bé», afirma Morales.

Tres són els actors que donen vida a l’obra: Òscar Castellví, Maria Bosom i Georgina Latre. Val a dir que tant Castellví com Latre van ser escollits durant un càsting obert on es van presentar més de dos-cents candidats. «Vam creure que era la nostra responsabilitat, ja que fèiem una nova producció, no tirar dels actors que ja coneixíem, sinó buscar actors nous», detalla Morales. El resultat va ser espectacular i el procés va funcionar molt bé. També amb la resta d’equip tècnic i artístic a l’hora del disseny del so, la il·luminació i l’espai escènic. «Teníem una idea molt clara i tot ha fluït molt». En aquest sentit, l’acció reprodueix una «sobretaula infinita» amb els actors al voltant d’una taula molt llarga. Així se’ls troben els espectadors en entrar a sala i així els deixen quan marxen.