Obituari

Mor l’escriptor Antonio Gala als 92 anys

La capella ardent s’instal·larà a la sala d’actes de la Fundació Antonio Gala i estarà oberta dilluns de 10 del matí a 5 de la tarda

Europa Press

El dramaturg, novel·lista, poeta i assagista Antonio Gala ha mort aquest diumenge als 92 anys, segons han confirmat el patronat de la Fundació Antonio Gala i la família a través d’un comunicat. La capella ardent s’instal·larà a la sala d’actes de la Fundació Antonio Gala i estarà oberta dilluns de 10 del matí a 5 de la tarda.

Escriptor precoç, als cinc anys va escriure un relat curt i als set, la seva primera obra teatral. Als 14 va impartir una conferència al Círculo de la Amistad de Còrdova. El 1951, amb 15 anys, va ingressar a la Universitat de Sevilla en la llicenciatura de Dret i es va matricular per lliure a Madrid en dues carreres més: Filosofia i Lletres i Ciències Polítiques i Econòmiques. Durant els seus anys universitaris va publicar els seus primers poemes a les revistes de l’època –‘Escorial’, ‘Platero’, ‘Cántico’– i va fundar dues revistes: ‘Aljibe’ i ‘Arquero de Poesía’, amb Gloria Fuertes i Julio Mariscal Montes.

Un cop llicenciat, va iniciar les oposicions per a advocat de l’Estat seguint el mandat del seu pare, però ho va abandonar al segon any. Durant els anys posteriors va viure a Jerez de la Frontera i a Còrdova. Al tornar a Madrid va impartir classes de filosofia i història de l’art en diferents escoles per guanyar-se la vida. El 1962 va marxar a Itàlia, on va viure gairebé un any.

A hores d’ara, Antonio Gala havia escrit el llibre de poemes ‘Enemigo íntimo’ (1959), pel qual va rebre un accèssit al premi Adonáis de Poesía. La primavera de 1963, al tornar a Espanya, va rebre el premi Las Albinas pel seu relat ‘Solsticio de verano’. Al juliol li va ser concedit el Premi Nacional Calderón de la Barca per la seva comèdia ‘Los verdes campos del Edén’. Començava així una llarga i fructífera carrera com a dramaturg durant la qual va escriure obres com ‘Anillos para una dama’ (1973) i ‘Petra Regalada’ (1980).

Amb la seva primera novel·la, ‘El manuscrito carmesí’ (1990), va guanyar el premi Planeta. Més tard van arribar ‘La pasión turca’ (1994), ‘Más allá del jardín’ (1995), ‘La regla de tres’ (1996), ‘Las afueraes de Dios’ (1999), ‘El imposible olvido’ (2001) i ‘Los invitados al jardín’ (2002). Posteriorment, va publicar ‘El dueño de la herida’ (2003) i ‘El pedestal de las estatues’ (2007).

En la seva obra poètica es troben llibres publicats a una edat primerenca, ‘Enemigo íntimo’ i altres més recents: ‘Poemas cordobeses’ (1994), ‘El águila bicéfala: Textos de amor’ (1994), ‘Poemas de amor’ (1997) i ‘El poema de Tobías desangelado’ (2005). A més del premi Adonáis, del Planeta i del Calderón de la Barca, també ha rebut, entre d’altres, els següents guardons: premi Ciutat de Barcelona (1965); premi Foro Teatral (1971); Premio Nacional de Literatura, premi de l’Espectador i premi de la Crítica (1972); premi Quijote de Oro (1972-73); premi Antena de Oro i premi Mayte (1973); Premio Nacional de Guiones (1973) i premi Medios Audiovisuales (1976).