«Quan a Barcelona es tiraven quatre trets, a Castelló ja mataven gent»

Parlem dies abans de l’estrena de l’obra, portada a escena per actors de Castelló d’Empúries i sota la direcció de Maria Rosa Oliveres i Àngels Barrientos. Agraeix la implicació desinteressada i entusiasme de tot l’equip. «Hem intentat parlar des del punt de vista de la veritat, tot i que, soc conscient, aquesta té molts punts de vista», confirma l’autor.

D’on li neix l’interès per la guerra civil?

La meva àvia sempre m’explicava que havien matat dos dels seus germans a la guerra. Jo era petit i li preguntava. Ella tenia una caixeta d’alumini de pastilles pel mal de cap on guardava un tall de camisa d’un dels germans i un queixal de l’altre. Aquella cosa estranya se’m va quedar al cap i vaig començar a interessar-m’hi fins avui, que ha sorgit l’obra on narro els fets cronològics i, jo diria, els més importants que han passat a Castelló.

El que l’àvia li explicava apareix a la peça teatral?

Hi ha força coses –entre elles, la caixeta– i d’altres que he sentit a Castelló, he llegit o he entrevistat. És quasi tot real, però s’ha teatralitzat per fer-ho més atractiu.

Una de les parts la dedica als onze negres morts. Qui eren?

A Castelló, als de dretes se’ls deia negres i als d’esquerra, blancs. És una història força dura la dels onze morts i en parlo a partir del cas dels dos germans de la meva àvia: des que se’ls emporten fins que els troben cremats en un piló. Els van matar el 9 d’agost de 1936 i l’endemà era festa major. Quan els franquistes guanyen, la festa major de Sant Llorenç, que havia sigut sempre el 10 d’agost, durant quaranta anys se celebra a finals d’agost per aquesta causa. I encara avui hi ha algú que no la celebra recordant aquells fets. A l’obra, he canviat els noms, fins i tot els dels meus parents, per no ferir ningú, ja que encara hi ha familiars vius.

«Amb l’obra, hem intentat parlar des del punt de vista de la veritat, tot i que, soc conscient, que aquesta té molts punts de vista»

També recorda dos capellans.

Als mossens Tomàs Miralpeix i Lluís Frigola que els maten en la primera revolució. Al cap de tres dies de l’esclat de la guerra, quan a Barcelona i Madrid es tiraven quatre trets, aquí ja mataven gent. Per recrear-ho, vaig partir d’unes entrevistes que va fer el Bisbat de Girona als pobles on hi havia hagut màrtirs, com en diuen ells, amb gent que els havia conegut i van sentir què havia passat. Jo hi vaig anar i vaig enregistrar-ho. És el primer capítol que vaig escriure i és el més real de tots. Fins i tot les frases, el que es deia que havien dit quan els tanquen a l’habitació dels bojos, a l’actual Ajuntament, que era un hospital i on els afusellaran.

Un relat passa al Toribi Duran.

Sí, va ser hospital militar i hi havia molts ferits. Requerien noies que no eren voluntàries per fer d’ajudants d’infermeres i una que vaig entrevistar em va explicar que l’havien fet entrar en un quiròfan on hi havia un del comitè d’Orriols ferit del peu.

També parla de l’exili.

Sí, però passa al mas Pils, a prop del coll de Banyuls i la frontera, i narro una trobada entre un soldat i un capità. És el relat més inventat, però segur que va passar.

I d’un alcalde castelloní.

Josep Bordas de la Cuesta, molt conegut, un dels fundadors d’Esquerra Republicana i que va ser alcalde en tres ocasions. Un que l’ha conegut a l’exili explica els seus últims dies.

S’ha parlat prou de la guerra civil a Castelló?

Hi ha temes, com els dels onze morts, dels quals no s’havia volgut parlar i fa vuitanta-set anys que va començar la guerra. Fins a l’any 1982 no es va canviar la festa major de data amb l’alcalde Esteve Ripoll i va tornar a ser el 10 d’agost. Allò va quedar molt dins la gent.

El text ha estat premiat i vostè l’ha publicat.

Ningú m’obligava a fer-ho, però em vaig comprometre pensant que ajudava a recuperar. També que si venia els llibres (150) podia convidar a dinar als intèrprets.

I les representacions plenes.

Jo volia que fos una producció cent per cent castellonina i quasi ho ha estat.