Entrevista | Pedro Rodríguez Muñoz Metge i autor del llibre 'Parlo Teo'

«M’he fet les preguntes eternes i no he trobat resposta»

«El fet de viure en contacte amb la malaltia, la mort, segur que ha influït el meu pensament»

Pedro Rodríguez, durant la presentació a Figueres. | JORDI BLANCO

Pedro Rodríguez, durant la presentació a Figueres. | JORDI BLANCO / cristina vilà bartis. figueres

Cristina Vilà Bartis

Cristina Vilà Bartis

Pedro Rodríguez Muñoz (Figueres, 1959) admet que li agrada escriure –té dos llibres publicats–, però no creu que se’l pugui qualificar d’escriptor ni de poeta. «Sempre m’ha agradat fer-ho d’una manera molt personal i íntima», reconeix. Amb Parlo, Teo (Ensayo 2000) fa un viatge reflexiu no absent d’humor, des de la mirada d’un «ateu agnòstic», entorn de la idea de Déu.

L’escriptura és, per a vostè, un refugi o un espai de fugida?

Doncs, sí. No soc gens constant. Quan em ve el rampell, em dona per escriure poesia, concretament, perquè és molt personal. Ho faig d’una manera molt espontània i relativament ràpida. Després ho vaig repassant, li vaig donant forma. Però després passo temporades llargues sense escriure res. El que sí que escric són coses personals, com aquest llibre, el que sento, fruit de recerques, els meus sentiments. Seria incapaç de fer una novel·la, no sé inventar una història.

Parlar de Déu, sobta, d’entrada.

Jo sempre he tingut dubtes, tot i que també ho he tingut clar, per altra banda. El desencadenant de la seva escriptura és que, en un termini de tres anys, va morir el meu pare, la meva mare i van néixer els meus dos nets. Vaig perdre dues persones i en van venir dues més. Tenia notes agafades i llibres de filosofia subratllats, i en disposar de més temps, em vaig adonar que li podia donar una mica de forma.

Estableix un col·loqui amb Déu i déu. Quina diferència hi ha?

Quan en parlo genèricament ho poso en minúscules, però, si faig referència a un déu concret, ho poso en majúscules. En cap moment he volgut ser irrespectuós.

Confessa parlar-ne des d’una mirada agnòstica.

De ben petit era creient, però ja en la maduresa em vaig declarar no creient, bé, em vaig convèncer. Fins i tot vaig apostatar de l’Església catòlica perquè no volia que cap confessió em comptés entre els seus membres. Així potser em defineixo com un ateu agnòstic.

Ha escollit un poema de Machado per obrir el llibre que ja ho diu tot: «Ayer soñé que veía a Dios y que a Dios hablaba; y soñé que Dios me oía... Después soñé que soñaba».

És un poema d’un dels seus cantares. Va d’això, sí. Amb poques paraules, diu molt.

Aquest viatge entorn de Déu és, de fet, una exploració del seu propi món i el fa, sobretot, de la mà de filòsofs, tots homes.

Cert, me’n vaig adonar més tard. I és una llàstima i no em sento orgullós, perquè segur que hi ha dones que diuen la seva, però és que no soc expert en filosofia. M’agrada i tinc algunes lectures i m’he remès als filòsofs que conec. Ho hauré de fer en una segona part.

En un moment del llibre, diu que vol parlar perquè necessita saber. Saber què? El perquè de l’existència?

Sí, sí. Les preguntes són les que tots ens fem alguna vegada, les preguntes eternes i sense resposta. Si existeix Déu, què és la vida, l’univers. Aquesta recerca ha tingut una sèrie de fases i en aquest llibre concreto això. Ja, d’entrada, declaro que no crec, però no em tanco i, honestament, fins ara no m’han convençut. No soc un tossut impenitent, però tampoc em convencen fàcilment.

Ser metge, un ofici tan proper a la vida i a la mort, l’ha influït?

Sí, fa més de quaranta anys que m’hi dedico i el fet de viure en contacte amb la malaltia, la mort, en veure què passa amb el cos, copsar què som des d’un punt de vista biològic, segur que ha influït en el meu pensament.

En el llibre es fa moltes preguntes. Ha trobat respostes?

No, la resposta que he trobat és que no hi ha resposta. Aquestes preguntes no tenen resposta. Que val la pena buscar, no dic pas que no s’hagi de fer, però tampoc la necessito. Per mi, la vida és la que tinc ara i el meu cel és la felicitat que pugui donar als meus familiars i semblants i l’infern és el mal que els hi pugui fer. Evidentment que sé que em queda menys vida de la que he viscut perquè sé que haig de morir, però de moment no necessito pensar en una altra vida. Vaig tirant i cada nit, quan vaig a dormir, m’adono que he estat com mort, perquè no m’assabento de res. La mort deu ser una cosa similar. És un pensament senzill, però que ajuda.

L’home ha imaginat aquest Déu per no sentir-se tan sol?

Sí, això és el que he trobat. Quan creia, era una creença molt immadura i em molestava més que m’ajudava perquè tot era pecat i tot estava malament. El Déu cristià és molt castrador.

Com les altres religions?

Igual.

Ho explica tot amb un llenguatge molt planer i proper, i amb un punt d’humor.

Del que estic més orgullós és d’aquest llenguatge estil conversa, allunyant-se dels tecnicismes, és entretingut, hi ha alguna brometa, algun poema i dibuixos fets amb Word. La veritat és que la meva intenció no era fer un llibre. Només recollia coses fins que vaig ordenar i li vaig donar forma.

I ha sortit aquest Parlo, Teo. Potser no tothom sap que Teo prové del grec antic i significa Déu o la presència de Déu.

Algú m’ha arribat a preguntar si era en Teo dels còmics (riu). També he triat La creació d’Adam de Miquel Àngel per la portada, però amb els dos personatges fent un xin-xin abans de conversar.