Entrevista | Joan Marmaneu Actor

«Aquesta obra té alguna cosa de thriller, es respira una tensió hitchconiana»

L'actor figuerenc Joan Marmaneu forma part de l'elenc de l'obra 'Al final, les visions' de Llàtzer Garcia que es representa aquest divendres al Teatre El Jardí de Figueres

Joan Marmaneu –segon per l’esquerra–, amb l’elenc d'Al final, les visions.

Joan Marmaneu –segon per l’esquerra–, amb l’elenc d'Al final, les visions. / KIKU PIÑOL

Cristina Vilà Bartis

Cristina Vilà Bartis

Joan Marmaneu (Figueres, 1994) va començar de ben petit a fer teatre a Figueres. Tot el va anar conduint fins al moment actual, quan forma part de l'elenc de la producció Al final, les visions de Llàtzer Garcia. Estrenada a la Sala Beckett de Barcelona l'any passat, aquest divendres, a les 8 del vespre, arrenca gira al Teatre El Jardí de Figueres.

Joan Marmaneu no pot amagar «la il·lusió i també els nervis» de tornar a Figueres, a casa seva, amb una obra que suposa un gran salt dins la seva trajectòria professional. No ho feia des de la representació de l'obra Bruels, d’Oriol Morales, amb la Cia. La Llarga.

Quan va començar a fer teatre?

Va ser a Figueres, de molt petit, al Casino Menestral. Després, vaig estar molts anys a l’Aula de Teatre amb la Laia Alsina com a professora, fent els Pastorets i amb Marià Llop i altres amics vam formar A Mossegades. També vaig estudiar el batxillerat escènic al Deulofeu i vaig passar les proves de l’Institut del Teatre on em vaig formar i fins ara.

Sembla que ho tenia prou clar.

Anava encaminat, però no n’era conscient. Va ser durant el batxillerat que vaig descobrir que el teatre era una professió, una sortida i podia escollir-la.

Una feina arriscada.

Molt, perquè hi ha poca estabilitat, però la fem amb ganes.

Com va entrar a l’elenc d’Al final, les visions?

Llàtzer Garcia m’havia vist anteriorment a Bruels, em va animar a fer el càsting i em van agafar.

Quins temes aborda l’obra?

Parla molt de la culpa, de com convivim amb els nostres propis morts. És una obra en què passen moltes coses, hi ha moltes emocions i temes amb els quals la gent s’hi pot sentir identificada.

Com és el seu personatge?

Interpreto l’Adri, un noi jove que té moltes ganes d’anar a viure al camp amb la seva parella, la Sara (Laia Manzanares). En aquesta nova vida que inicien els dos, l’Adri creu que pot trobar-se a si mateix una altra vegada i connectar de nou amb la terra, fer coses amb les mans. És un personatge molt terrenal, cordial, que toca molt de peus a terra. En aquesta nova vida es troba amb l’Àlex (Joan Carreras), el veí, i amb ell pot formar un vincle que no havia tingut o no havia pogut crear mai abans. Torna a connectar amb si mateix. Ho assimilo una mica amb el que va passar durant el confinament, que en un moment de parada, de plantejar-nos un canvi de vida, la gent tornava a tenir ganes de fer coses amb ells mateixos.

Com l’ha treballat?

Com faig sempre, buscant en què ens assemblem el personatge i jo i en què no. També en posar-hi la meva veritat i la meva manera d’afrontar les coses.

Aquesta veritat és essencial, no?

És clar, i més amb la manera de treballar d’en Llàtzer que és un director que sempre ens demanava molta veritat, en els assaigs. Això et fa connectar amb el text d’una altra manera. Si fes una obra clàssica és igual, però són temes tan grans. En canvi el seu text, que sembli quasi improvisat o com si fessis servir les teves pròpies paraules, et fa connectar des de la teva veritat més quotidiana.

I treballar al costat de l’actor Joan Carreras?

Ha estat meravellós, però també amb Xavi Sáez i la Laia Manzanares, que té la meva edat i que coneixia per Merlí. Trobar-me amb ella ha estat molt interessant. L’equip és preciós i he après molt. És una sort i un aprenentatge constant estar amb ells, tant a escena com a fora.

Mentre assajaven, el director no els va passar tota l’obra.

La teníem pràcticament tota menys l’últim acte. És una obra que, tal com està escrita, té alguna cosa de thriller, es respira una tensió hitchconiana i tota l’estona pensàvem com caram s’acabaria. Ha estat molt maco treballar així, perquè realment estàvem fent el mateix viatge que fan els personatges, com a la vida, que tampoc saps com acabaran les coses. I al final apareix un altre món que cohabita amb el que s’havia generat i porta a nous personatges, noves relacions.

I fer-la a Figueres?

És com tornar a casa, són nervis, una il·lusió, un somni.